Soc aquí per a defensar la meva terra i les meves llibertats.
Concretament, el tros de terra que posseeixo, juntament amb la meva esposa, al camí del Mas de Pagès, parcel·la x, polígon y, de la partida Burgà, al municipi de Riudoms, que hem adquirit de pagesos riudomencs segons el dret civil català, pagesos que l’havien adquirit o heretat fa centenars d’anys d’altres pagesos o habitants riudomencs. Un tros de terra plantat amb vinyes i oliveres centenàries, cultivades ara per nosaltres amb cura i dedicació. Un tros de terra on, almenys a partir de mitjan segle xii, d’ençà de la conquesta d’aquesta terra als andalusins per part de Ramon Berenguer IV, i amb la caiguda dels últims reductes a Siurana i Escornalbou, es parla català. Probablement, la propietat d’aquest tros es remunta a milers d’anys enrere, atès que hi ha vestigis que l’enquadren en una centuriació romana dels primers segles de l’era cristiana. Un tros de terra del qual actualment soc –en termes medievals– el senyor eminent i directe, com milions de catalans exerceixen el domini directe com a propietaris, o el domini útil com a llogaters, d’infinitat de bocins de terra que conformen la nació catalana. Malgrat que hagi vingut des de l’altiplà bolivià, situat a la serralada dels Andes, visc aquí des de fa més de trenta-cinc anys, i d’acord amb el codi visigot ja hauria pogut accedir al dret d’aprisió. Emparat pel dret civil català, ningú, excepte jo, pot determinar què s’ha de fer d’aquest tros de terra. Ningú més, i menys encara algun prepotent castellà o espanyol, com als qui he sentit dir mantes vegades que «Cataluña también nos pertenece», no pot decidir per mi.
Soc aquí també per a defensar la meva llibertat de decidir si vull viure dins de l’actual monarquia espanyola o crear una nova república catalana lliure, mitjançant un referèndum legítim d’autodeterminació, emparat en el dret internacional. En cap article, norma o decret de la legislació espanyola no es diu que sigui il·legal, i fins avui únicament ha estat suspès pel Tribunal Constitucional, a instàncies del govern espanyol, el president del qual, Mariano Rajoy, hauria d’haver dimitit fa temps per desconeixement o –pitjor encara– per la voluntat de tergiversar la realitat legal. Ell, que fa referència contínua a l’«estado de derecho», repetidament i insistent anuncia la il·legalitat d’un desitjat referèndum català que, segons ell, no es duria a terme.
El Tribunal Constitucional només podrà sentenciar sobre si el referèndum d’autodeterminació és constitucional o inconstitucional, però no podrà determinar que sigui il·legal. I més d’ençà de la desnaturalització del nou l’estatut d’autonomia de Catalunya del 2010, el qual, després d’haver estat aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya, no hauria d’haver estat modificat per aquest tribunal, ni una sola coma, fet que fa que aquesta instància constitucional hagi quedat deslegitimada davant del poble català. I per això, el referèndum que no s’havia de celebrar, però que ha estat legitimat pel Parlament català, dipositari de la voluntat popular, sí que s’ha materialitzat aquest passat 1 d’octubre, a pesar de la violència política, policial i jurídica desfermada pel govern espanyol. Hi he participat, i amb el meu vot afirmatiu he ajudat que més de dos milions de catalans hagin donat suport a la declaració d’independència per a la formació d’una nova república catalana.
I manifesto, aquí i ara, que no vull viure en un Estat que majoritàriament elegeix un govern com el del Partit Popular, autoritari i corrupte, tant políticament com econòmica i jurídica.
