Es van conèixer a l'institut, mentre feien el batxillerat, a l'època quan encara no existien els mòbils. Eren tots nois. Xerraven en català i en castellà entre ells. Diversos en molts aspectes, l'escola pública els va ajuntar. Eren un grup d'amics com qualsevol altre. Van anar avançant a la vida més o menys al mateix ritme: estudiar, trobar feina, casar-se, tenir fills, divorciar-se, tornar-se a ajuntar. Les parelles respectives es succeïen, però ells eren els mateixos, amb panxeta i menys pèl al cap, això sí. Alguns van marxar de Reus per raons de feina, i ara la vida fa que només es puguin veure un parell de vegades l'any per sopar en algun restaurant del centre .
Tenen un grup de WhatsApp on s'envien vídeos xorres, es feliciten els aniversaris i comparteixen les alegries que els dóna el Reus deportiu. Fa dos dies, duts per l'excitació política del moment, els que són independentistes hi penjen consignes contra Rajoy, la guàrdia civil, i a favor de la democràcia. Els altres callen. Callen com calla, davant la tensa situació política, una gran part del país que no sent el referèndum com a propi.
Perquè callen? Estan ofesos? Atemorits? Callen potser perquè tenen por de que la política enrareixi la seva amistat? Per delicadesa? O perquè creuen que no paga la pena debatre amb gent massa carregada de raó?
Ells, els "unionistes" del grup, també són demòcrates. Tenen quaranta i pico d'anys, i han votat en llibertat tota la vida. I volen seguir fent-ho: a les autonòmiques, a les generals i a les europees. No saben de cap altre sistema polític que el democràtic. No es reconeixen en la caricatura autoritària-franquista que d'ells en fa el discurs hegemònic a Catalunya. Més aviat, aquesta caricatura la troben ofensiva.
Per això, per no fer-se mala sang, un unionista del grup demana que no s'hi parli de política, i un d'independentista es pica, tot apel·lant a la llibertat d'expressió. La susceptibilitat és a flor de pell; el mal rotllo s'apodera del grup. Els altres membres, independentistes i no independentistes, s'esforcen cadascun a la seva manera per calmar els ànims, i l'amor s'imposa de nou. Que duri.
