-
Soler lidera l'elenc de l'obra 'El bon pare', de David Plana
Cedida
És un dels grans actors catalans i a les seves esquenes hi du una trajectòria farcida d'èxits al teatre i a la televisió. Lluís Soler és el gran protagonista de l'obra 'El bon pare', de David Plana, que aquest dissabte a les 9 del vespre es representa al Teatre Bartrina de Reus. "És una mescla de comèdia i drama, que planteja qüestions que poden passar-nos a tots i que parla dels llaços familiars", planteja l'intèrpret de Manlleu en una entrevista a Reusdigital.cat. "El públic reusenc en sap, de teatre", assegura.
No és pas la teva primera col·laboració amb David Plana.
No, ja fa temps que ens coneixem i, a més, tots som osonencs. El que ha fet sempre m'ha agradat, i en el cas de l'obra 'El bon pare' de seguida que em va fer arribar el text vaig voler sumar-me al projecte. M'agrada la seva manera d'entendre i fer teatre, i el fet de conèixer-nos ho fa tot més senzill.
Deu ser habitual, per tant, que treballis amb gent de la teva confiança.
Sí, perquè després de tot és molt còmode, però això no vol dir que no estigui obert a treballar amb nous autors i amb gent nova. En aquest sentit, l'únic requisit que vull que es compleixi és que el text sigui de qualitat i que suposi un estímul i un repte. Afortunadament, aquest és el cas.
Què en podem esperar, de l'obra 'El bon pare'?
És una mescla molt ben treballada entre comèdia i drama, gairebé tragèdia. El David ha buscat trobar la manera d'equilibrar els moments en què la gent es fa un tip de riure amb altres en què es presencien escenes molt intenses des d'un punt de vista dramàtic. El meu personatge és el d'un alcalde d'un poblet petit, que es pensa que és una gran ciutat, i que viu amb tota comoditat pensant-se que és el centre del món.
És una crítica a la burgesia, per tant?
Entre d'altres coses. Però no pas d'aquest país, sinó de tot occident. Ens hem acostumat a pensar que es fàcil viure envoltats de luxe, però tot plegat pot acabar-se en un moment per moltes coses. El més important, en tot cas, és la reflexió que es proposa a l'espectador sobre les relacions familiars.
Compartim vincles de sang amb autèntics desconeguts, segons com.
Això mateix. En aquesta obra aquesta és l'essència. Hi ha coses que no sabem de les persones que ens estimem i que és millor que no sapiguem. El meu personatge a la funció descobreix coses molt grosses en molt poc temps, i això el sacseja. D'entrada es pensa que té una gran relació amb la filla, que estudia fora, i amb l'exdona, però de sobte tot canvia i surten certes veritats a la llum que fan mal.
Deu ser quelcom que passa sovint i a les millors famílies.
I tant. Mira, quan hem fet la representació per allà a prop d'on visc, a la plana de Vic, l'endemà se m'ha acostat gent que ens ha anat a veure i que m'ha dit en confiança que moltes de les coses que s'han tractat a l'escenari les ha viscudes de la mateixa manera. Que les ha patides. Crec que això és el que fa que 'El bon pare' sigui una bona obra, que parla de coses del nostre dia a dia d'una manera propera, que reflecteix moltes coses de tots nosaltres, algunes de les quals no són gens bones.
Ara ets a la sèrie 'El crac', de TV3, on t'interpretes a tu mateix. Què hi ha de veritat, en el Lluís Soler que veiem a la pantalla?
Força coses (riu). El Joel (Joan) és un bon company, hem fet teatre plegats en diverses ocasions, i quan l'Hèctor Claramunt (el responsable de la sèrie) i ell em van contactar ho vaig tenir molt clar. Hi ha situacions ficcionades, evidentment, però que en el fons diuen molt de mi i de tots els altres personatges. Aquest és el gran mèrit de la sèrie que han fet, crec, que han sabut construir una comèdia valenta, perquè es riu de la professió i perquè hi ha aquest joc que planteja dubtes sobre quines de les coses que s'expliquen són de debò.
No fa gaire temps vas ser a l'escenari del Fortuny amb 'Estimats, maleïts'. Per tant, coneixes molt bé el públic de Reus.
Reus és plaça de teatre, això tots ho sabem. La gent en sap, de teatre, hi va sovint i està acostumada a veure espectacle de gran nivell. Per tant, no et diria que es tracta d'un públic exigent, però sí entès. I això, evidentment, suposa un gran repte. Saps que si te'n surts a Reus, pots passejar l'obra allà on vulguis.
