Curiós país, aquest, el del campanar i el campanar veí, que converteix les victòries en derrotes. Si la consulta del 9 de novembre va ser un fracàs, com insistien, desesperats, Rajoy i la fidel infanteria, no passa res i tot s'entén. Som on havíem de ser. Però si va ser un èxit, com es van creure, feliços i intrèpids, els gairebé dos milions i mig de catalans que van votar, l'estupefacció no té mesura. Va costar Déu i ajuda que Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa i la CUP fessin pinya per poder girar full. Però finalment la van fer, la pinya, el van girar, el full, i va pagar la pena. I això és exactament el que no s'entén.
Que després d'haver-ho fet bé, d'haver fet tremolar d'ira l'Estat, d'haver alterat fiscalies i magistratures, el premi sigui el fre. De sobte i davant la imminència d'eleccions, l'eix nacional, el que va portar la dreta i l'esquerra, si es permeten les definicions convencionals, a trencar barreres, s'ha diluït del tot. Ara només tornen a comptar com a tals, com a esquerra i dreta. Molt bé. Així ha estat sempre el nostre món de cada dia, però això també comporta conseqüències.
Si es tracta de destriar i agrupar la dreta i l'esquerra, només, l'aritmètica no quadra. És a dir, si Esquerra lliga amb Iniciativa, el PSC poc o molt sobiranista, Podemos i la CUP, hi haurà un pentapartit, però no independència. I si n'hi ha d'haver, d'independència, haurà de ser amb Convergència, que no és d'esquerres. Segons les esquerres. És això? Doncs, no anem enlloc.
Vicent Sanchis és periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics