Rutilant reestrena de «Poble lliure de Porrera»

Poques vegades una peça teatral ha estat tan ben contextualitzada com aquest Poble lliure de Porrera que dissabte ens oferí el benemèrit grup reusenc El Trole al mateix escenari històric de l’obra. En efecte, feia just una setmana, en una interessant conferència, l’historiador Ramon Arnabat la va situar en el marc històric de l’aferrissat enfrontament entre els partidaris de l’Antic Règim absolutista i les emergents forces liberals emanades de la Revolució Francesa, de les quals, en una insòlita proclama, es declarà continuador el presentador de l’acte, Carles Pellicer, alcalde de Reus, que clogué l’acte amb una roent proclama d’agermanament entre Porrera i Reus i el crit no menys flamíger de “Visca la llibertat”. I ahir, dissabte 16 de juliol, el dramaturg Albert Mestres, va desgranar, amb paciència digna de Job, des del lloc exacte on transcorre l’acció de la peça, les escales de l’església de Sant Joan Evangelista de Porrera, l’obra i la ideologia de Josep Robrenyo, pare de la criatura. Acte seguit, va començar la representació, que, com va explicar Albert Mestres, feia anys i panys que no es reestrenava.

Com és sabut, Poble lliure de Porrera és una arenga de broc ample a favor de la causa liberal, on els tocs d’humor eren en el moment de l’estrena inicial, el 1822, l’excusa per l’adroctrinament d’un públic receptiu i predisposat. Ara, dos-cents després, es tolera com a peça arqueològica. La mitja dotzena de granats actors que van tenir el coratge de sortir al majestuós escenari de la plaça de l’església van llegir i dramatitzar el text de la major manera possible. Alguns, com el matrimoni format per la senyora Escolàstica i el senyor Llorenç o el mateix Alcalde, amb més taules sobre l’esquena, van evidenciar que l’experiència és un grau; a la resta se’ls ha d’agrair la bona voluntat del pensionista predisposat a grapejar libidinosament el món de la cultura amb la carraca corpòria. Cal agrair als productors la il·lusió de la reestrena. Sens dubte, si el grup persistís assajant i corregint els desajustaments l’acció guanyaria en solvència. L’acreditada veterania del director, però, va permetre salvar els mobles, mantenir l’interès de l’amable auditori, arrencar-li algunes rialles i obtenir-ne un reconfortant aplaudiment final. L’equipament tècnic també seria susceptible d’algun retoc. Si abans he fet al·lusió a certes flames, val a dir que l’efectivitat de la teia amb què irrompé el facciós a l’inici de la segona part de l’obra mereix el plàcet al regidor encarregat dels efectes especials, curtit en tantes representacions a la Sala Santa Llúcia de Reus, on les mesures antiincendi no li permeten, de ben segur, esplaiar-se amb les flames i els petards que ahir va dispensar amb generositat, tot i els esgarips manifestats per alguns espècimens canins a qui les seves mestresses o els seus amos havien arrossegat, vulgues que no, a la representació.

En resum, una acceptable cloenda a la commemoració de l’incendi de Porrera de fa dos-cents anys per part de les partides absolutistes, dites també reialistes o faccioses. Conèixer la història hauria de ser l’antídot per construir una societat més lliure, més solidària i més justa, tot i que, malauradament el món en que vivim segueix recorrent a la guerra, que, com diu Poble lliure de Porrera al final, “tantes desgràcies causa, fent derramar nostra sang”, a tants indrets, siguin notícia o no als noticiaris televisius. La sang és la mateixa i és una, és la sang de la Humanitat.