Àngels Bofarull 20 de Juny de 2014
la democràcia real encara fa por
Sí, Diana, la democràcia, en aquest país, de vegades només és una paraula bonica que queda bé però que eviten posar en pràctica.
Parafrasejant Martin Luther King, he tingut un somni: que el rei entrava de manera discreta, sol, caminant amb lentitud i una certa dificultat, al Museo de Historia de Madrid, es treia la corona, la mirava durant una estona amb nostàlgia i malenconia, com qui es desprèn per sempre d'un objecte personal valuós, carregat de simbolisme i de records, i la deixava dins d'una vitrina. Un somni que ha irromput a l'Estat espanyol amb força arran del debat monarquia-república, latent des de fa uns quants anys.
És curiós que en el debat al Congrés dels Diputats de la llei d'abdicació han estat els dos partits majoritaris, que han patit una davallada considerable en el nombre de vots a les darreres eleccions europees, els que han defensat la continuïtat de la monarquia sense consulta. Mentrestant, les darreres enquestes mostren que la majoria de ciutadans estan a favor que els consultin els temes polítics fonamentals. És com si hi hagués dos mons que conviuen paral·lelament: una societat tradicional en decadència i una societat moderna en eclosió.
Una societat moderna que fa seus uns valors republicans, aniquilats durant la dictadura, menystinguts durant la transició i menyspreats durant els anys de creixement i bonança econòmica. Uns valors que ressorgeixen de nou, ara que al segle XXI les noves tecnologies, com a eines d'informació, fan persones més lliures i la crisi fa persones més conscients.
La definició política de republicà va més enllà del tipus d'estat que es vol i es refereix també als valors que representa la república: igualtat d'oportunitats, llibertat, solidaritat, meritocràcia, justícia social, laïcisme, tolerància, respecte pels drets humans, posar a l'abast de tothom el coneixement, les arts i la cultura, etc.
És obvi que per definició la monarquia és contrària a aquests valors. Sorprenentment, en el debat actual gairebé no es comenta el fet que hagi de ser un home, que per edat és el més petit de tres germans, qui sigui rei. Ningú clama al cel perquè les dones siguin discriminades flagrantment per accedir al tron en una monarquia parlamentària d'un país democràtic, tal com diu l'article 57 de la Constitució espanyola: "La Corona d'Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica. La successió al tron seguirà l'ordre regular de primogenitura i representació, i serà preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l'home a la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys".
Sembla que després de trenta-sis anys ha arribat l'hora de qüestionar-nos una constitució que ha estat considerada intocable. Com pot ser que la societat hagi canviat tant en aquestes tres darreres dècades i el sistema polític continuï intacte, immòbil? Com pot ser considerat estrany o inoportú que en una democràcia es pregunti a la ciutadania cada cert temps quina forma d'estat vol o qualsevol altra qüestió d'interès polític i social? No consisteix una democràcia a decidir entre tots com volem organitzar el govern?
A Catalunya aquest dret a decidir hauria de poder exercir-se sobre el futur polític del país, ja que així ho reclama un 80% de la població, i ho ha acordat una àmplia majoria dels representants dels ciutadans al Parlament tot convocant la consulta del 9 de novembre.
Fa més d'un any opinava en un article sobre la necessitat de fer un reset del sistema. Una reinicialització que ara sembla que, més enllà del que succeeix a les sessions parlamentàries, ja està en marxa amb el ressorgiment dels valors republicans.
Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.
