Carlota Benet, entre les engrunes del goig i de l’horror

Filla d’un dels creadors catalans contemporanis més conegut i exitós, Josep Maria Benet i Jornet; professional brillant que exerceix la docència a dues universitats i amb una tesi publicada cum laude; resident durant una llarga temporada als Estats Units per estudis; persona que ha conegut a grans artistes com el seu progenitor o el mític Terenci Moix…Es fa difícil creure que una dona jove amb aquests atributs, Carlota Benet, afirmi, amb naturalitat, la seva inseguretat sobre “una de les coses que més m’agrada: escriure”. Sota el pretext de presentar la mirada atípica d’una filla sobre la malaltia del seu pare, el col·lectiu Les Teixidores ha mostrat, aquest divendres a la tarda, la lluita de les persones per aferrar-nos a la felicitat i com es poden transformar “les engrunes d’horror” de la vida en art i homenatge als éssers estimats.

Amb un to espontani i proper, Benet ha llegit alguns fragments del llibre “Papitu. El somriure sota el bigoti” en què narra els records sobre el seu pare malalt d’Alzheimer i on recrea literàriament alguns episodis i ha parlat sobre el procés creatiu de l’obra i de la relació ambivalent fins acceptar la situació del seu pare . “No recordo la darrera conversa amb el pare abans de la malaltia” ha lamentat Benet, una circumstància que l’ha servit per ficcionar alguns episodis i recrear en l’obra el paper que Benet i Jornet hauria jugat amb el seu net, Mateu. Per aquest motiu, evoca literàriament aquesta relació entre els dos que avui es troben, malauradament, en “galàxies llunyanes”

Sincera, humana i honesta. Carlota no ha amagat els moments de desencant i de patiment que la malaltia ha tingut en ella. “Em va saber greu que quan va nèixer el meu fill el meu pare no vingués a conèixer-lo a l’hospital”, ha explicat per mostrar els còctel de sentiments que va sentir en aquell moment tan transcendental. Un moment que ha definit com “el cicle de la vida”. Vitalista, però, Benet va reivindicar “les engrunes de goig” que podem celebrar: l’amor de la família, els moments viscuts que “ningú et pot treure”. “Al meu pare que era un nen de la postguerra, que passava gana” ha explicat Benet “li encantava el viatge” i “mai hauria somiat poder visitar el desert o Nova York”, sens dubte, una metàfora d’aquesta actitud positiva davant els inesperats premis que dona la vida i els atzarosos entrebancs que també ens proporciona a través de les enfermetats o la decrepitud.

Tot i la catarsi que ha representat poder traslladar al paper els records i reflexions sobre la situació del seu pare, Benet ha explicat que el procés l’ha servit per reafermar-se en allò que es trobava en el seu interior: l’escriptura. “Mai m’hauria atrevit a afirmar-me com a escriptora” ha comentat tot agraint l’ajuda de la seva editora, Glòria Gas. Tot i el vertígen que li provoca aquest assoliment, Benet està preparant ja una segona obra en les antípodes de l’univers paternal. “El meu nou projecte és una novel·la” on predominen els personatges femenins “amb converses d’amigues, es parla de maternitat, relacions,…”. Encara sense títol, la nova obra té un personatge secundari inspirat en la seva mare “dinàmica, brillant, dona treballadora” .