-
La cantant alacantina Irenegarry és una de les recomanacions
Cedida
Com cada matí de divendres, els de Reusdigital.cat us proposem compartir una mica de cultura per al cap de setmana que comença. Ens agrada parlar de cinema, de sèries, de música, de llibres, de museus i exposicions... per tal de contribuir a fer del vostre temps de lleure el millor dels plaers.
L'austríac Michael Haneke s'ha donat a conèixer, per al gran públic, en l'última dècada. No obstant això, la seva trajectòria és llarga i polèmica. Va despertar l'interès de molts en estrenar Funny games el 1997 (ell mateix va dirigir un innecessari remake per a la indústria mainstream el 2007).
L'obra de Haneke ha semblat voler sempre jutjar amb duresa l'home dels nostres temps, sotmès per les lluites socials a la recerca del luxe i un suposat benestar. La violència (també la latent, la silenciosa), les relacions de parella i el silenci (de vegades volgut, de vegades voluntari) també són elements freqüents en una filmografia desenvolupada en part a França i en part en territoris de parla alemanya. Al món de Haneke, tot i viure en barris residencial amb totes les comoditats, la incomunació entre uns i altres és la constant.
Tampoc s'escapa, per a Haneke, la sexualitat, entesa aquesta en ocasions com quelcom que pot ser dolorós, o que pot generar plaer quan s'hi arriba precisament a través del dol. L'exemple més clar, en aquest sentit, és La pianista (2001), amb una Isabelle Huppert absolutament pletòrica. Temps després, el cineasta va firmar La cinta blanca (2009), una superba metàfora dels orígens del feixisme. Des de la mirada de la canalla d'un poblet alemany als inicis del segle XX, construeix un relat d'estètica hipnòtica que proposa un contudent missatge sobre les conseqüències de la repressió i la transformació d'aquesta en ràbia i violència.
La pel·lícula, considera una obra mestra, es va endur la Palma d'Or de Canes. La teniu disponible al catàleg de Prime Video (al canal Acontra+).
La cantant alacantina Irenegarry ha estrenat el seu primer EP aquest novembre, amb la publicació de Mandona. Sis cançons i un total de 17 minuts obren pas a l’artista dins el panorama musical després d’anar-se fent lloc amb senzills com La de los amigos i Puto Normando, versió Norman Fucking Rockwell de Lana del Rey.
El projecte artístic d’Irene Garrido, ara més consolidat amb la publicació del seu EP, ha anat formant-se exponencialment a partir de la pandèmia. Després de formar part de la banda Shego i amb només tres senzills que precedeixen Mandona, l’artista s’ha anat escolant en petits festivals i l’han convertida en una de les revelacions de l’indie en espanyol. De fet, va ser la guanyadora del Mad Cool Talent 2021 i va ser seleccionada per la publicació anglesa New Musical Express com una de les 100 artistes emergents del 2022.
Apostant per temes generacionals, com l’amor a través de les xarxes socials i lletres poc barroques, l’alacantina parla des de la intimitat i l'honestedat. Contéstame a la historia, un dels senzills de Mandona, parla d’aquesta necessitat de sentir-se vàlid a través d’Instagram i de l’amor a través de la tecnologia. A Dime que me calle, en canvi, canta de com cansa ser una mateixa i de no saber ser només un clixé o alguna cosa més complexa.
A trets generals, Mandona és un EP lleuger i curt que tracta temes profunds de manera superficial i quotidiana. Una artista emergent, que vira de la guitarra a sons més treballats i que refresca l’indie-pop estatal. Espero que gaudiu la recomanació!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=k6dicEfxKPQ[/youtube]
Segona entrega de la sèrie de versions. Aquesta setmana us recomano la que va fer Jimi Hendrix del clàssic All Along the Watchtower, de Bob Dylan. És considerada "la mare de totes les versions" i per a molts és millor que l'original, fins i tot per al mateix Dylan, que va reconèixer que aportava elements nous que la milloraven. De fet, li va agradar tant que utilitzava els arranjaments de la versió del geni de la guitarra quan la interpretava en directe. Hendrix, que ja havia versionat altres cançons de Dylan, va portar All Along the Watchtower a una dimensió electrificada, amb molta més intensitat i ritme, solos de guitarra, efectes i distorsions.
Dylan va gravar All Along the Watchtower el novembre de 1967 i la va incloure en el seu vuitè àlbum, John Wesley Harding, amb el qual va recuperar el folk acústic. Hendrix va tenir accés al material d'aquest àlbum abans de publicar-se i va quedar impressionat amb All Along the Watchtower. La versió "hendrixiana" forma part del doble Electric Ladyland, tercer i últim àlbum oficial de The Jimi Hendrix Experience, gravat en diverses sessions uns mesos després, amb l'acompanyament de Mitch Mitchell, Brian Jones i Dave Mason, entre altres músics. Pel que fa a la lletra, descriu el canvi de la societat establerta mitjançant una conversa entre un bromista i un lladre. Aquest últim simpatitza amb el bromista, que està disposat a escapar de la seva posició a la vida, rebutjant els valors de la societat.
A més de la interpretació de Jimi Hendrix, All Along the Watchtower ha estat versionada per molts altres artistes, com ara U2 (que la va incloure en el disc Rattle and Hum), Neil Young, Dave Matthews Band, Eric Clapton i Paul Weller. M'aturo en Paul Weller perquè també us recomano que escolteu la seva versió de la cançó de Bob Dylan, que podeu trobar a l'àlbum Studio 150, dedicat completament a versions, totes meravelloses.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=TLV4_xaYynY[/youtube]
Marc Busquets recomana "La cinta blanca"
L'austríac Michael Haneke s'ha donat a conèixer, per al gran públic, en l'última dècada. No obstant això, la seva trajectòria és llarga i polèmica. Va despertar l'interès de molts en estrenar Funny games el 1997 (ell mateix va dirigir un innecessari remake per a la indústria mainstream el 2007).
L'obra de Haneke ha semblat voler sempre jutjar amb duresa l'home dels nostres temps, sotmès per les lluites socials a la recerca del luxe i un suposat benestar. La violència (també la latent, la silenciosa), les relacions de parella i el silenci (de vegades volgut, de vegades voluntari) també són elements freqüents en una filmografia desenvolupada en part a França i en part en territoris de parla alemanya. Al món de Haneke, tot i viure en barris residencial amb totes les comoditats, la incomunació entre uns i altres és la constant.
Tampoc s'escapa, per a Haneke, la sexualitat, entesa aquesta en ocasions com quelcom que pot ser dolorós, o que pot generar plaer quan s'hi arriba precisament a través del dol. L'exemple més clar, en aquest sentit, és La pianista (2001), amb una Isabelle Huppert absolutament pletòrica. Temps després, el cineasta va firmar La cinta blanca (2009), una superba metàfora dels orígens del feixisme. Des de la mirada de la canalla d'un poblet alemany als inicis del segle XX, construeix un relat d'estètica hipnòtica que proposa un contudent missatge sobre les conseqüències de la repressió i la transformació d'aquesta en ràbia i violència.
La pel·lícula, considera una obra mestra, es va endur la Palma d'Or de Canes. La teniu disponible al catàleg de Prime Video (al canal Acontra+).
Estel Romeu recomana "Mandona", d'Irenegarry
La cantant alacantina Irenegarry ha estrenat el seu primer EP aquest novembre, amb la publicació de Mandona. Sis cançons i un total de 17 minuts obren pas a l’artista dins el panorama musical després d’anar-se fent lloc amb senzills com La de los amigos i Puto Normando, versió Norman Fucking Rockwell de Lana del Rey.
El projecte artístic d’Irene Garrido, ara més consolidat amb la publicació del seu EP, ha anat formant-se exponencialment a partir de la pandèmia. Després de formar part de la banda Shego i amb només tres senzills que precedeixen Mandona, l’artista s’ha anat escolant en petits festivals i l’han convertida en una de les revelacions de l’indie en espanyol. De fet, va ser la guanyadora del Mad Cool Talent 2021 i va ser seleccionada per la publicació anglesa New Musical Express com una de les 100 artistes emergents del 2022.
Apostant per temes generacionals, com l’amor a través de les xarxes socials i lletres poc barroques, l’alacantina parla des de la intimitat i l'honestedat. Contéstame a la historia, un dels senzills de Mandona, parla d’aquesta necessitat de sentir-se vàlid a través d’Instagram i de l’amor a través de la tecnologia. A Dime que me calle, en canvi, canta de com cansa ser una mateixa i de no saber ser només un clixé o alguna cosa més complexa.
A trets generals, Mandona és un EP lleuger i curt que tracta temes profunds de manera superficial i quotidiana. Una artista emergent, que vira de la guitarra a sons més treballats i que refresca l’indie-pop estatal. Espero que gaudiu la recomanació!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=k6dicEfxKPQ[/youtube]
Marià Arbonès us recomana “All Along the Watchtower” de Jimi Hendrix... Quan la versió supera l’original
Segona entrega de la sèrie de versions. Aquesta setmana us recomano la que va fer Jimi Hendrix del clàssic All Along the Watchtower, de Bob Dylan. És considerada "la mare de totes les versions" i per a molts és millor que l'original, fins i tot per al mateix Dylan, que va reconèixer que aportava elements nous que la milloraven. De fet, li va agradar tant que utilitzava els arranjaments de la versió del geni de la guitarra quan la interpretava en directe. Hendrix, que ja havia versionat altres cançons de Dylan, va portar All Along the Watchtower a una dimensió electrificada, amb molta més intensitat i ritme, solos de guitarra, efectes i distorsions.
Dylan va gravar All Along the Watchtower el novembre de 1967 i la va incloure en el seu vuitè àlbum, John Wesley Harding, amb el qual va recuperar el folk acústic. Hendrix va tenir accés al material d'aquest àlbum abans de publicar-se i va quedar impressionat amb All Along the Watchtower. La versió "hendrixiana" forma part del doble Electric Ladyland, tercer i últim àlbum oficial de The Jimi Hendrix Experience, gravat en diverses sessions uns mesos després, amb l'acompanyament de Mitch Mitchell, Brian Jones i Dave Mason, entre altres músics. Pel que fa a la lletra, descriu el canvi de la societat establerta mitjançant una conversa entre un bromista i un lladre. Aquest últim simpatitza amb el bromista, que està disposat a escapar de la seva posició a la vida, rebutjant els valors de la societat.
A més de la interpretació de Jimi Hendrix, All Along the Watchtower ha estat versionada per molts altres artistes, com ara U2 (que la va incloure en el disc Rattle and Hum), Neil Young, Dave Matthews Band, Eric Clapton i Paul Weller. M'aturo en Paul Weller perquè també us recomano que escolteu la seva versió de la cançó de Bob Dylan, que podeu trobar a l'àlbum Studio 150, dedicat completament a versions, totes meravelloses.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=TLV4_xaYynY[/youtube]
Etiquetes:
