-
El nou videoclip d'Amaia
Youtube
Com cada cap de setmana, a Reusdigital.cat hi teniu dues cites ineludibles: els plans d'agenda i les nostres recomanacions culturals. Ens agrada compartir amb tots vosaltres la música que escoltem, les pel·lícules i les sèries que ens atrapen i els llibres que ens acompanyem sempre.
Ara que s'ha estrenat La peor persona del mundo a les sales, és oportú recordar que es tracta de l'últim capítol de l'anomenada Trilogia d'Oslo del cineasta Joaquim Trier. La primera entrega, Reprise, es va estrenar el 2006 i és disponible al catàleg de Netflix. Se centra en les trajectòries de dos joves noruecs que miren d'obrir-se pas al món de la literatura. Un d'ells té força talent, però és emocionalment inestable; l'altre és tot equilibri, però més aviat mediocre com a autor.
En essència, Reprise planteja la història del jovent mirant de trobar el seu lloc al món, del que suposa fer-se adult quan encara es té corda per viure les nits amb intensitat i de trobar-se a si mateix. És un encert que Trier contraposi les vides d'un i altre: són amics i es respecten, però les seves vides van per camins oposats. El talentós toca fons un cop tasta la popularitat; el no tan talentós, al seu torn, desitja assaborir l'èxit però s'estavella amb els no pocs obstacles que hi ha al sector editorial.
Igualment notable és la posada en escena del cineasta, que narra amb ritme i nervi les trobades dels protagonistes i el seu passat en comú. D'aquesta manera, el present ens serveix per entendre d'on arriben els personatges, i se subratllen els vincles emocionals. De fet, Reprise s'atreveix fins i tot a servir-se d'hipotètics salts endavant en la trama per plantejar-nos què seria d'ells si les coses haguessin anat d'una altra manera.
En una pel·lícula que aborda la ficció com a motiu de vida, que Trier domini els temps d'aquesta manera és realment estimulant per a l'espectador. Cap a la part final tot plegat decau, però manté l'interès de la proposta inicial i se sustenta en la fortalesa de l'amistat, peti qui peti, quan aquesta és honesta.
Aquest cap de setmana us presento Erlend Øye i Eirik Glambek Bøe, dos nois noruecs, de Bergen, que formen el duet Kings of Convenience. És un grup de folk-pop que basa la seva música en les guitarres acústiques amb tocs de violí, piano i acordió. Sempre fidels al principi de la bellesa dels detalls, creen boniques melodies i elegants arranjaments per fer una música que beu directament del folk nord-americà dels anys seixanta o de la bossa brasilera.
El 2001, Kings of Convenience va publicar Quiet is the New Loud, el seu àlbum de debut, que també fou la declaració d'intencions amb què vertebrarien tota la seva carrera. Després d'aquest primer àlbum, n'arribarien tres més: Riot on an Empty Street (2004), Declaration of Dependence (2009) i Peace or Love (2021), amb temps entremig de cada publicació que cadascun va destinar a fer altres coses en l'àmbit musical o personal. Per exemple, Erlend Øye va publicar un parell de discos com a solista i dos més amb projectes paral·lels i es va dedicar a fer de discjòquei. Per la seva banda, Eirik Glambek Bøe el va aprofitar per associar-se amb altres músics i acabar la seva llicenciatura en Psicologia.
Parlant d'influències de la bossa nova, res de millor que presentar-vos aquest tema, titulat Know-How, editat en el seu segon LP, Riot on an Empty Street, un àlbum amb què el duet va deixar la melancolia de les seves primeres composicions per abraçar els sons pop més pròxims als desitjos d'Erlend. En aquesta cançó, el grup construeix una melodia rítmica, amable i estiuenca en el tram final de la qual llueix, a més, la veu de Leslie Feist, del grup col·lectiu Broken Social Scene. A veure si us agrada la cançó. Bon cap de setmana!
Llums, càmera i acció: Bienvenidos al show. Sota aquest títol, Amaia ha publicat el seu quart avançament de l’àlbum Cuando no sé quién soy, que encara no té data de llançament. La pamplonesa ha deixat tastar el que serà el seu segon projecte amb els temes Yo invito, Yamaguchi, la col·laboració amb Rojuu Quiero pero no i Bienvenidos al show, que tot just fa una setmana que va veure la llum.
Amb unes lletres senzilles i perfectament identificables per al públic jove, Amaia canta al dubte, a la incertesa i a la recerca d’un mateix. Bienvenidos al show és la cançó que encetarà l’àlbum Cuando no sé quién soy i mostra aquest sentiment d’intentar trobar-se i de por a mostrar-se amb els versos están todos esperando, me da miedo que haya tanta expectación / quedan solo tres minutos para abriros de una vez mi corazón.
Amb un piano de fons i la veu d’Amaia gairebé a cappella, la cançó comença quasi com si fos una confessió, però només durant les primeres estrofes, ja que després vira cap al pop amb ritmes més electrònics. I és que la cantant ha anat movent-se cada cop més cap a l’electrònica en els seus darrers senzills, també de la mà del productor Alizz, amb qui ha treballat en aquest àlbum.
El videoclip acompanya el sentiment de la cançó de convertir-se de jove a adult, situant-se a la pista d’un circ on l’Amaia està acompanyada de pallassos, malabaristes i acròbates que ballen al seu voltant. Amb una estètica quasi onírica i jugant amb contrallums, el videoclip ha estat dirigit per Paula Casanovas i produït per Belledenuit Studio, que també han treballat amb artistes com Bad Gyal, Alizz o Aitana.
Així doncs, Bienvenidos al show és un preludi del que trobarem a Cuando no sé quién soy i una mostra del pas cap a l’electrònica, nous sons i nous dubtes d’Amaia.
Marc Busquets recomana la pel·lícula "Reprise"
Ara que s'ha estrenat La peor persona del mundo a les sales, és oportú recordar que es tracta de l'últim capítol de l'anomenada Trilogia d'Oslo del cineasta Joaquim Trier. La primera entrega, Reprise, es va estrenar el 2006 i és disponible al catàleg de Netflix. Se centra en les trajectòries de dos joves noruecs que miren d'obrir-se pas al món de la literatura. Un d'ells té força talent, però és emocionalment inestable; l'altre és tot equilibri, però més aviat mediocre com a autor.
En essència, Reprise planteja la història del jovent mirant de trobar el seu lloc al món, del que suposa fer-se adult quan encara es té corda per viure les nits amb intensitat i de trobar-se a si mateix. És un encert que Trier contraposi les vides d'un i altre: són amics i es respecten, però les seves vides van per camins oposats. El talentós toca fons un cop tasta la popularitat; el no tan talentós, al seu torn, desitja assaborir l'èxit però s'estavella amb els no pocs obstacles que hi ha al sector editorial.
Igualment notable és la posada en escena del cineasta, que narra amb ritme i nervi les trobades dels protagonistes i el seu passat en comú. D'aquesta manera, el present ens serveix per entendre d'on arriben els personatges, i se subratllen els vincles emocionals. De fet, Reprise s'atreveix fins i tot a servir-se d'hipotètics salts endavant en la trama per plantejar-nos què seria d'ells si les coses haguessin anat d'una altra manera.
En una pel·lícula que aborda la ficció com a motiu de vida, que Trier domini els temps d'aquesta manera és realment estimulant per a l'espectador. Cap a la part final tot plegat decau, però manté l'interès de la proposta inicial i se sustenta en la fortalesa de l'amistat, peti qui peti, quan aquesta és honesta.
Marià Arbonès recomana la música de Kings of Convenience
Aquest cap de setmana us presento Erlend Øye i Eirik Glambek Bøe, dos nois noruecs, de Bergen, que formen el duet Kings of Convenience. És un grup de folk-pop que basa la seva música en les guitarres acústiques amb tocs de violí, piano i acordió. Sempre fidels al principi de la bellesa dels detalls, creen boniques melodies i elegants arranjaments per fer una música que beu directament del folk nord-americà dels anys seixanta o de la bossa brasilera.
El 2001, Kings of Convenience va publicar Quiet is the New Loud, el seu àlbum de debut, que també fou la declaració d'intencions amb què vertebrarien tota la seva carrera. Després d'aquest primer àlbum, n'arribarien tres més: Riot on an Empty Street (2004), Declaration of Dependence (2009) i Peace or Love (2021), amb temps entremig de cada publicació que cadascun va destinar a fer altres coses en l'àmbit musical o personal. Per exemple, Erlend Øye va publicar un parell de discos com a solista i dos més amb projectes paral·lels i es va dedicar a fer de discjòquei. Per la seva banda, Eirik Glambek Bøe el va aprofitar per associar-se amb altres músics i acabar la seva llicenciatura en Psicologia.
Parlant d'influències de la bossa nova, res de millor que presentar-vos aquest tema, titulat Know-How, editat en el seu segon LP, Riot on an Empty Street, un àlbum amb què el duet va deixar la melancolia de les seves primeres composicions per abraçar els sons pop més pròxims als desitjos d'Erlend. En aquesta cançó, el grup construeix una melodia rítmica, amable i estiuenca en el tram final de la qual llueix, a més, la veu de Leslie Feist, del grup col·lectiu Broken Social Scene. A veure si us agrada la cançó. Bon cap de setmana!
Estel Romeu recomana la cançó Bienvenidos al show d'Amaia
Llums, càmera i acció: Bienvenidos al show. Sota aquest títol, Amaia ha publicat el seu quart avançament de l’àlbum Cuando no sé quién soy, que encara no té data de llançament. La pamplonesa ha deixat tastar el que serà el seu segon projecte amb els temes Yo invito, Yamaguchi, la col·laboració amb Rojuu Quiero pero no i Bienvenidos al show, que tot just fa una setmana que va veure la llum.
Amb unes lletres senzilles i perfectament identificables per al públic jove, Amaia canta al dubte, a la incertesa i a la recerca d’un mateix. Bienvenidos al show és la cançó que encetarà l’àlbum Cuando no sé quién soy i mostra aquest sentiment d’intentar trobar-se i de por a mostrar-se amb els versos están todos esperando, me da miedo que haya tanta expectación / quedan solo tres minutos para abriros de una vez mi corazón.
Amb un piano de fons i la veu d’Amaia gairebé a cappella, la cançó comença quasi com si fos una confessió, però només durant les primeres estrofes, ja que després vira cap al pop amb ritmes més electrònics. I és que la cantant ha anat movent-se cada cop més cap a l’electrònica en els seus darrers senzills, també de la mà del productor Alizz, amb qui ha treballat en aquest àlbum.
El videoclip acompanya el sentiment de la cançó de convertir-se de jove a adult, situant-se a la pista d’un circ on l’Amaia està acompanyada de pallassos, malabaristes i acròbates que ballen al seu voltant. Amb una estètica quasi onírica i jugant amb contrallums, el videoclip ha estat dirigit per Paula Casanovas i produït per Belledenuit Studio, que també han treballat amb artistes com Bad Gyal, Alizz o Aitana.
Així doncs, Bienvenidos al show és un preludi del que trobarem a Cuando no sé quién soy i una mostra del pas cap a l’electrònica, nous sons i nous dubtes d’Amaia.
Etiquetes:
