L'expectativa per l'anunci que faria el president Puigdemont era molt gran. Per a molts, era l'estació d'arribada d'un llarg recorregut vital. Anys esperant aquest moment. Però alguns senyals indicaven que alguna cosa no anava bé. El començament de l'històric ple en el Parlment català es va demorar una hora. Transcorregut aquest termini i alguns minuts més, entraven els diputats al recinte. Molts amb rostres seriosos i especialment els deu diputats de la CUP, grup minoritari d'esquerres que integra i conforma la majoria parlamentària sobiranista.
Després Puigdemont iniciava el seu solemne discurs. Després d’una sèrie de consideracions sobre els greuges rebuts per Catalunya en els últims anys des del govern central, el president va anunciar: "assumeixo en presentar els resultats del referèndum davant el Parlament i els nostres conciutadans, el mandat del poble que Catalunya es converteixi en un estat independent en forma de república." ( aplaudiments de la meitat dels diputats, silenci de la resta). Al carrer i en places de pobles i ciutats de Catalunya, milers de persones amb crits de goig. Deu segons mes tard, Puigdemont va continuar: "I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència perquè en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada."Als carrers, rostres que es transfiguraven, plors i exclamacions de decepció. Els concentrats tractaven de trobar una explicació. "Però a Madrid algú vol dialogar?", es preguntaven. Les concentracions es van anar diluint a poc a poc.
Ja aixecada la sessió, en un saló proper al recinte parlamentari, els diputats sobiranistes convocats pel Govern, realitzaven un acte de reafirmació de la seva vocació per proclamar la república catalana. Signaven un manifest amb aquest contingut. Un simple simbolisme que no tenia cap repercussió legal. Rostres seriosos, un a un van anar signant, inclús els de la CUP. A Madrid, el govern central a través de la vicepresidenta, anunciava que a les 9 del dia següent es reuniria el Consell de Ministres i a la tarda hi hauria una sessió parlamentària.
El dia després
L'ambigua jugada del govern català, representada pel president Puigdemont, va tenir dimecres al matí la resposta de Mariano Rajoy al final de la reunió del govern. Va anunciar que engegava el mecanisme per aplicar l'article 155 de la Constitució, tal com venia amenaçant. Aquest article permet suspendre en determinades condicions una autonomia de l'estat espanyol, en aquest cas la de Catalunya. La Llei preveu la gradualitat de la mesura i per un terme de temps que cal establir prèviament. Complint amb els mecanismes d'aquesta llei, Rajoy va enviar una comunicació a Puigdemont preguntant si "ahir havia estat declarada o no la independència". Sembla el guió d'una pel·lícula dels germans Marx, però és cert. La veritat és que el "pronunciament" del president al Parlament havia estat ambigu. Al punt que el portaveu dels socialistes li havia expressat: "No comprenc com vostè pot suspendre una independència que no ha estat proclamada". Ara el president català té uns dies per respondre, i segons el que digui, Rajoy seguirà endavant. Si és així, elevarà al Senat -aquest és el mecanisme previst- la comanda que s'apliqui el 155 a Catalunya. Però haurà de fonamentar el perquè, i a més especificar amb detall les mesures que té previstes implementar. El Senat, al seu torn, podrà requerir novament a Puigdemont, que rectifiqui la seva actitud i "es col·loqui dins de la legalitat constitucional". Si no hi ha esmena de la seva part, el Senat hauria de disposar la posada en marxa de l'article, que té un abast similar als del "estat de setge" o "d'excepció" en alguns països d'Amèrica Llatina. La veritat és que en tal cas, Catalunya, temporalment tindria intervinguda la seva autonomia. Aquesta mesura no faria mes que agreujar la tensió existent.
Recapitulem
Els vertiginosos esdeveniments que es viuen a Catalunya van tenir d'alguna forma el seu punt de partida el dia que es va fer el referèndum ( diumenge 1 d'octubre) en què centenars de milers de catalans van anar a votar malgrat les pressions judicials, amenaces de multes, segrest d'urnes, paperetes de votació, tancament policial de col·legis electorals. Tampoc es van descoratjar els ciutadans davant les càrregues policials, amenaces als components de les taules electorals, o l'apallissament indiscriminat de persones ancianes, dones i nens que formaven files per votar. Hi ha centenars de fotos, vídeos i cròniques que il·lustren el succeït.
Tots aquests fets van agreujar la fractura social a Catalunya. Van donar lloc a multitudinàries manifestacions de protesta per les accions policials. Diverses casernes de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional van haver de ser protegits pels "mossos d’esquadra", ( la policia autonòmica catalana ) dels cèrcols de milers de manifestants indignats. "Fora forces d'ocupació" va ser un dels crits més corejats per la multitud. Afortunadament, les mobilitzacions van tenir un caràcter marcadament pacífic. Així ho havien reclamat totes les organitzacions sobiranistes. En molts casos es van limitar a aixecar els braços i corejar "Som gent de pau". Hi havia molta brega i tensió. I molta gent als carrers. Aquest comportament cívic, pacífic, va ser el que va evitar incidents d'imprevisibles derivacions.
Hi ha sortida?
La pregunta té una resposta que s'ha escoltat amb clamor en els últims dies: sí, hi ha sortida: la política. Ho han manifestat desenes de milers de ciutadans que a Catalunya i en diferents ciutats i regions d'Espanya van sortir als carrers amb camises blanques i en lloc de banderes espanyoles o les "senyeres", banderes estelades catalanes, van sortir amb banderes blanques i llegendes que deien simplement "hablemos" o "parlem", ( el mateix significat en català). Demanaven als governants de Madrid i Barcelona que s'asseguessin a conversar, a negociar i pactar una sortida. Cal reconèixer que en aquest tema, el govern de Rajoy (Partit Popular), ha mantingut un tancament total, atrinxerat que primer els catalans desisteixin de fer un referèndum per separar-se d'Espanya".
És d'esperar que en els dies següents, la tensió baixi, i apareguin veus assenyades que permetin descomprimir la situació. Serà difícil. Hi ha una barreja de desil·lusió, indignació i cansanci a Catalunya. Hi ha dubtes sobre la supervivència de la coalició sobiranista. La CUP no oculta el seu disgust per la decisió de Puigdemont presa a últim moment. La conseqüència, podria ser que es perdés la majoria parlamentària existent. En la resta de l'estat espanyol, també hi ha cansament per una crisi que molts no aconsegueixen o no volen comprendre.
Han aconseguit tapar les seves vergonyes
La veritat és que tot aquest accelerat procés proindependentista, els ha vingut molt bé tant al partit al govern ( el PP) com per força política hegemònica a Catalunya "JuntsxSi" ( la coalició PDeCat - Partit Demòcrata de Catalunya, ex"Convergència Democràtica" i Esquerra Republicana). Des de fa setmanes a tota Espanya no es parla d'una altra cosa que la "crisi catalana". Els informatius consumeixen el seu temps en aquestes notícies sense deixar espai a unes altres. Entre aquestes "altres", estan per exemple els 26 dies de lluita de milers de veïns de Múrcia reclamant el soterrament de les vies de l'AVE, el ferrocarril que circula a gran velocitat. Després de jornades de protesta i repressió policial, finalment la direcció dels ferrocarrils va anunciar que farà aquestes obres de soterrament. Una victòria popular en una lluita que es va iniciar fa ja diversos anys. Una altra informació que va quedar en segon pla és la confirmació en el procés judicial de la trama "Gurtel", de la responsabilitat del Partit Popular en el seu finançament il·legal. Però també el "soroll " informatiu sobre la crisi autonòmica, beneficia a sectors polítics catalans, ja que els hereus del "pujolisme", el PDeCat de Puigdemont, arrosseguen els escàndols de corrupció del seu patriarca Jordi Pujol, que va governar Catalunya durant gairebé tres dècades i de la jutjada corrupció del seu partit. Com va dir el veterà periodista espanyol Miguel Angel Aguilar a la BBC: "Això ha servit per tapar tots els robatoris que hi ha hagut ( de diners públics ) tant al govern central com a Convergència".
La necessitat d'una lluita col·lectiva
Però també queden en segon pla la precarietat laboral, l'atur, les retallades en sanitat i educació, o la greu situació del sistema públic de pensions, que aquest any no tindrà fons suficients per continuar els pagaments als jubilats. Són les conseqüències de les polítiques neoliberals que s'apliquen pel govern del PP des del 2012. I aquests són problemes comuns dels catalans i de la resta dels espanyols. Per això és que hi ha organitzacions polítiques, com Units Podemos , o corrents progressistes de diferents comunitats o una part important de votants del Partit Socialista, que creuen que tots els pobles d'Espanya han d'unir-se per aconseguir un avanç social. Inevitablement, passaria per reformar la Constitució del 78, pactada en la transició de la dictadura a la democràcia. Haurien d'incorporar-se millores en el reconeixement de drets socials, i la possibilitat modelar un estat federal que permeti un encaix satisfactori de les autonomies en l'estat. Molts confien que aquesta forta crisi originada pel soberanisme català, no sigui solament un vel que oculta altres dramàtiques realitats, sinó l'espoleta que obri pas a una lluita social i política del conjunt dels espanyols, que mitjançant una coalició de forces progressistes aconsegueixi reemplaçar al govern neofranquista del Partit Popular.
Carlos Iaquinandi és president del Centre Llatinoamericà de Reus.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics