Darrere del taulell

Que Reus és una ciutat comercial és un fet inqüestionable. Un prestigi històric que es va disparar el segle XVIII amb el comerç tèxtil i d'aiguardent. L'eslògan 'Reus, París i Londres' no és una fanfarronada sinó una descripció fidedigna de ser el primer centre de cotització de la beguda alcohòlica a la península, al mateix nivell que les altres dues capitals europees. El mèrit reusenc es fonamentava en una bona colla d'empresaris emprenedors que, amb alts i baixos, ha tingut continuïtat fins al moment present.

La capacitat de veure oportunitats i saber-les aprofitar ha estat una de les característiques del nostre teixit comercial. Una cultura que ara està resistint l'embat de les multinacionals i les seves franquícies i de les plataformes de venda per internet. Un combat desigual entre la relació personal, humana i directa amb els clients i la freda comoditat de comprar de tot des de casa amb un cop de tecla i una targeta de crèdit. Però jo soc optimista perquè la qualitat dels productes i serveis amanida amb la professionalitat de la bona atenció encara tenen recorregut.

I no fem cas dels reportatges esbiaixats de TV3 quan diuen que Reus és la segona ciutat catalana amb més locals comercials tancats. La notícia era tramposa perquè feien el càlcul incloent desenes de locals de la perifèria als baixos d'edificis d'habitatges construïts durant el boom urbanístic dels anys 70 i 80. Uns locals que mai s'han arribat a obrir. És el que passa sovint amb la mirada de mitjans de comunicació amb seu a Barcelona quan es fixen en territoris més enllà de la Diagonal. Tot i que amb les comarques gironines, ves per on, tenen més punteria.

Però la intenció d'aquest article no és obrir un debat sobre comunicació, ni fer un panegíric dels emprenedors comercials reusencs. Vull referir-me a la figura dels dependents i de les dependentes. Una peça imprescindible de la transacció entre l'oferta i la demanda que a Reus ha tingut una prolífica escola. El seu saber fer, el seu tracte, sovint és el primer pas per la fidelització dels clients. L'èxit comercial no és només que la gent entri i compri, sinó que tornin un altre dia. I tinc la impressió que amb el pas del temps i pels efectes de la venda més impersonal, aquesta figura s'ha anat infravalorant amb retribucions poc afalagadores. Una combinació letal que ha desembocat en la progressiva pèrdua de l'ofici.

Ser dependent o dependenta no és només una feina per guanyar-se la vida. O no ho hauria de ser. I alguna cosa sé del tema perquè pràcticament vaig néixer darrere d'un taulell i a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, abans de descobrir la meva vocació periodística, vaig aprendre l'ofici de dependent de la mà d'empresaris històrics de pedra picada com Jaume Monné, Estanislau Escoda i Emili Sisquellas. Cap dels tres té el seu nom a un carrer o plaça, però són protagonistes d'una època gloriosa del comerç de proximitat. És per això que confio que el projecte d'escola d'oficis, que s'està coent a l'Ajuntament de Reus des de l'anterior mandat, arribi a bon port.

Penso que la reactivació econòmica de Reus demana potenciar el seu perfil de ciutat de serveis i per la captació d'activitats de gran valor afegit. El primer repte demana recuperar els oficis en risc com el de dependent, però també d'altres com el de lampista, electricista, fuster, paleta i d'altres en via d'extinció. Són moltes les empreses locals que confessen dificultats per trobar professionals d'aquests rams. El segon desafiament passa per l'aposta per la innovació i l'economia tecnològica. La llavor del Tecnoparc és un bon exemple del camí a seguir. Ajudar als emprenedors locals i captar-ne de fora.

Desconec si l'actual govern municipal té un pla estratègic i de treball per acordar amb els agents socioeconòmics de la ciutat un full de ruta per als pròxims anys. Reus ha de pensar en gran sense deixar de tocar de peus a terra. Una ciutat de serveis, però amb ambició de projectar-se més enllà del seu terme municipal. I hi ha motius d'esperança. El projecte de museu d'art tecnològic que impulsa la New Art Foundation que lidera Andreu Rodríguez n'és una mostra. Una iniciativa que pretén ser un referent al sud d'Europa. L'equilibri entre passat, present i futur pot ser la clau de volta d'un nou impuls de la ciutat per abordar els reptes i aprofitar les oportunitats. Des de darrere del taulell o des dels despatxos i laboratoris. Ja estem tardant a fer un pas endavant decidit i valent.