Un ‘western’ molt real ambientat al Pirineu català

L’espurna de l’última novel·la de Ramon Solsona, ‘Allò que va passar a Cardós’, va ser la resposta a un comentari de l’autor durant una escapada a la vall de Cardós, al Pallars Sobirà: “Sí, ara és una vall tranquil·la, però durant uns quinze anys aquí hi va haver molt de moviment”. L’arribada de milers de treballadors de fora que als anys 60 van participar en la faraònica construcció d’una central hidroelèctrica subterrània va transformar aquest territori remot i despoblat en un espai concorregut on es produïen xocs culturals i històries igualables a les de la conquesta de l’Oest americà.

“És una aventura humana de dimensions èpiques, protagonitzada per personatges senzills i anònims, la majoria amb condicions de vida i treball miserioses”, va explicar Solsona, totalment d’acord amb l’anàlisi que n’havia fet el periodista reusenc Jordi Cervera per encetar el primer dijous d’Òmnium de la temporada a Reus. Cervera va advertir que el llibre “deixarà petjada i el temps no la farà envellir, ans al contrari, es pot convertir en un clàssic de la literatura catalana”. “Si els personatges i l’autor fossin americans aquesta seria una novel·la no només nacional, sinó internacional”, va rematar el periodista.

El caràcter cinematogràfic de la novel·la és un altre punt que ha cridat l’atenció de Cervera i de moltes altres persones que li han fet saber a Solsona, entre elles els que van assistir a la presentació havent-se llegit el llibre. L’autor es va declarar satisfet d’haver aconseguit l’efecte de mostrar aquest món rural en transformació i uns personatges tant vívids “en una obra en què hi ha molt poca descripció i molt diàleg”.

‘Allò que va passar a Cardós’és el producte no només de la tècnica literària de Solsona, sinó també del seu gran treball de documentació en què va explorar des de la distribució de les microsocietats dels milers de treballadors escampats en barracons de Fecsa fins als detalls tècnics de la central hidroelèctrica. El resultat és un realisme que supera les pretensions de Solsona, qui ha rebut nombrosos comentaris de lectors que afirmen conèixer o ser parents de personatges que són totalment ficcionals.

El cas més curiós en aquest sentit és el d’un lector que li va demanar que dediqués el llibre a un amic seu que va tenir experiències desagradables treballant com a Guàrdia Civil a la vall de Cardós en aquella època. És una situació surrealista tenint en compte que el punt de partida de la novel·la, que Solsona va pensar abans d’anar a Cardós, és l’assassinat d’un agent de la benemèrita. Per tot això, Solsona considera que serà tota una experiència presentar aquest llibre al Pallars.

Per acabar, Solsona va fer una reflexió sobre el caràcter contemporani d’històries de xoc cultural en obres com la de Cardós: “Sempre que hi ha aquest tipus d’obres faraòniques, com ara la del metro de Barcelona, es reprodueix el mateix patró de xoc cultural entre treballadors, que normalment són els que marxen de la misèria no per fer-se rics, sinó simplement per poder treballar.”