El periodisme ha perdut un dels extraordinaris professionals que ha tingut el segle XX, Carles Sentís Anfruns. Paradoxes de la vida, ell que va ser corresponsal a París i Nova York, no s'hagués perdut el 'cas Murdoch' si ara li hagués tocat de viure'l de prop. Sentís, nascut en 1911 a Barcelona –al novembre hagués fet cent anys-, testimoni de part dels grans esdeveniments mundials del segle XX –va cobrir els judicis de Nuremberg-, sempre va conrear un lligam molt estret amb Riudoms, on hi va viure fins als set anys, després d'haver residit abans en una casa a prop de l'estació de tren de Reus i després al conegut Mas Vilanova, al passeig Misericòrdia, propietat de Joan Vilanova, cosí germà del pare de Sentís.
La seva biografia, 'Memòries d'un espectador', dedica el primer capítol a recordar la seva infantesa a Riudoms. Nat a Barcelona, la família va traslladar-se al Camp de Tarragona, primer a Reus, i després a Riudoms, lloc on vivia la seva àvia paterna, Plàcida Vilanova, que procedia de Vinyols i els Arcs. El seu avi era el metge del poble. "Riudoms era un univers autònom a uns quatre quilòmetres de Reus. Si bé ara hi ha una part del poble que fa de dormitori de la capital del Baix Camp, abans, quan els quilòmetres comptaven, mantenia la seva identitat clarament diferenciada i Reus només era el gran mercat", recorda Sentís.
La branca Sentís prové d'Ulldemolins, al Priorat. Remuntant-se en el temps, el primer Sentís localitzat procedia de Torroja del Priorat. El Sentís van ser i segueixen sent una nissaga de metges –sis generacions- i capellans. Per part de l'àvia, lectora del diari catòlic tarragoní La Cruz, la tradició política era carlina, recorda Sentís. D'aquí li venia el nom que li van posar: Carles.
Relata Sentís com era el seu poble a l'època (la dècada de 1910-20): "La de Riudoms era una societat agrícola molt equilibrada. Quasi tots eren pagesos, uns més benestants que els altres. Era una comunitat ben integrada, on tothom vivia a poca distància els uns dels altres. Molta gent tenia camps d'avellaners o un 'maset', diminutiu que n'indica la modèstia, com, per exemple, el de la Calderera, de la família Gaudí". El Sentís infant jugava pels carrers, els horts i rieres i anava a les basses a xipollejar. Algun cop l'havien dut a banyar-se a Salou. Molt poca gent sabia nedar aleshores. Acompanyar els oncles capellans a caçar ocells, escoltar les narracions de la guerra carlina d'un agutzil del poble ja molt gran o enjugassar-se amb una excepcional pilota de futbol que hauria aparegut pels carrers de Riudoms formaven bona part de la seva infantesa.
Sempre associaria Riudoms a les olors, les olors de les collites, olors a garrofers, a vi quan arribava la collita i la gent veremava a casa –escampant el flaire pels carrers- i olors d'oli. Aquesta olor ja no la sentiria a Barcelona.
Xavier Fortuny, director de la revista 'L'om de Riudoms', és un dels periodistes del Camp de Tarragona que ha conreat més el tracte amb Carles Sentís: "Em trucava regularment per demanar-me informació sobre el que passava a Riudoms", recorda. Fortuny relata una de les diverses anècdotes que li va explicar el periodista: "Els Sentís eren amics de Gaudí. Justament als 15 anys -aleshores, el Carles en portava vuit vivint a Barcelona-, l'arquitecte moria atropellat pel tramvia. El seu pare el va dur a l'hospital. Allí jeia el cadàver. Va ser el primer i darrer cop que Carles Sentís va veure l'arquitecte. I li sobtà que presentés una pell tan enfosquida, que contrastava poderosament amb la barba blanca".
(Jaume Garcia Cardoner és director de Tarragona21.cat).
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics