La revista Enderrock ha confeccionat un número especial molt ben fet i documentat amb les cent cançons catalanes que ens fan quedar bé, des del Cant de la Sibil·la, del segle XIII, fins als Catarres. Es va poder adquirir el cap de setmana amb aquest diari. Miro si hi ha l'Homenatge a Teresa, d'Ovidi Montllor, i Noia de Porcellana, de Pau Riba, i quedo satisfet. Hi busco Com un puny, de Raimon, i la trobo a faltar. Però bé, Raimon hi és amb Al vent i Jo vinc d'un silenci. Hi ha sis cançons de Nadal: a més a més del Cant de la Sibil·la, El cant dels ocells, Fum, fum, fum, La Mare de Déu, El desembre congelat i El Noi de la Mare.
Sis de cent, una bona representació. I això que no hi figuren Les dotze van tocant ni El dimoni escuat. Al final de la revista hi ha un rànquing amb les deu cançons que, entre les cent, els seus lectors han votat amb més profusió. La primera és El cant dels ocells. Una cançó de Nadal al capdamunt de la classificació. Segurament gràcies a Pau Casals, que la va propulsar. Ara: la gent sap que El cant dels ocells és una cançó de Nadal, o, com que la toquen a tots els funerals i als minuts de silenci, la considera una oració fúnebre? El comentarista d'Enderrock anota: “És un fet paradoxal que una cançó de Nadal, és a dir temàticament associada al naixement de Jesús, estigui dedicada a la pèrdua.” Ell mateix hi troba l'explicació: “Està escrita en to menor, cosa que afavoreix que evoqui sentiments de tristesa i melangia.” Les interpretacions de les cançons de Nadal catalanes tenen un problema de “to”. O són cantades per corals infantils, i llavors semblen de gresca i barrila, o ho són per corals d'adults, i és quan surt el to deprimit. Quan veus sortir a l'escenari una coral no catalana penses: “Avui ens ho passarem bé.” Si en surt una del país sovint penses: “Aquesta nit patirem.”
Els vestits negres ja no anuncien amenitats d'entrada. La majoria d'“arranjaments” de les cançons nadalenques corresponen al noucentisme, i s'hi nota la disciplina germànica de l'època. Les corals canten les cançons com si fossin lieder alemanys en comptes de cançons il·luminades pel sol meridional. Fum, fum, fum sembla una cançó de fer por. La Marina Rossell ha volgut situar les cançons de Nadal al marge dels nens que bramen i els grans que ensopeixen, però no ha tingut la força divulgativa que es mereixia. Em sembla que les cançons de Nadal catalanes, per interpretar-se en públic, o tenen uns nous “arranjadors” o troben el Serrat que va ressuscitar la Cançó del lladre o l'espinguet èpic amb què la Dharma va enriquir La presó del rei de França.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
