Silvio Álvarez: 'M'agrada que la gent visqui les meves cançons'

Silvio Álvarez (Tarragona, 1996) és un jove cantautor resident a Reus, que tot i la seva joventut, ja ha demostrat la seva vàlua en la composició musical, sens dubte heretada del seu pare, el músic Kandi Álvarez, qui li ha donat un ferm cop de mà en l'arrencada. Envoltat d'inquietuds artístiques des de petit, va decidir agafar la guitarra i va trobar en ella la manera d'exterioritzar pensaments, neguits i experiències. Silvio Álvarez ha publicat un disc –Llops de mar-, i treballa ja en el segon.

Com defineix la música que crea?

Aquesta és una pregunta que em fan sovint, però que mai sé que explicar perquè les cançons que sonen al disc 'Llops de mar' tenen entre tres i quatre anys i les defineixo com un munt de records, inquietuds i necessitats. Era necessari gravar aquestes cançons, perquè el meu cap m'ho demanava, són pensaments que portaven tota la vida amb mi i que necessitava treure. Un cop ho vaig fer, a poc a poc els he deixat de banda i ara estic buscant una nova direcció per encarar el nou disc.

Quina serà aquesta nova direcció?

Una mica més ambiental, més mental, una introspecció, un viatge fins a un mateix.

Fa tres anys i mig des de la presentació de 'Llops de mar'. Com l'ha acollit el públic?

Molt bé, estic molt i molt agraït, la gent ve als concerts i se saben les cançons, les canten. Sempre veig gent de diverses edats als concerts i és una cosa que valoro molt i que em sorprèn. Vulguis o no, quan es toca un altre tipus de música veus que la mitjana d'edat és força diferent de la teva, o trobes molt de jove al públic, com acostuma a passar amb els grups de pop. Són més joves que tu i et veuen com un referent, en canvi, si toques música tradicional, et trobes gent més gran i potser costa arribar-los perquè no saps què senten.

Per tant, un públic d'allò més variat.

Als meus concerts m'he trobat des de nens petits fins a avis. Hi ha gent de totes les edats, i a tots els hi arribo bé, això és molt maco. Veure com la teva música arriba tant a gent diversa, i pensar que hi ha una interpretació tan senzilla et fa pensar que potser els ha arribat la profunditat de la cançó, i això és molt maco. És molt especial veure com són capaços d'entendre i valorar la meva música.

Quins temes tracta a les seves cançons?

Els temes de 'Llops de mar' ja són de fa temps, la majoria tenen tres anys, i apleguen un ventall molt gran de possibilitats. Són records de la meva infantesa, d'estar amb l'esplai, al qual li dec la meitat de les cançons. Acabes viatjant amb amics i passant molt de temps, i és d'aquí on surten les històries. Hi ha algun tema que és més necessari per mi, que m'ha servit per exterioritzar problemes o neguits que tinc dins i els escric per fer d'això una cosa bona, com per exemple 'Ser feliç' o 'El dia rere dia'. Aquesta última és molt curiosa perquè tracta de les meves badades, sóc una persona molt despistada, arribo sempre tard, fins i tot als concerts. Vaig decidir fer una cançó sobre això, així si m'oblido de les lletres als concerts, la gent recorda que està davant d'una persona molt despistada.

En general tot són temes personals, m'agrada que la música sigui meva fins que la toco per la resta, a partir del moment que una persona escolta les cançons ja entra al cap i cadascú fa la seva pròpia versió, ningú més tindrà aquella mateixa interpretació, les referències són diferents sempre. Per tant, cada tema significa una cosa molt diferent per a cada persona. Això fa que prefereixi no explicar que significa un tema, perquè cadascú en faci una versió dins del seu cap.

No té cap tema especial?

Sí, hi ha una cançó que està a la reedició del disc, dedicada a la meva família. És un tema que va escriure el meu pare a la meva mare i sempre que el toquem és diferent, el fem a duo i en acústic, i és un moment molt maco. En la cançó, la mare li demana temps al meu pare i ell li diu que no el necessita, que ell el que vol és estimar-la. Tot i que jo no vaig viure aquesta època, suposo que va ser un moment una mica complicat per tots dos. D'aquí que ara tingui tanta força per nosaltres.

Com van ser els inicis?

Sobretot, escoltava molta música i tenia una ment molt oberta per poder tolerar qualsevol gènere. Crec que si hi ha alguna cosa que no t'agrada és perquè potser no ho acabes d'entendre, o perquè no estàs escoltant la cançó adequada. També ha fet molt la meva família. El meu pare és músic, la meva mare també és artista, pinta, i el meu germà és ballarí. Vulguis o no, de manera inevitable visc en un cultiu de creació que em va portar cap al camí de la música.

Enmig d'una família tan artística, un sent més pressió?

A casa mai m'han dit toca la guitarra. Sempre m'han comentat que fes el que em vingués de gust, però sobretot que fes coses per gaudir. També em van deixar clar que si per fi trobava allò que m'agradava, i m'hi podia dedicar, seria una persona molt afortunada. Un dia vaig agafar la guitarra i li vaig demanar al meu pare que m'ensenyés a tocar. Em va dir quatre acords i a partir d'aquí vaig començar a compondre alguna cosa. La música em va atrapar tant que quan em vaig adonar, ja estava gravant un disc.

Quin és el seu concepte de cantautor?

Això és una cosa que he parlat força amb el meu pare, un cantautor és simplement algú que escriu les seves lletres i les canta, no cal classificar-lo en un estil o en una manera d'entendre la música. La meva música és de cantautor, però no del concepte tradicional, és música que no has d'escoltar esperant un canvi, és més aviat tranquil·la per somiar, per deixar-se emportar. De moment em costa molt definir el que faig, potser quan porti més trajectòria ho tindré més clar. Ara mateix, el disc 'Llops de mar' em costa de descriure.

Què és més difícil trobar la lletra o encertar amb la melodia?

En el meu cas, la lletra, perquè no sempre sé el que vull dir però si sé com vull que soni. Per a mi és molt més fàcil compondre la melodia, ja fa bastant de temps que intento mantenir una rutina de composició. Musicalment tracto de compondre alguna cosa cada dia i intento provar fins que el meu cervell no pot més i topo amb el límit, la lletra deixo que vagi sortint. La música sempre treu allò que sents.

Què l'inspira a l'hora de crear?

Depèn, poden ser problemes que necessiti exterioritzar i trobar una solució per superar-los, per passar pàgina, però no sempre publico tot el que escric. Em passa molt que escric una cançó i perdo el fil del disc i me la quedo perquè penso que a la gent no li agradarà o perquè només la vull per mi. En general m'inspiren les inquietuds.

Quins són els seus referents?

En tinc de bastant clars, potser no es veu molt reflectit en el disc, però quan el componia pensava molt en Bon Iver, que fa música molt ambiental, tranquil·la. Ben Howard també, folk americà, indie o música acústica alternativa. En general són grups amb molts cors, moltes veus harmonitzades. M'agrada que sigui relaxant, per mi la música ha de ser tranquil·la.

Com és treballar amb el seu pare?

És una relació molt íntima, i a més ha canviat molt. Ha arribat un punt on jo sé més música que el meu pare, però només pel fet que jo he pogut estudiar més que ell. L'he avançat en teoria i tècnica, i puc arribar a entendre coses de la música que ell no. Està clar, però, que l'experiència fa al mestre, i a l'escenari no hi ha ningú com el meu pare, per mi, vaja. Jo no arribo al nivell del meu pare, però aquesta situació és genial perquè resolem dubtes i em pregunta coses, i per mi això és molt impactant. A part, la relació és molt diferent, no és com anar a fer una cervesa. És un ambient molt íntim i ens deixem empotar.

Projectes a la vista?

El segon disc, que pinta molt i molt bé, estic molt content per com està quedant tot. Ara tinc un parell de punts estancats, però ja sortiran a poc a poc, tampoc tenim pressa. A banda d'això, hi ha diversos projectes com a Silvio Álvarez que de moment no puc avançar, però hi ha coses molt maques esperant. També hi ha projectes de jazz amb amics de Londres i França.

Hi havia algun projecte de rap, però de moment ha quedat a l'aire, jo no rapejo però m'agrada molt fer música instrumental i volíem fer una fusió de diversos estils: bossa nova amb rap, rap progressiu o música clàssica. De moment, el projecte està una mica aturat.

Com es veu en uns anys?

Incert, la veritat és que jo vaig fent, tinc concerts, m'ho passo bé, tinc el segon disc per acabar, i ara començaré a estudiar al Liceu de Barcelona guitarra i jazz. Realment, el món de la música no saps mai com anirà, fa un parell d'anys no tenia ni concerts, ni disc, ni res, i en dos han canviat tant les coses que no sé què pot passar. Qui sap com aniran les coses a Barcelona? Jo hi vaig amb moltes ganes d'aprendre música.