Fa ja uns anys que la ciutat de Tarragona conviu entre Runes, algunes petites, d'altres gegants, algunes deteriorant-se, d'altres ja a terra. Runes que formen part ja del paisatge urbà. Runes tancades amb pany i clau, sense vida, amb molt de passat però poc futur. Algunes i algunes ja varen fer un treball de camp exhaustiu recuperant, posant nom i història a les Grans Runes, presentant-les a la ciutadania i reivindicant-ne el seu us, la seva recuperació, la seva obertura a la ciutadania, qui directament està pagant les conseqüències del seu ràpid deteriorament. Paral·lelament al gran nombre de runes, la ciutat de Tarragona conviu amb un gran nombre d'entitats ciutadanes de tots els caires, estils i orígens, que desenvolupen les seves activitats sense locals on acollir-se. Ocupant places, centres cívics, cases particulars, llogant espais a preus elevadíssims... la qual cosa sembla que podria seguir la màxima "com s'entén? Gent sense cases, cases sense gent!" en aquest cas vindria a ser alguna cosa així com "com s'entén? entitats sense espais, espais sense entitats". El cert és que es formuli com es formuli, no s'entén de cap manera.
Són molts els projectes que a gran i petita escala han recuperat espais, runes buides, en desús, per convertir-les en locals d'acollida de les entitats, col·lectius, persones a títol individual que per una o altra raó han decidit tirar endavant projectes ciutadans gaudint dels mateixos espais de la pròpia ciutadania per desenvolupar-los. Sembla obvi, oi? Allò que paga el poble, ho utilitza la gent del poble. Exemples a tot el món, amb finalitats infinitament diferents, ens demostren que la recuperació d'espais abandonats amb finalitats socials és una realitat que funciona arreu. No només funcionen sinó que aglutinen un reconeixement social i veïnal molt major a qualsevol altre projecte, creat i gestionat de forma institucional.
Ara bé, iniciar un projecte social de forma autogestionada en cap cas vol dir, obrir unes portes que anteriorment estaven tancades per tornar-les a tancar en nom de la "transformació" "l'autogestió" o com es vulgui dir. Aquesta estratègia, malauradament massa estesa, és precisament la que allunya els veïns i veïnes del projecte "social", convertint-lo en un projecte d'uns pocs, apoderats d'un espai col·lectiu, amb unes finalitats totalment individuals. Sembla obvi, però no ho és. És precisament per aquest motiu que Tarragona i el Camp en general, amb Oppida ens omplim d'esperança. Perquè és l'evidència clara que si es treballa realment de forma col·lectiva, oberta i 100% social, la diversitat, la transformació, la confiança dels veïns i veïnes, i el canvi de model de ciutat estan garantits. Oppida és la primera plataforma ciutadana de Tarragona que ha aconseguit aglutinar ja més de quaranta entitats diverses, amb objectius, persones i somnis molt diferents sota un mateix objectiu: recuperar un espai abandonat per obrir-lo a la ciutadania. I aquesta és la veritable força, sumar diversitat, sumar somnis i projectes de forma oberta, transparent i transformadora. Passi el que passi Oppida és ja un referent social de treball col·lectiu.
Encara que pocs són els referents que ens envolten capaços d'obrir les seves portes com ho fa constantment Oppida , cal fer una especial menció a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, exemple brutal de diversitat, solidaritat, transparència i transformació. La PAH ens demostra cada dia que només de forma col·lectiva i plural, podem fer front i superar amb èxit els desastres d'un sistema que vulnera de forma sistemàtica els drets fonamentals de la ciutadania. Generant vincles de solidaritat que traspassen qualsevol barrera individual, i transformen de manera directa no només els problemes econòmics relacionats amb l'habitatge sinó també els problemes de racisme i sexisme que sense aquests vincles de solidaritat i compromís mutu seria impossible.
Els fonaments hi són, i són sòlids, ara cal començar a edificar, projectant cada somni ciutadà a cada una de les finestres obertes d'aquest espai enorme que reivindica vida, moviment i transformació d'una història de treball a un treball històric que de ben segur crearà deu, mil, cent oppides.
