-
La «familia» de Poyo a Traveller Bunker, un hostal de la ciutat de Tanah Rata
Cedida
Per començar, el segon país que he visitat ha estat una absoluta sorpresa. Malàisia, que havia de ser un país de trànsit cap a la resta del sud-est astàtic, ha estat una revolució en tots els sentits. Quan vaig passar la frontera de Singapur amb Malàisia, l’únic que sabia d’aquest país és que la seva capital és Kuala Lumpur, res més. Així doncs, el primer dia al país vaig recórrer 140 quilòmetres fins a Melaka, on m’esperava passar un parell de dies. La idea era seguir després cap a Kuala Lumpur, potser alguna illa més al nord i ja travessar la frontera amb Tailàndia.
No podia estar més equivocada: ja fa més d’un mes d’aquell dia i encara no he recorregut ni la meitat del país.
Comencem per l’inici: els primers dies a Melaka van ser a casa de Jamil, un usuari de couchsurfing amb qui havia contactat per passar uns dies a casa seva i, com sol passar amb aquesta plataforma, l’experiència sempre és molt diferent de la d’allotjar-te en un hotel o un hostal. Per saber-ne més, sobre couchsurfing, podeu recuperar aquest article anterior on us explico la meva experiència fins ara.
El segon dia a Melaka, em vaig llevar i vaig decidir anar a voltar pel centre de la ciutat. Dues hores passejant van ser suficients per adonar-me que Melaka té alguna cosa especial. No sé si era el riu que la travessa, l’art urbà, la gran quantitat de restaurants i petites cafeteries als seus carrers… però, per alguna raó, alguna cosa dins meu va néixer i em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant quedar-m’hi més de dos dies. Bastant més, de fet.
Encara no sabia absolutament res de Malàisia, tret d’algunes recomanacions que em va fer la nit anterior Jamil. Del que sí que m’havia adonat és de la gran riquesa de cultures que hi havia, almenys a Melaka: en el mateix carrer et podies trobar una mesquita, un temple xinès i un temple hindú. Podies estar menjant un laksa (una sopa típica) mentre senties el crit a la plegària en una mesquita per a la comunitat musulmana. Així doncs, mentre em prenia un te a la vora del riu, em plantejava com allargar la meva estança a Melaka.
Can Jamil no era una opció: tot i que ell, molt amablement, em va dir que m’hi podia estar tot el temps que volgués, no em sentia còmode abusant de la seva hospitalitat. A més, no soc el tipus de persona que pot estar-se molts dies seguits sense fer res. Així doncs, vaig entrar a la web de workaway (una plataforma per trobar possibilitats de voluntariat a diferents llocs de la qual us parlaré aviat en un nou article) per veure quines possibilitats m’oferia la ciutat.
De seguida vaig veure que hi havia diversos hostals, així que sense pensar-m’ho massa em vaig plantar al que tenia més i millors referències: Ringo’s Foyer Guesthouse. Després de parlar amb el responsable, em van oferir començar a fer de voluntària el següent dia. El tracte era el següent: treballar quatre hores al dia, cinc dies a la setmana a canvi d’una habitació privada, un àpat, cafè i te il·limitats i la possibilitat de fer la bugada sempre que volgués (això últim sembla una ximpleria, però quan viatges és molt important). Arribar i moldre!
L'endemà em vaig traslladar de casa de Jamil a l’hostal, on vaig començar a aprendre les tasques aquell mateix dia. Netejar, fer la bugada de llençols, fer i desfer llits, fer check-ins, check-outs, donar recomanacions de Melaka, fer algun petit tour per la ciutat… Vaig arribar a l’hostal el dia 25 de gener, inicialment per un parell de setmanes. Finalment, m’hi vaig acabar quedant gairebé el doble i marxava d’allà el dia 18 de febrer.
Quan explico a la gent que ha visitat Melaka no ho entenen: realment, per a una ruta “normal”, amb dos dies és més que suficient per veure la ciutat. A mi, Melaka em va ensenyar que les rutes normals no són per mi. Aquestes rutes consisteixen a veure el màxim de llocs en el mínim temps possible. “Ruta de tres setmanes per Malàisia”, “Què veure a Melaka en un dia”, “Bali en una setmana: imprescindibles” són els títols normals per als articles de blocs de viatges. Anar saltant de lloc cada dos o tres dies. Llevar-se d’hora, visitar el màxim de llocs, anar a dormir.
No dic que no estigui bé: si no tens gaire temps, és el normal. En els meus viatges anteriors de tres setmanes o un mes, és el que feia la majoria de vegades. Actualment, soc a Tanah Rata, on vaig anar després de Melaka. És un dels dos pobles principals de la zona de Cameron Highlands, una zona muntanyosa situada al centre de Malàisia (a uns 200 quilòmetres de la capital) i a 1.500 metres d’altura. Això fa que el clima sigui completament diferent de la resta del país: més fred i amb pluges més regulars.
Una zona famosa per les plantacions de te, per les granges de maduixes i pels seus nombrosos trekkings per la jungla. Fa tres setmanes que faig de voluntària en un altre hostal, gaudint de la natura i de la tranquil·litat d’aquesta zona i coneixent-la amb més profunditat, com a mi m’agrada. No només això, en aquest hostal he trobat una petita família on em sento abraçada i, per ells, probablement m’acabaré quedant a Tanah Rata un mes i mig en total fent temps per al meu proper destí: les illes Perhentian, on ara per ara, encara és època de monsó (està acabant) i encara hi plou diàriament.
Anar a una illa paradisíaca on plou cada dia no és el millor pla, així que mentre espero que millorin les condicions meteorològiques aprofito per conèixer en profunditat aquesta zona. Per sort, si alguna cosa em sobra en aquest viatge, és el temps. El temps propi i el temps de visat que Malàisia dona als ciutadans europeus: tres mesos gratuïts per poder recórrer el país. Però aquests tres mesos se m’acabaran fent curts i em tocarà fer un visa run, que consisteix a sortir del país i tornar a entrar per a renovar el temps de visat gratuït: que em tornin a segellar el passaport i tenir tres mesos més per explorar el país. Un total de sis mesos en un sol país en els que només visitaré cinc àrees d’aquest i em “perdré” altres zones molt més turístiques i importants.
Sincerament, no em fa res que així sigui: Malàisia em venia de gust visitar-la pausadament i tinc altres plans en ment per als següents països que us aniré explicant a mesura que m’hi acosti. Altres mitjans de transport i altres maneres de viatjar per Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos s’obren davant meu, però, com sempre, el que tinc al cap pot canviar en qualsevol moment. Així que estic aprenent a no pensar més enllà de l’ara i aquí. Ara per ara, em quedaré a Malàisia uns mesos més. Però tranquil·lament, movent-me a poc a poc, gaudint de cada lloc on m’estigui.
Com amb Melaka: passades les quatre setmanes coneixia la ciutat, vaig fer amistats locals, vaig crear vincles profunds amb la resta de voluntaris de l’hostal, sabia on menjar el millor chicken biryiani, quin era gimnàs que estava millor de preu i on es podien veure les millors postes de sol.
Llegiu també de la secció "NomadPoyo":
No podia estar més equivocada: ja fa més d’un mes d’aquell dia i encara no he recorregut ni la meitat del país.
Quelcom especial
Comencem per l’inici: els primers dies a Melaka van ser a casa de Jamil, un usuari de couchsurfing amb qui havia contactat per passar uns dies a casa seva i, com sol passar amb aquesta plataforma, l’experiència sempre és molt diferent de la d’allotjar-te en un hotel o un hostal. Per saber-ne més, sobre couchsurfing, podeu recuperar aquest article anterior on us explico la meva experiència fins ara.
El segon dia a Melaka, em vaig llevar i vaig decidir anar a voltar pel centre de la ciutat. Dues hores passejant van ser suficients per adonar-me que Melaka té alguna cosa especial. No sé si era el riu que la travessa, l’art urbà, la gran quantitat de restaurants i petites cafeteries als seus carrers… però, per alguna raó, alguna cosa dins meu va néixer i em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant quedar-m’hi més de dos dies. Bastant més, de fet.
Encara no sabia absolutament res de Malàisia, tret d’algunes recomanacions que em va fer la nit anterior Jamil. Del que sí que m’havia adonat és de la gran riquesa de cultures que hi havia, almenys a Melaka: en el mateix carrer et podies trobar una mesquita, un temple xinès i un temple hindú. Podies estar menjant un laksa (una sopa típica) mentre senties el crit a la plegària en una mesquita per a la comunitat musulmana. Així doncs, mentre em prenia un te a la vora del riu, em plantejava com allargar la meva estança a Melaka.
Plataforma "workaway"
Can Jamil no era una opció: tot i que ell, molt amablement, em va dir que m’hi podia estar tot el temps que volgués, no em sentia còmode abusant de la seva hospitalitat. A més, no soc el tipus de persona que pot estar-se molts dies seguits sense fer res. Així doncs, vaig entrar a la web de workaway (una plataforma per trobar possibilitats de voluntariat a diferents llocs de la qual us parlaré aviat en un nou article) per veure quines possibilitats m’oferia la ciutat.
De seguida vaig veure que hi havia diversos hostals, així que sense pensar-m’ho massa em vaig plantar al que tenia més i millors referències: Ringo’s Foyer Guesthouse. Després de parlar amb el responsable, em van oferir començar a fer de voluntària el següent dia. El tracte era el següent: treballar quatre hores al dia, cinc dies a la setmana a canvi d’una habitació privada, un àpat, cafè i te il·limitats i la possibilitat de fer la bugada sempre que volgués (això últim sembla una ximpleria, però quan viatges és molt important). Arribar i moldre!
L'endemà em vaig traslladar de casa de Jamil a l’hostal, on vaig començar a aprendre les tasques aquell mateix dia. Netejar, fer la bugada de llençols, fer i desfer llits, fer check-ins, check-outs, donar recomanacions de Melaka, fer algun petit tour per la ciutat… Vaig arribar a l’hostal el dia 25 de gener, inicialment per un parell de setmanes. Finalment, m’hi vaig acabar quedant gairebé el doble i marxava d’allà el dia 18 de febrer.
Una família local, en un àpat al qual van convidar la viatgera Anna Poyo Foto: Cedida
Quan explico a la gent que ha visitat Melaka no ho entenen: realment, per a una ruta “normal”, amb dos dies és més que suficient per veure la ciutat. A mi, Melaka em va ensenyar que les rutes normals no són per mi. Aquestes rutes consisteixen a veure el màxim de llocs en el mínim temps possible. “Ruta de tres setmanes per Malàisia”, “Què veure a Melaka en un dia”, “Bali en una setmana: imprescindibles” són els títols normals per als articles de blocs de viatges. Anar saltant de lloc cada dos o tres dies. Llevar-se d’hora, visitar el màxim de llocs, anar a dormir.
No dic que no estigui bé: si no tens gaire temps, és el normal. En els meus viatges anteriors de tres setmanes o un mes, és el que feia la majoria de vegades. Actualment, soc a Tanah Rata, on vaig anar després de Melaka. És un dels dos pobles principals de la zona de Cameron Highlands, una zona muntanyosa situada al centre de Malàisia (a uns 200 quilòmetres de la capital) i a 1.500 metres d’altura. Això fa que el clima sigui completament diferent de la resta del país: més fred i amb pluges més regulars.
La petita família de Tanah Rata
Una zona famosa per les plantacions de te, per les granges de maduixes i pels seus nombrosos trekkings per la jungla. Fa tres setmanes que faig de voluntària en un altre hostal, gaudint de la natura i de la tranquil·litat d’aquesta zona i coneixent-la amb més profunditat, com a mi m’agrada. No només això, en aquest hostal he trobat una petita família on em sento abraçada i, per ells, probablement m’acabaré quedant a Tanah Rata un mes i mig en total fent temps per al meu proper destí: les illes Perhentian, on ara per ara, encara és època de monsó (està acabant) i encara hi plou diàriament.
Una imatge de la sortida del sol des de les plantacions de te de Cameron Highlands Foto: NomadPoyo
Anar a una illa paradisíaca on plou cada dia no és el millor pla, així que mentre espero que millorin les condicions meteorològiques aprofito per conèixer en profunditat aquesta zona. Per sort, si alguna cosa em sobra en aquest viatge, és el temps. El temps propi i el temps de visat que Malàisia dona als ciutadans europeus: tres mesos gratuïts per poder recórrer el país. Però aquests tres mesos se m’acabaran fent curts i em tocarà fer un visa run, que consisteix a sortir del país i tornar a entrar per a renovar el temps de visat gratuït: que em tornin a segellar el passaport i tenir tres mesos més per explorar el país. Un total de sis mesos en un sol país en els que només visitaré cinc àrees d’aquest i em “perdré” altres zones molt més turístiques i importants.
No vull pensar més enllà de l'"ara i aquí"
Sincerament, no em fa res que així sigui: Malàisia em venia de gust visitar-la pausadament i tinc altres plans en ment per als següents països que us aniré explicant a mesura que m’hi acosti. Altres mitjans de transport i altres maneres de viatjar per Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos s’obren davant meu, però, com sempre, el que tinc al cap pot canviar en qualsevol moment. Així que estic aprenent a no pensar més enllà de l’ara i aquí. Ara per ara, em quedaré a Malàisia uns mesos més. Però tranquil·lament, movent-me a poc a poc, gaudint de cada lloc on m’estigui.
Com amb Melaka: passades les quatre setmanes coneixia la ciutat, vaig fer amistats locals, vaig crear vincles profunds amb la resta de voluntaris de l’hostal, sabia on menjar el millor chicken biryiani, quin era gimnàs que estava millor de preu i on es podien veure les millors postes de sol.
Llegiu també de la secció "NomadPoyo":
Etiquetes:
