El meu marit diu que hi ha dues classes de persones: les que es fan el seu propi menjar i les que no. Clar, ell és cuiner.
Jo dic que la mà que alimenta el món ho fa amb amor. Per això no ens oblidem del sabor adquirit en la família i com les croquetes, l'arròs o el guisat de la mama, ningunes.
He arribat a una altra observació, les persones que tenen una ocupació, posició o certa rellevància social com els periodistes, metges, professors, polítics i executius es retraten de braços plegats. Llueixen amb aquest aplom tan corporatiu i exitós. És molt curiós perquè és una postura defensiva, l'escut invisible, en el llenguatge no verbal. I pensar que encreuar els braços es considerava actitud de ganduls en aquella infame escola que ens va tocar en els anys seixanta i setanta.
Llavors i segons aquest estudi que m'he inventat en contemplar la societat en la qual visc i el sistema al qual no pertanyo, també hi ha tres classes de persones: les que no saben què fer amb les mans en fer-se una fotografia, les que s'encreuen de braços perquè o bé es protegeixen o ja ho tenen tot fet i ben lligat. I després estan les que busquen i rebusquen entre les gangues i sobres de la vida, esperen en la sala de visita mèdica i en les seccions d'ocupació i subsidis del SEPE i el SOC.
Lluny queda la rebel·lió de la vaga dels braços creuats o caiguts d'aquell proletariat del qual som hereus i que lluitava pel nostre present alhora que pel seu. Ara és el símbol més visible d'aquells que sembla que dominen els designis del país.
Dic que no pertanyo al sistema perquè no tinc permís de conduir i en comptes de premiar-me per no contaminar i haver demostrat eficiència i responsabilitat a cabdals soc una candidata menys adequada, encara que mai he arribat tard al meu lloc. Però això és una altra història, d'una persona que davant de les dificultats vitals pròpies i alienes no s'ha creuat mai de braços.
