Querol ('Les ciutat del món')

El Puigdou, darrer contrafort del Montagut, apareix coronat de bosc i acabat en cingle. Un colletó es perfila al peu de l’espadat i es reinfla amb el penyal de les ruïnes del castell de Querol. El pendís, amargenat per l’afany del pagès, es precipita roca avall del castell vers la canal on el riu Gaià salta entre rocs amb joiós aldarull i, a trets, s’atura en gorgs verd-blau i recolzes de meravellós ombriu. Els enormes cingles de la banda oposada del corrent aixequen volada per damunt de la canal i acaben al nivell del penyal del castell. Al seu damunt remunta el bosc i la serra fins a igualar, sota el cel, el Puigdou i encarar, contrafort damunt de contrafort, amb la cònica corpulència del Montagut. Hi ha, encara, tota la vall que es prolonga riu amunt, amb noves alteroses i sangonents cingleres, boscos obscurs i taquetes clares de castells llunyans i, riu avall, amb altres espadats rogencs, les torres daurades de Pinyana i més enllà, a la banda contrària del corrent, les siluetes dels castells de Salmella i de Saburella, faixades de cel i, per fi, la llenca visible de la plana blavissa de l’Alt Camp.

Un doll de cases pintades d’un blanc emmusteït raja de la carcassa morta del castell de Querol. Apareixen els rústecs edificis com a prolongació del con que fa la rodoladissa dels carreus despresos del mur punit, al peu d’un gegantí esvoranc fet al cor de la fortalesa, el qual esbatana angoixosament la negror d’una gran nau. El castellot mutilat vesteix el penyal de color de bronze i el joc dels murs esquinçats, les voltes soterrades, els esbocinaments de torres, avui guarda res més que una mata benigna de pins, que arrela als enderrocs del cim. Encara que el vent dóna a aquests pins el gest d’abraonar-se contra algú, tot l’armament que hi ha darrera els merlets, es centra en les punxes de l’argelaga, que floreix entre les ruïnes. Així el castellot, vellard ultratjat pel temps i la incúria, té la crinera verda d’arbreda i daurada de gatoses i la patriarcal i arrissada barba blanca que fan les cases.

Els carreus color de mesc prestigien la vall i les cases nascudes a llur redós, lligat ancestral que no es trenca, es serven fidels a l’antic vassallatge. Engorronides sota el castell, no han variat llur disposició arraïmada i pintoresca. Preses d’un regateig d’espai, aprofiten una ungla viva de cingle, fragments d’un mur antic, blocs isolats de roca, per sentar a la segura llurs fonaments. S’estintolen, es fan esqueneta les unes a les altres, s’arrengleren i cuegen tantost en carreró, tantost en viarany minso, costarut i retort en graonada. Precaris carrerons d’una simplicitat pagesa, desvetllats a l’aire i a la llum joganera, quiets de gent, però plens d’avalot de gallines i cans, flairosos a fems, amb feixines amuntegades als recolzes, gàbies de conills i balandrejants galliners apariats amb rampoines. Moren tots aquets irregulars arrengleraments de cases en abalançar-se a la carretera, la qual retalla el poble talment un coltell en llescar el pa. Un camí més expandit marca l’entrada dels carros. Arrenca del safareig públic i tot just té temps de tornar-se carrer, que s’eixampla en placeta i novament esdevé camí, el quall ressegueix la cinglera, on els murs atuïts del castell s’estintolen, cama ací cama allà de les clivelles sangonoses que fa la roca. Un ombriu de poques cases, dites les Quintanes, s’està ací talment emmalaltit sota la fortalesa, en retrobar la carretera.

El poble és poqueta cosa, però sap defensar-se de la imatge de desesperança que li dóna el castell, i no decau. Ni millora ni desmillora. Ha perdut el tràfec dels vells camins de la serra del Montagut, d’Esblada, de Vallespinosa i de Seguer, els quals un temps eren plens d’anants i vinents de les nombroses masies que avui es mostren en ruïnes, però Querol, si nasqué petit, petit es manté. Al primer esguard, el castellot balmat xucla tota l’atenció, però hom aviat descobreix l’encís que ruralia de l’embosta de cases, prou eixorivides, que es daura, en pau confiada i franca, sota el gegantàs esbocinat. De bescoll als tossals de riu amunt, miren els pendissos, que encaminen a la plana del Camp i capten avarament el sol de la tarda. Afinen el seu posat amb un bell coixí de sembrats i un ametllerar per faldilla. El recapte d’un barranc obagós l’aprofita la font.

El castell capcineja el parrac de la torre major cara a l’església. El collet que uneix el seu basament amb el cingle grisenc del Puigdou, fa mitjanceria entre el poble i el temple. Aquest, amb el bell arreplec de teulades, lluernes, capelles i sòlids contraforts, s’isola daurat, talment com si, baluerna dalt d’un ase, anés de camí vers el Montagut. El campanaret quadrat acaba amb una punxaguda cucurulla de teules virolades. La rectoria arredossada a la davantera, lleva al temple vistositat. Un passadís entre el cementiri i la rectoria mena, amb el recel, al portalet senzillíssim, posat dalt d’un parell de graons. Joves xiprers s’estan dempeus dins el carner i treuen els negres cimalls per damunt de la tanca. Part de fora d’aquesta, arrela un vol d’ametllers i, quan el marçot trescola els seus dies, estenen les branques florides dins el clos i reguen abundosament les tombes de pètals blancs. ¿Per quina causa el temple s’enretira del seu poble? Ni tan solament el campanar pot veure les cases que, a part el grupet ombriu de les Quimeres, totes són a l’altra banda del collet del Born. ¿Es que l’esglesiola prefereix la companyia dels morts que la dels vius? ¿Fou tal volta del castell qui, gelós de la seva alta senyoria, evità la proximitat de la casa de Déu amb el poble?

Prometeu encadenat a la roca, pit obert a les urpes i al bec afilat dels voltors, s’està esquelet de la fortalesa, tardania que senyoreja encara l’ancestral domini. Serva prou murs en peu per gallejar, mal gènit. ¿Coven algun misteri les naus ocultes pels enderrocs? ¿A les nits de lluna, les ombres palpitants prenen vida dalt del castell? ¿No hi ha laments o rialles paoroses entre les ruïnes, els dies que el mestral furiós s’abat sobre la vila? Querol, amb la seva enorme corona esparracada, és poble a propòsit per trobar-lo aureolat de literatura. Però us cal davallar al riu i anar a fer parloteig amb les goges paganes del Gorg Negre si voleu tractes amb éssers misteriosos. Sojorn de realitats, hom no constata al castell esventrat de Querol cap silenciós trepig d’ultratomba. Va ésser saquejat l’any 1835 pels cristins, en represàlies contra el baró, que era comandant d’armes, a la Junta de Berga. Les bombes, que prèviament llençaren contra els murs, només aconseguiren derrocar la xemeneia, la qual, en caure, va occir un servent. Tres braus pagesos que, des del cim de la cinglera del Molí, a l’altra banda del riu, pegaren unes escopetades i passaren i traspassaren pel capciró rogenc que fa la roca, foren prou per esporuguir la trepa saquejadora, la qual, en la fugida vers el Pont d’Armentera, no oblidà d’emmenar-se el profit, carregat de trenta-cinc muls. L’enderroc actual és penyora del transcurs d’un segle d’abandó. Avui encara a Querol, si hom pren daler de construir, ho fa a base dels carreus i sorres que extreu del castellot. Així la paternitat originària del poble es prolonga enllà de la mort de la fortalesa. El vell edifici obre les seves entranyes a profit d’una fillada pòstuma.