-
La viatgera Anna Poyo
Cedida
Què he de dur, a la motxilla? Quina documentació fa falta? Com es gestionen els nervis? Diuen que un viatge no comença en el moment de marxar, sinó que ho fa quan te’l comences a imaginar i a preparar i no s'acaba mai, perquè els records sempre romanen. Bé, doncs el meu viatge va començar el dia 15 de gener de 2021, i quin viatge més emocionant, fins ara! Ja han passat nou mesos des que vaig prendre la decisió de complir un dels meus somnis: viatjar de forma indefinida i sense bitllet de tornada.
Durant aquests mesos, el viatge s’ha anat creant dins del meu imaginari des de 0: per on començaré? Com viatjaré? Quant de temps? Amb quins diners? I des d’una idea inicial, vaig anar desgranant com sentia que havia de ser. Parlant amb altres viatgers, llegint llibres i entrevistes, veient documentals sobre tota mena de viatges vaig arribar al que més s’ajusta a la meva manera de ser: senzilla, improvisadora, independent.
La part pràctica: finances, equipatge, documentació… Aquesta part és la senzilla de preparar, es tracta de seguir una llista de passos fins a tenir-ho tot completat. Començant per les finances, com ja vaig explicar en la presentació del projecte he tingut la sort de poder compaginar feines i, d’aquesta manera, poder estalviar el màxim per tal d’anar més tranquil·la.
A partir d’aquí, intentaré tenir sempre en present el tipus de viatge que vull fer i el pressupost establert (si no hi ha sorpreses): un viatge low-cost, viatjant lent i convivint amb les cultures locals sense tenir en compte els punts turístics. L’equipatge és, potser, el gran mal de cap a nivell pràctic. Fer que càpiga tot el necessari per viure en ruta en una motxilla de 55 litres no és una tasca fàcil… i la veritat és que, a aquestes alçades, encara no ho tinc del tot solucionat.
A més, el pes és un factor important a tenir en compte, ja que la motxilla la duré bona part del temps a les meves espatlles. Puc dir que l’equipatge es divideix de la següent manera: 30% material d’acampada (tenda de campanya, sac de dormir, estora inflable…), 40% roba, 10% tecnologia (mòbil, bateries externes, cables…), i en el 20% restant hi ha material de farmaciola, productes d’higiene personal, espai per dur menjar… Aquest equipatge s’anirà modificant en el camí, depenent de les necessitats que puguin sorgir. En alguns destins potser necessitaré roba d’abrigar per les temperatures, o bé hi haurà objectes que ara considero imprescindibles i que, un cop passats uns mesos, deixaré de carregar, ja que no els hauré utilitzat tant com pensava.
Un dels grans reptes és aprendre a viure amb poc, i viatjant amb motxilla realment no tens més remei. L’espai és molt, molt limitat! A nivell de documentació hi ha alguns bàsics: passaport en regla, vacunes al dia i assegurança de viatge. Això últim és de vital importància, ja que qualsevol imprevist de salut, sense una assegurança, et pot trasbalsar tots els plans que tenies. Les factures mèdiques a l’estranger poden arribar a ser de milers d’euros. Els visats, en la primera fase del viatge (sud-est asiàtic), es poden aconseguir fàcilment en arribar a la mateixa frontera i, en cas de necessitar allargar-los, son tràmits senzills de fer en el mateix país (inclús online en moltes ocasions).
Nervis, incertesa, ganes, pors… La meva ment és una barreja de totes aquestes emocions. Però, ara per ara, em sento tranquil·la i segura de la decisió presa. No la vaig prendre a la lleugera, i és un deute pendent que tinc amb mi mateixa des de fa molts anys. Viatjar indefinidament ha estat el meu gran somni des de ben jove (vaig començar-m’ho a plantejar aproximadament als 15 anys). Probablement, a mesura que s’acosti la data de sortida, altres emocions aniran agafant força.
El que duc més malament, de moment, són els comiats. I pensareu: “què dius Anna, encara tens temps d’acomiadar-te de la gent”. Bé, ja he començat a deixar coses enrere i a acomiadar-me de llocs i persones: he deixat les dues feines on treballava, he deixat el pis i Cambrils, on vivia des de fa dos anys (un dels llocs on millor he estat mai). Amb aquests passos, tot es fa més real.
Aquella idea “boja” que vaig prendre fa nou mesos ara es comença a materialitzar de veritat! Tampoc puc evitar pensar en el moment dels comiats reals: la meva família, els meus amics més propers. Aquesta, sens dubte, serà la part més complicada de la preparació per al viatge i, trobar-los a faltar, el punt més crític durant el temps que sigui fora. Tot i ser una persona extremadament independent, deixar aquells a qui estimes i estar-ne lluny sempre serà complex.
Per altra banda, i seguint el consell d’altres dones que han viatjat soles, estic anant a classes de defensa personal. No precisament per haver-la de posar en pràctica (esperem que no ho necessiti), sinó per una qüestió més mental. Saber que tinc les eines físiques, em farà estar més segura de mi mateixa i desprendre una imatge menys vulnerable.
La ruta és el que menys he preparat. No només això, sinó que no tinc intenció de preparar-la amb antelació. La màgia d’aquest viatge és deixar fluir les situacions i no tenir un pla traçat. Estar sempre oberta a nous plans és la clau per viure experiències inesperades i curioses. Deixar-me guiar per les persones locals, les que coneixen veritablement el territori amb els seus punts forts. No té cap sentit planejar rutes des de casa, amb informació d’internet de blocs de viatge amb un concepte totalment diferent del meu.
Prefereixo arribar a un lloc, conèixer gent, preguntar i deixar que m’ensenyin allò que més els enorgulleix de casa seva tot intentant entendre i no jutjar.
Durant aquests mesos, el viatge s’ha anat creant dins del meu imaginari des de 0: per on començaré? Com viatjaré? Quant de temps? Amb quins diners? I des d’una idea inicial, vaig anar desgranant com sentia que havia de ser. Parlant amb altres viatgers, llegint llibres i entrevistes, veient documentals sobre tota mena de viatges vaig arribar al que més s’ajusta a la meva manera de ser: senzilla, improvisadora, independent.
La part pràctica: finances, equipatge, documentació… Aquesta part és la senzilla de preparar, es tracta de seguir una llista de passos fins a tenir-ho tot completat. Començant per les finances, com ja vaig explicar en la presentació del projecte he tingut la sort de poder compaginar feines i, d’aquesta manera, poder estalviar el màxim per tal d’anar més tranquil·la.
A partir d’aquí, intentaré tenir sempre en present el tipus de viatge que vull fer i el pressupost establert (si no hi ha sorpreses): un viatge low-cost, viatjant lent i convivint amb les cultures locals sense tenir en compte els punts turístics. L’equipatge és, potser, el gran mal de cap a nivell pràctic. Fer que càpiga tot el necessari per viure en ruta en una motxilla de 55 litres no és una tasca fàcil… i la veritat és que, a aquestes alçades, encara no ho tinc del tot solucionat.
A més, el pes és un factor important a tenir en compte, ja que la motxilla la duré bona part del temps a les meves espatlles. Puc dir que l’equipatge es divideix de la següent manera: 30% material d’acampada (tenda de campanya, sac de dormir, estora inflable…), 40% roba, 10% tecnologia (mòbil, bateries externes, cables…), i en el 20% restant hi ha material de farmaciola, productes d’higiene personal, espai per dur menjar… Aquest equipatge s’anirà modificant en el camí, depenent de les necessitats que puguin sorgir. En alguns destins potser necessitaré roba d’abrigar per les temperatures, o bé hi haurà objectes que ara considero imprescindibles i que, un cop passats uns mesos, deixaré de carregar, ja que no els hauré utilitzat tant com pensava.
Un dels grans reptes és aprendre a viure amb poc, i viatjant amb motxilla realment no tens més remei. L’espai és molt, molt limitat! A nivell de documentació hi ha alguns bàsics: passaport en regla, vacunes al dia i assegurança de viatge. Això últim és de vital importància, ja que qualsevol imprevist de salut, sense una assegurança, et pot trasbalsar tots els plans que tenies. Les factures mèdiques a l’estranger poden arribar a ser de milers d’euros. Els visats, en la primera fase del viatge (sud-est asiàtic), es poden aconseguir fàcilment en arribar a la mateixa frontera i, en cas de necessitar allargar-los, son tràmits senzills de fer en el mateix país (inclús online en moltes ocasions).
La ment
Nervis, incertesa, ganes, pors… La meva ment és una barreja de totes aquestes emocions. Però, ara per ara, em sento tranquil·la i segura de la decisió presa. No la vaig prendre a la lleugera, i és un deute pendent que tinc amb mi mateixa des de fa molts anys. Viatjar indefinidament ha estat el meu gran somni des de ben jove (vaig començar-m’ho a plantejar aproximadament als 15 anys). Probablement, a mesura que s’acosti la data de sortida, altres emocions aniran agafant força.
El que duc més malament, de moment, són els comiats. I pensareu: “què dius Anna, encara tens temps d’acomiadar-te de la gent”. Bé, ja he començat a deixar coses enrere i a acomiadar-me de llocs i persones: he deixat les dues feines on treballava, he deixat el pis i Cambrils, on vivia des de fa dos anys (un dels llocs on millor he estat mai). Amb aquests passos, tot es fa més real.
Aquella idea “boja” que vaig prendre fa nou mesos ara es comença a materialitzar de veritat! Tampoc puc evitar pensar en el moment dels comiats reals: la meva família, els meus amics més propers. Aquesta, sens dubte, serà la part més complicada de la preparació per al viatge i, trobar-los a faltar, el punt més crític durant el temps que sigui fora. Tot i ser una persona extremadament independent, deixar aquells a qui estimes i estar-ne lluny sempre serà complex.
Per altra banda, i seguint el consell d’altres dones que han viatjat soles, estic anant a classes de defensa personal. No precisament per haver-la de posar en pràctica (esperem que no ho necessiti), sinó per una qüestió més mental. Saber que tinc les eines físiques, em farà estar més segura de mi mateixa i desprendre una imatge menys vulnerable.
La ruta
La ruta és el que menys he preparat. No només això, sinó que no tinc intenció de preparar-la amb antelació. La màgia d’aquest viatge és deixar fluir les situacions i no tenir un pla traçat. Estar sempre oberta a nous plans és la clau per viure experiències inesperades i curioses. Deixar-me guiar per les persones locals, les que coneixen veritablement el territori amb els seus punts forts. No té cap sentit planejar rutes des de casa, amb informació d’internet de blocs de viatge amb un concepte totalment diferent del meu.
Prefereixo arribar a un lloc, conèixer gent, preguntar i deixar que m’ensenyin allò que més els enorgulleix de casa seva tot intentant entendre i no jutjar.
