De qui és el centre històric?

Els lectors d’una certa edat deuen recordar encara quan, als anys vuitanta del segle passat, ràdios i premsa local anaven farcits de material informatiu generat per la controvèrsia per la decisió de convertir en illes de vianants alguns carrers del centre de la ciutat. Mentre l’Ajuntament llençava la proposta seguint models exitosos que ja funcionaven per Europa, els veïns i, sobretot, els botiguers, llençaven el crit al cel amb l’argument, entre d’altres, que els clients de les botigues no podrien aparcar davant de l’establiment per carregar el que compraven. Era un debat molt nou, modern, que sorgia quan l’aparcament de la plaça de Prim encara era jove i el cotxe encara era considerat l’amo dels carrers.

Quaranta anys i escaig després, la voluntat municipal de fer canvis en la mobilitat a l’interior del tomb de ravals genera una nova controvèrsia. L’Ajuntament ha preparat noves restriccions, que es presentaven el passat dia 5 en una reunió convocada amb els veïns a l’antic Hospital. I, com acostuma a passar sempre, els veïns van expressar queixes, no els acaba d’agradar la proposta municipal (ja explicada en aquest diari digital). Ara falta veure com l’Ajuntament tancarà el tema, i com les noves restriccions, siguin les que siguin, s’aniran implementant i s’aniran fent quotidianes.

Aquesta controvèrsia m’ha fet pensat en les superilles de l’alcaldessa Colau, a Barcelona. Vaig seguir força el debat que es va produir durant la campanya electoral de les passades eleccions municipals, i en una anada a Barcelona vaig voler experimentar la nova filosofia urbana impulsada per l’Ajuntament d’aleshores (el d’ara ja veurem què farà). I una de les coses que em va sorprendre més és veure com al carrer del Consell de Cent, un dels transformats, veia canalla jugant al carrer. Com als pobles. Com abans. Jugaven al carrer recuperat per als veïns i robat als cotxes. Devia ser canalla que guanyaven hores de joc actiu que robaven a les pantalles tancats a casa, amb els avis asseguts als bancs i fent-la petar a la fresca. Vaig pensar que allò havia arribat per quedar-se i que si algun dels candidats volia fer marxa enrere amb les obres fetes, ho pagaria car, perquè els veïns, inicialment reticents, havien descobert que guanyaven molt en qualitat de vida i està clar que ho han acabat acceptant.

El cas de Reus és diferent, i el que es proposa no té la profunditat del cas que descric de Barcelona (tot i que marca tendència), però permet plantejar un debat de fons: De qui és el nucli històric d’una ciutat? És dels veïns que hi viuen? És dels botiguers que s’hi guanyen la vida? O és de tota la ciutat? Les respostes a aquestes preguntes, són les mateixes per al nucli antic que, per exemple, als barris Juroca o Gaudí? El caràcter simbòlic del nucli històric ha de fer que la zona tingui un tractament especial a l’hora de decidir les transformacions que calgui fer?

En definitiva, i centrant-nos en el cas que ens ocupa avui: Qui ha de decidir sobre les limitacions de trànsit ravals endins? Mirant enrere, qui havia de decidir fa quaranta anys si els carrers de Jesús o de les Galanes s’havien de convertir en illes de vianants?

El que cal en aquests processos de fons és fer les coses bé, i que l’Ajuntament sigui capaç de trobar un equilibri entre l’interès general i l’interès de qui viu i treballa a la zona que es vol transformar. No és fàcil, però ningú diu que governar ho sigui.