Titot: ‘Els murs, les portes tancades i les reixes estan fabricades de la pròpia por’

Anem tancant les portes a la por obre amb una referència al poeta Salvador Espriu. Com ha estat això?

Sí, normalment no et planteges fer un disc conceptual, és a dir, no dius ara farem un disc que parli estrictament d'això. Ja ho havíem fet alguna vegada, però resulta molt més complicat. Et limites molt i encotilles molt el discurs. Quan vam tenir pràcticament el disc fet, bé, faltaven algunes cançons per acabar-lo de tancar, vam començar a buscar què tenia en comú, un concepte que fes d'embolcall i donés unitat al disc. Estem en un moment en què la majoria de discos, a part de posar-se a la venda en els diferents canals, es troben disponibles en descàrrega lliure. Aleshores, amb els ordinadors i els telèfons, moltes vegades s'utilitza el sistema de reproducció aleatori pel qual no s'escolta el disc sencer, sinó més aviat a trossos. Nosaltres volíem donar-li un element d'unió, a més del tema físic del disc que ajuntés les cançons. Llegint aquest text d'Espriu vam trobar una part, un petit poema, que acabava amb aquest vers. Ens va semblar que “Anem tancant les portes a la por” resumia l'esperit del disc, i a partir d'aquest vers vam fer la introducció i una altra cançó que explica una mica el perquè de tot.

La quarta cançó es titula "Història d'Espanya (explicada pels espanyols)". La situació tensa entre Catalunya i Espanya us posa les piles?

Jo crec que no especialment. “Història d'Espanya (explicada pels espanyols)” és un resum d'animalades dites en moments de borratxera o de xuleria. De fet, no ens hem inventat res, tan sols hem ajuntat les animalades que han anat dient ells mateixos quan presumien de país, que sembla que Espanya sigui el país més gran, el més antic i el més de tot. L'únic que hem fet es ordenar-les i posar-hi música. Jo crec que la tensió en si no és un combustible per canviar les coses, més aviat és un element de distracció, que desvia una mica l'atenció de les coses... El combustible és la il·lusió. En la situació d'aquest moment, tan en l'àmbit social com nacional, la gent veu que hi ha vies per lliurar la rosa i començar de nou, no només en el tema de muntar un nou estat sinó en el de la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció... Aquests elements sí que són il·lusionadors, per això l'Estat té tants problemes per contrarestar-ho. Només utilitzen amenaces: us quedareu fora de la Unió Europea, vagareu per l'espai, us quedareu com Robinson Crusoe... Diria que per aquest motiu d'alguna manera estan perdent la batalla ideològica, perquè tot el que puguin ser elements d'il·lusió, això sí que fan funcionar els motors dels canvis.

En altres cançons com "El futbol és així" relacioneu l'espectacle futbolístic amb greuges socials.

Una mica és per denunciar la inversemblança de la situació. És un contrast de titulars per veure fins a quin punt estem sobredimensionant coses que no tenen cap mena d'importància. Relativitzem coses que socialment —que moltes vegades són del nostre entorn immediat— potser per no posar-les de costat, per no comparar-les, ens fan perdre la perspectiva. Una targeta groga d'un jugador del Màlaga ens té 5 minuts enganxats a la ràdio o a la tele, i ja em diràs quina merda d'importància té això... Una cosa és el partit de futbol en si, que està bé, però més enllà d'això, el fet de voler mantenir enganxada l'audiència amb dialèctica de futbol tota la setmana quan no hi ha partits, et fa caure en aquesta retòrica cíclica. Llavors el pitjor és quan posen el micròfon als jugadors perquè expliquin coses quan no tenen absolutament res a dir....

I en la cançó "Esperava aquest moment" us reivindiqueu. Al començament algú us va dir on aneu amb això?

Sí, tota la vida. Quan érem joves rebíem copets a l'espatlla com a injeccions de condescendència: “jo de jove també ho deia, això; ja veuràs quan et facis gran...” Llavors l'únic que fas és mantenir-te allà, seguir ferm. Més enllà de si ho aconseguim o no, jo no vull sotmetre els meus desitjos a les lleis de possibilitats. Si no deixaria de tenir l'oportunitat de canviar res en aquest món, i com que el que hi ha no m'agrada, sigui possible o no, el que vull és això. Aleshores et trobes que la fermesa de mantenir-te en aquesta idea ho fa possible perquè s'enderroquen tots aquells projectes que tenien peus de fang, i només queda el teu, que és poca cosa però és l'únic que s'aguanta dempeus. Llavors penses: i ara, què m'has de dir?

Musicalment hi trobem la contundència que sempre ha caracteritzat el grup. Us trobeu còmodes en aquest perfil de rock amb pinzellades d'ska?

Sí perquè és el que sempre hem fet i quan vam tornar la prioritat era no inventar res ni fer coses rares. Volíem mantenir-nos dins del possible en el nostre registre, que era fer fotografies o cròniques de la realitat que ens envolta i utilitzar una sèrie de registres musicals que teníem al servei del discurs. En funció del que la cançó necessitava hem utilitzat reggae, ska, rock... Tampoc ens semblava que després de 23 anys de carrera ens haguéssim de posar a buscar un estil d'avantguarda. Si tenim ganes de fer altres coses, sempre es pot... Jo he estat amb Mescla't, amb Dijous Paella, música de tall popular o tradicional, fent rumba... Si tens ganes de fer invents, doncs els fas sense contaminar el grup. Potser en altres moments sí però amb vint i escaig anys de carrera...

Seguiu fent aquests invents?

En aquests moments els invents van per altres cantons. Vam trobar diferents coses, vaig treballar amb Guillem de Bergadà, fent concerts amb orquestres... Ara mateix no estic en un moment de descobrir o inventar. Aquest disc és molt absorbent, ha portat setze o disset mesos de feina, no exclusiva, però sí prioritària. Això vol dir que ha sigut la principal ocupació durant més d'un any. Per tant, quan estàs en coses així no pots tenir dos fronts alhora, si més no, és molt dur fer-ho Un cop acabat, tens ganes de descansar una miqueta, ja que difícilment es pot generar creació constantment. T'ho prohibeixes una mica perquè tens altra feina. Ara toca defensar aquest disc, fer la promoció, estic en altres coses també fora de la música. S'ha de deixar respirar el cervell un temps perquè arriba un moment que t'exprimeixes tant que si t'entren idees del cap, les has de posar en un calaix.

Tornant a la por... la por és una cosa gairebé innata de l'ésser humà. La fragilitat social es fabrica de la por?

Sí, i també la submissió. De fet, moltes vegades la idea d'aquest disc és que els murs, les portes tancades i les reixes estan fabricades de la pròpia por. Quan desapareix la por es fonen els murs per art de màgia. Els processos de perdre la por han d'anar acompanyats també del fet que la generació que ha viscut l'última guerra vagi morint de vella, perquè per a la gent que l'ha viscut la seva màxima prioritat és que això no torni a passar mai més i que no ho vegin ni els seus fills ni els seus néts. S'ha de superar aquesta barrera natural; no en va es diu —o es deia— que s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. No és una dada casual, cada cinquanta anys vol dir anar mantenint, com a mínim, una generació que hagi viscut l'horror de la guerra per aconseguir que els murs es fabriquin de la pròpia por, que és la manera més barata de tenir empresonada la gent.

Francesc Ribera és un homenot que no té por?

Jo tinc pors com tothom, però això no fa que un no assumeixi els riscos que cregui que ha d'assumir per la pròpia coherència. També és important no morir de coherència, però és clar que tinc por. No estic reivindicant la valentia, n'hi ha prou a perdre la por com a poble. No pretenem reivindicar-nos com a herois ni valents. Simplement hem fet una fotografia dels últims anys al nostre entendre, que és el que facilita els processos d'alliberament nacional i social, que és on podem estar implicats com a poble. Nosaltres situem l'origen d'això en la reunió que hi va haver tres o quatre dies abans de la consulta d'Arenys de Munt, on vam decidir que, malgrat totes les prohibicions i amenaces, tenim una cosa que no és nostra sinó de tota la gent i, per tant, estem obligats a no renunciar-hi. Recordo una anècdota que s'explica de Jordi Carbonell quan va ser detingut per la policia franquista per parlar en català. El tenien a comissaria i li deien: “Usted es burro porque a la que hable en castellano le dejamos marchar”. I ell va dir: “Si em demanen l'americana, els la donaré de seguida, perquè tinc ganes de sortir i l'americana és una cosa meva, però si em demanen renunciar a la llengua del poble, si hi renuncio, estaré regalant una cosa que no és del tot meva. Demani'm el que vulguin però que sigui meu”.

A Arenys de Munt passava una mica el mateix, es tractava de la il·lusió del poble i nosaltres no podem jugar amb una cosa així. Hem de tirar endavant, només donar l'opinió exercint el vot cada quatre anys és molt poca cosa. S'ha de baixar a la plaça, parlar amb la gent, fer reunions, fer assemblees. Una mica el que va passar amb el moviment dels 15-M o dels indignats, que potser a nivell integral no va aconseguir cap canvi però sí que van aconseguir ser la gènesi de moviments socials que en aquests moments tenen molt a veure en els canvis que hi pot haver com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o els col·lectius per la defensa de la sanitat pública, els alumnes, mestres i pares de les Illes Balears defensant el català o la Primavera Valenciana. Tota aquesta sèrie d'elements, potser sense aquell primer impuls que no es va transformar en un canvi concret però que va generar totes aquestes lluites sectorials, sí que són penyora de canvi.

Com veieu el procés de la independència?

Si ho mirem en perspectiva molt bé, perquè tota la vida hi havíem cregut però mai hi havíem confiat. La perspectiva va molt bé a l'hora de tenir ilusions i treballar-hi, però a l'hora de la veritat s'ha de tenir molt present que la independència no pot ser baixar una bandera i pujar-ne una altra sinó que va molt més enllà de l'estricta secessió de l'Estat espanyol. Independència també vol dir ser sobirans en energia, en economia... no dic autosuficients o autàrquics, sinó sobirans. És a dir, no estar agafats pels ous per tothom alhora i no poder fer res més del que et diuen els altres. Això és el que possiblement passaria si sortíssim de l'Estat espanyol i ens quedéssim com a estat a la Unió Europea. Al nostre entendre la independència ha de anar més lluny. De fet, en aquest disc ja en parlem, ja situem objectius una mica més enllà, perque el 9 de novembre no s'acaba tot. La independència no és un punt d'arribada sinó una plataforma per fer un país millor. Un cop tinguem la sobirania política, s'ha de lluitar per aconseguir les altres sobiranies.

Fa unes setmanes vau ser a Vilaplana, hi ha més concerts previstos al Camp de Tarragona?

El 5 de juliol serem a Montbrió, i a l'agost anirem a petar-la a Alforja. El Camp de Tarragona és una zona on els últims anys la gent ens ha tractat molt bé i hem trobat moltes complicitats, ens fa molt de goig ser-hi i ens fa sentir molt bé.

Hem parlat de rock, d'ska, de lluita, de crítica, però també hem de dir que els vostres concerts són festa, oi?

Sempre hem parlat de coses que al nostre entendre són importants. Fem les cançons de coses que tenim necessitat d'explicar, per canviar-les, per canviar també nosaltres mateixos, sense intentar fer discursos ni adoctrinar, però alhora nosaltres sabem que quan fas un concert i quan et porten a un poble o una sala, la gent confia en tu les hores d'oci després d'estar estudiant o treballant tota la setmana. Per tant, tot i que tinguis coses importants per dir i realment les comparteixis amb la gent, som conscients que no podem fer misses negres ni fer que la gent torni a casa amb mala consciència. Intentem combinar això amb unes certes complicitats més festives i per això diem que fem rock de combat i de taverna. Compte amb la tradició popular de la cançó de taverna! És una cosa que també genera complicitats, és una cosa que està fora dels àmbits estrictament comercials, és una cosa tan senzilla com asseure's en una taula d'un bar i fotre's a cantar, corre el perill de perdre's però que està molt bé, generen complicitats que permeten prescindir d'altres elements d'oci. Nosaltres intentem convertir els concerts en una festa i que la gent se'n vagi contenta i alegre a casa.

Parlant de concerts, aneu al Canet Rock.

Sí, concretament el mateix dia del concert a Montbrió. Vam ser triats no per l'organització; bé, en part sí perquè ells van decidir que un grup s'escollís en una votació popular, i vam guanyar-la. Ens fa gràcia perquè no sabem ben bé com anirà, quin punt de connexió tindrà amb els concerts que es van fer als anys setanta, però no deixa de ser, encara que tingués un altre nom i de la manera que es planteja, un referent del calendari.

No se si per l'edat vau viure alguna experiència dels festivals Canet Rock dels anys 70.

No, sóc gran però no tant. Era massa petit per anar a concerts.