En una època tan atapeïda de moments transcendentals com la que estem vivint, el cap de setmana que acabem de deixar enrere hauria de passar a la història com un forat d'incertesa en el calendari entre l'aprovació de la llei de consultes i la signatura del decret de convocatòria de la consulta pel president del país. Això no obstant, la pruïja espanyola per posar-nos el dit a l'ull no els permet deixar passar ni un instant sense continuar vociferant exabruptes de diversa consideració.
Hem sentit ximpleries certificadores d'una ignorància oceànica emergir de la boca de tota una vicepresidenta de govern espanyola que ha considerat l'antiquíssima institució de la Generalitat com una gràcia concedida per la sagrada constitució del 1978, origen i fi, alfa i omega de tot allò que es mou sota l'imperi de la llei hispana. Hem pogut llegir proclames de l'alçada d'un campanar com la del monsenyor Demetrio Fernández, bisbe de Còrdova, bramant des d'una trona periodística local que "la unitat d'Espanya és més un bé moral que social o polític".
Hem vist per aquests verals el senyor Pedro Sánchez convençut, com tots els dirigents espanyols en general, que sap millor què ens convé als catalans que no pas els catalans mateixos; que troba insensat voler que algú triï entre ser català o espanyol mentre considera normal que s'obligui a ser espanyol un català que ni ho és ni ho vol ser, com ara un servidor. Fa de mal dir què passarà el 9-N, però resulta previsible saber què no passarà.
No passarà que algú a l'Estat tingui el més mínim interès a saber què volem els catalans, ja han decidit què volem i fins a on podem voler. No passarà que ens intentin convèncer amb arguments i propostes atractives. No passarà dia que no ens vinguin amb amenaces, condescendència i estigmatització. Per això no és debades que Sánchez, aquest diumenge, ens digués "os queremos" en comptes de "os amamos". És el que té el sentiment de possessió. Ens volen. Estimar és una altra cosa.
Carles Ribera és periodista i historiador.
