Va ser el pare el que em va enviar un correu electrònic dient-me que la Rosa havia mort el diumenge. Feia temps que sabia que estava malalta. No per això, el desenllaç natural, veient com s’anava desenvolupant la malaltia, tràgic però natural, em va sobtar menys.
Tenia disset anys quan el pare va fer cap a la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus. Era un brivall que tractava a la Rosa i a la gent que ja feia anys que sortia a caminar amb ella, de vostè. Un viatge a les Illes Canàries, va fer que aquella distància pròpia de l’edat es dissipés i l’amistat natural es posés en marxa.
De fet va ser en una excursió de la Secció que els meus pares es van conèixer; per tant, d’una manera o altra, això de trescar per camins i corriols, n’és una mica culpable que jo, ara, pugui i vulgui escriure aquestes ratlles.
Probablement hi haurà moltes persones que la van conèixer molt millor que no pas jo i que en podran dir moltes més coses. L’àmbit personal, familiar fins i tot, en què vaig tractar la Rosa Magrané durant molts anys, m’impedeix de fer-ne un panegíric objectiu que la lloï com es mereix per tota la feina que ha fet dins del Centre de Lectura de Reus, dins de la Secció Excursionista i dins el món excursionista en general.
L’intent hi és, us ho asseguro, però pesa molt més un caramull d’instantànies personals on veig la Rosa formant part del que sóc, encara que sigui tangencialment i des de la distància de qui admira a algú per la seva forta personalitat; algú que havia decidit viure una mica a recer dels convencionalismes socials, algú que sempre havia fet la seva calçant-se unes botes i no parant de caminar i caminar i caminar per aquest país nostre que a la seva manera, també va ajudar a construir.
No cal que m'hi esforci gaire per tornar a sentir el caliu del foc a terra del pis que tenia llogat a Prades a Cal Felip, les trobades nadalenques de la Secció on es cagava el tió i es cantaven nadales o les divertides ocurrències del seu pare, el Francesc Magrané, que per mi sempre va ser el Sr. Magrané, eterna motxilla a l’esquena.
Després, ja més gran, al mateix Centre de Lectura, la veig també, per descomptat, pujant per l’escala de marbre, sota l’atenta mirada de Don Evarist Fàbregas, comentant-me amb un punt de condescendència i distanciament marca de la casa, algun dels actes que des de la Secció de Lletres de l’entitat, que durant un temps vaig tenir l’honor de ser-ne secretari, havíem organitzat.
De Roses Magrané al nostre país, al món sencer, n’està ple. Persones que s’aboquen amb una lleialtat a prova de bombes a una causa, a un propòsit, i hi excel·leixen sense demanar mai cap mena de recompensa ni reconeixement. La seva tasca és tenaç, compromesa, formen part de la pinya de les coses perquè siguin altres els qui s’enfilin pisos més amunt.
La seva feina, sorda, cega, a voltes desagraïda, no surt als llibres d’Història en majúscula; com a molt, en queda constància en actes domèstiques on el seu nom només és una baula més d’una immensa cadena que ve de molt antic: la de les persones que no s’han preguntat mai perquè feien les coses, senzillament perquè han cregut que era millor fer-les i prou.
El Centre de Lectura de Reus, la mateixa ciutat, el món de l’excursionisme i de l’associacionisme, perd una persona que no va tenir mai un no per a ningú, que penso que va ser feliç trepitjant de manera ben ferma, les pistes, els camins, dels paisatges que la van acompanyar en l’escenografia de la seva vida.
Cal deixar constància de la seva ingent tasca en la seva justa mesura, fer-ne un homenatge desmesurat i hiperbòlic hi jugaria a la contra, perquè la Rosa Magrané, com tants d’altres, consideraria que el que jo dic aquí és un pèl exagerat i arrufaria el nas, però encara que sigui a tall de petitíssim homenatge, com deia Gabriel Ferrater al seu poema “In memoriam”, d’aquestes persones cal que també se’n parli.
Descansa en pau Rosa Magrané i amb tu, els cims i les muntanyes i els gorgs i els senders i les pedres que em vas ensenyar a estimar, sense haver-t’ho proposat mai.
David Figueres és poeta.
