Revolta pagesa

El 1992, any olímpic, Els Pets estrenaven la cançó “Menja avellanes”. La tornada, molt directe, deia “Menja avellanes. Menja avellanes. Menja avellanes. Són de Constantí. Són del meu país”. D’això fa trenta-tres anys, mentre que el grup musical enguany en compleix quaranta. I hem arribat al 2025 curts en la protecció dels fruits secs de casa i del camp en general.   

Aquests dies estem trobant cartells de municipis al revés, com el de la imatge que acompanya aquest article, en accions de suport a la plataforma Revolta pagesa que denuncia l’excés de burocràcia que pateix el primer sector i l’incompliment de promeses de les administracions públiques. Estan escalfant motors anunciant tractorades i mobilitzacions que de moment s’han desconvocat per un acord in extremis amb la Generalitat. 

L’abandonament de la pagesia ve de lluny. La impotència dels polítics locals davant les directives europees, la pressió dels mercats internacionals i la baixa complicitat dels consumidors de casa han creat un còctel imbevible que ens aboca a la desertització dels conreus. Tirant hemeroteca he recuperat un fragment d’un article que publicava el periodista Ferran Espada, nascut a Vimbodí i Poblet, al diari El Punt-Avui l’octubre de 2009 en el qual relatava les mobilitzacions pageses a les carreteres de la demarcació de Tarragona. Era un capítol més de la “guerra de l’avellana”. Espada deia “Ara!, quan tots haurem marxat no hi haurà pagesos torracollons que ens tallin la carretera el cap de setmana per anar a Port Aventura o a la platja, o que descarreguin una tractorada de patates o avellanes, mundialment conegudes com a perilloses armes de destrucció massiva. I els Mossos no tindran a qui picar. Però potser tampoc quedarà país. Llastimós!”. La vigència d’aquestes paraules és descoratjadora perquè ens confirma que no només no hem avançat, sinó que hem retrocedit. 

En l’univers mental de la majoria de la població, lamentablement, el món rural és només un espai de descans i diversió per recuperar-se de l’estrès urbanita. Una mena de parc temàtic que, vet aquí, es conserva sol o per art de màgia. La dura realitat és que l’economia d’escala capitalista ha convertit als pagesos i a les pageses de casa en resistents que acabaran plegant perquè no poden sobreviure. Perquè avellanes del Camp de Tarragona si en podem importar a millor preu de Turquia! Perquè taronges de les Terres de l’Ebre si les podem portar més barates del nord d’Àfrica! I això és molt greu. Alguns ajuntaments, consells comarcals i diputacions ja fa temps que alerten de la progressiva desertització del món rural per l’asfíxia dels seus habitants. Uns protagonistes que ja no poden parlar més clar. Per això els talls de carretera amb crema de pneumàtics, les tractorades i l’abocament de productes davant les delegacions administratives. 

La manca d’un front comú públic i privat dels de casa amb un pla de xoc ens deixa indefensos davant la globalització i l’anàlisi exclusivament econòmic a curt termini. No sé si l’Espada tenia raó quan fa setze anys ens advertia que “potser tampoc ens quedarà país”. Catalunya és demogràficament peculiar. Tenim 947 municipis dels quals només 284 tenen més de 5.000 habitants. I dins d’aquest grup, només 36 en tenen més de 50.000. I els vuit milions d’habitants de Catalunya es concentren en aquesta trentena de viles, fonamentalment a les capitals de província, amb Barcelona i la seva àrea metropolitana al capdavant. Un país amb dues realitats, urbana i rural, que haurien de ser complementàries, no pas subsidiàries. Les necessitem les dues. Per la pagesia i els productes de qualitat i pels valors socioculturals que representen. Tradició i innovació de la mà. Un binomi que té sentit als pobles i també a les ciutats si el que volem és una societat saludable integralment. I la fórmula màgica no té cap secret. Un gran pacte per planificar a mitjà i llarg termini i els recursos necessaris. 

De la mateixa manera que està majoritàriament acceptats els sistemes educatius i sanitaris públics com una gran conquesta social, la pagesia hauria de ser un tema estratègic de país. Perquè és quelcom més que una activitat econòmica. Pel fet que contribueix decididament al manteniment i conservació del medi ambient. Els cartells al revés que trobareu a alguns municipis catalans són un gest de protesta i de reivindicació perquè canviïn les coses.   Com el quadre del rei Felip V al revés que podeu contemplar a Xàtiva. En aquest cas un símbol de protesta contra el primer borbó per la devastació que va patir el segle XVIII durant un setge que rebaixar a 400 persones els seus 12.000 habitants.