En record de la doctora Lluïsa Vilaseca, reconeguda amb un dels guardons de la ciutat 2024

L'arqueòloga, historiadora i museòloga Lluïsa Vilaseca Borràs (nascuda a Reus el 2 de febrer de 1924 i traspassada a Sant Cugat del Vallès el 21 de desembre de 2023) és un dels referents ineludibles de la recerca arqueològica a les nostres contrades al segle XX. Influïda des de ben petita per l’ambient intel·lectual de casa seva, sens dubte les inquietuds del seu pare Salvador Vilaseca Anguera (Reus, 1896-1975), un molt destacat metge que compaginà la seva tasca professional amb les de prehistoriador i de fundador del Museu Municipal de Reus, van encaminar ben aviat la seva vocació per la història i l’arqueologia. La Dra. Vilaseca fou un testimoni excepcional de la creació i de l'evolució de la institució museística de la nostra ciutat, que va arribar a dirigir als anys setanta i vuitanta. Autora d'un bon nombre de valuosos articles, monografies i llibres, cal destacar-ne especialment el seu treball sobre ‘Los alfareros y la cerámica de reflejo metálico de Reus, de 1550 a 1650’, directament derivat de la seva tesi doctoral (excel·lent cum laude), que obtingué el premi Raimundo Lulio 1957, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i que fou publicat en tres volums –editats entre 1963 i 1964– per l'Associació d'Estudis Reusencs. El 25 de desembre de 2023 fou enterrada al Cementiri General de Reus, en la capella familiar en què hi ha dipositades les restes del seu pare i de la seva mare (Lluïsa Borràs). Molt encertadament, l'Ajuntament de Reus ha decidit concedir-li in memoriam un dels Guardons de la Ciutat, que serà recollit –el pròxim dia 20 de setembre– pels seus familiars, encapçalats per la seva filla Lluïsa Pallejà Vilaseca, qui també ha seguit les passes de l'avi i de la mare en el camp de l'arqueologia.

Tot seguit, reprodueixo les preguntes i respostes d'una entrevista a la Dra. Lluïsa Vilaseca (a càrrec de Jordi Suárez i de mi mateix), arran del seu vuitantè aniversari, que fou publicada en l'Informatiu Museus. Revista de Recerca i Divulgació Cultural dels Museus de Reus, èp. III, núm. 26, l'abril de 2004.

Vós procediu d’una família de metges: el vostre avi matern i el vostre pare ho eren.

Certament, sóc filla i néta de metge. Vaig néixer en el número 45 del raval de Santa Anna, on vivien els meus avis Borràs-Nolla i els meus pares. Del meu avi no en tinc massa records, perquè va morir quan jo només tenia cinc anys. El meu pare, que sempre tingué molta cura de mi i dels meus estudis, no va encaminar-me cap a la medicina i fins i tot crec que hauria preferit que hem decantés per les ciències naturals, tal com ell havia preferit a l’inici dels seus estudis de medicina. Jo no vaig sentir atracció ni per una cosa ni per l’altra. Vaig decidir-me per Filosofia i Lletres, secció d’Història, que era el camí que em portaria al món de l’arqueologia, ja que era –dintre de l’ambient familiar– el món que es vivia més proper.

Cal suposar que la vostra relació amb l’arqueologia va començar molt aviat.

La imatge del meu pare, arribant els dies de festa amb els materials procedents dels treballs del dia i l’escampada que en feia desprès de rentar-los i els seus comentaris, van descobrir-me –des de molt joveneta– un món fascinant que sens dubte va atraure’m. Si, a més, hi afegim que el Museu Prim-Rull va acabar esdevenint una perllongació de la nostra llar, donada la seva proximitat i que tot sovint a casa es rebien visites i estades d’arqueòlegs del país i de fora, tindrem una altra vessant indicadora del món que m’encerclava i en què em sentia molt a gust. Ja d’estudiant, l’havia acompanyat molt sovint i fins i tot en algunes ocasions –en les vacances d’estiu– continuava jo en dies feiners la tasca començada el cap de setmana anterior, fins a la seva tornada el següent dissabte.

Quins records teniu de la primera època del Museu de Reus, i del de la postguerra?

Eren temps amb pocs recursos i fou molt meritòria la tasca que van portar a terme tant els d’una primera etapa com els que en una època no menys difícil van permetre la supervivència del Museu.

¿Quins estudis vau fer, a la Universitat, i amb quins professors i companys vau tenir més relació?

Els meus mestres més directes a la Universitat de Barcelona foren el Dr. Martín Almagro i el Dr. Lluís Pericot , ja que amb ells vaig continuar treballant –especialment amb el primer– en estades a Empúries i, juntament amb el Dr. Antoni Arribas i el Dr. Albert Balil, fent tots tres pràctiques d’excavació i catalogació. Els Drs. Almagro i Pericot eren codirectors dels “Cursos Internacionales de Prehistoria y Arqueología en Ampurias”, als quals vaig començar a assistir com a alumna, ja llicenciada, des del primer curs, el 1947, per acabar donant-hi algunes conferències, uns quants anys més tard. Va ésser en aquest marc que vaig entrar en contacte amb el director i els conservadors del Museu Arqueològic Nacional de Madrid, cosa que va facilitar que em motivés a anar a fer-hi pràctiques museístiques durant un any.

En la vostra tesi de doctorat vau estudiar la ceràmica de reflex metàl·lic produïda a Reus a l’època moderna, un tema d’arqueologia però també d’història local. Durant uns quants anys, vau publicar en el desaparegut setmanari Reus una sèrie d’articles realitzats a partir de documents conservats als arxius de Reus.

A Madrid vaig conèixer el Dr. Ferrandis Torres i, amb el seu consell, vaig decidir començar la tesi doctoral sobre ‘Los alfareros y la cerámica de reflejo metálico de Reus, de 1550 a 1650’. Aquest professor, malauradament, va morir prematurament poc després i el Dr. Almagro, ja aleshores catedràtic de la Universitat de Madrid, va oferir-me de continuar com a director de la meva tesi, la qual vaig culminar –defensant-la a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid– el 18 de maig de 1968 (dilluns de Pasqua), tot obtenint la qualificació de “Sobresaliente cum laude”. Durant el curs 1968-1969 vaig ingressar a l’Acadèmia de Doctors del Districte Universitari de Barcelona. Per a l’estudi de la ceràmica de reflex, que vaig complementar amb documentació sobre els terrissaires, era imprescindible que tingués accés il·limitat al Museu i a l’Arxiu de Reus i per això vaig demanar i obtenir del consistori reusenc el nomenament de conservadora, sense cap sou. En revisar tota aquesta documentació, trobava sempre notícies i dades que creia interessants de donar a conèixer i el setmanari Reus ho acollia.

Què us han semblat les noves troballes de la zona del Pallol?

Les troballes del Pallol em semblen interessantíssimes, així com els treballs realitzats i que ajuden a aclarir molts punts que ens quedaren obscurs davant la impossibilitat de proseguir l’excavació, com quan fortuïtament aparegueren les restes de ceràmica al carreró de l’Hospital.

En la vostra bibliografia hi ha un bon nombre de publicacions sobre jaciments o materials protohistòrics i d’època romana. ¿Es pot dir que, en certa manera, complementàveu els treballs del vostre pare, majoritàriament dedicats a l’època prehistòrica?

Les publicacions de caràcter protohistòric o d’època romana eren, en efecte, una mena de diversificació dels treballs del pare. Fins i tot van constituir un dubte alternatiu al de la ceràmica de reflex metàl·lic en el moment d’escollir el tema de la tesi doctoral.

Vau ser directora del Museu Arqueològic de Girona, conservadora del de Barcelona i també vau dirigir el mateix Museu Municipal de Reus i l’Arqueològic de Tarragona.

Durant la preparació de la meva tesi, el 1953, van ésser convocades oposicions per a l’ingrés al “Cuerpo Facultativo de Archivos, Bibliotecas y Museos”, única via –en aquell temps– d’accés professional als museus estatals, i vaig aconseguir guanyar-les. Això em va portar a la renúncia de la plaça de conservadora del Museu de Reus i, després d’uns mesos de pràctiques a l’Arqueològic de Barcelona, al primer destí en la direcció de l’Arqueològic Provincial de Girona, el 1956, i a l’Arqueològic de Barcelona, el 1957. Més tard, en morir el meu pare, l’Ajuntament de Reus va demanar-me que m’ocupés temporalment de la direcció del Museu de Reus, cosa que fou factible –degudament autoritzada per la llavors existent “Dirección General de Museos”– i, naturalment, sense rebre cap remuneració suplementària. En quedar vacant la direcció del Museu Arqueològic de Tarragona, amb anterioritat als traspassos autonòmics, la “Dirección General de Museos” desitjava que sol·licités la plaça en concurs de trasllat, però per raons familiars no va ser possible que ho acceptés malgrat tractar-se d’un destí molt prestigiós. No vaig negar-me, per contra, a acceptar-ho interinament, tot arribant a l’acord de fer-ho en comissió de serveis per dos dies a la setmana, puix que aquesta solució possibilitava la dedicació esmentada al Museu de Reus. En trobar-se resolta la continuïtat d’ambdues situacions, vaig retornar plenament a la dedicació al Museu Arqueològic de Barcelona, amb el càrrec de subdirectora, i vaig ser nomenada vocal de la “Junta Superior de Museos”, de caràcter tècnic i d’àmbit estatal, amb sessions de dos dies al mes a Madrid, fins a la seva dissolució. La jubilació m’arribà l’any 1989.

Vós sou membre vitalícia de la Junta de Govern de l’IMMR. Atesa la vostra experiència, ¿com veieu l’actualitat i preveieu el futur dels museus de Reus?

Si bé la implacable acció de la cronologia m’ha anat apartant del “dia a dia” i reduint la meva dedicació, l’avantatge que dóna aquest allunyament em fa sentir el flaire que, després de passar temps més o menys insegurs i personalitzats, avui dia el futur es veu amb una seguretat que produeix l’existència d’una estructura de gestió i finançament que ens permet tenir la tranquil·litat de la tan desitjada continuïtat.

Jaume Massó és exdirector del Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca.