30 anys del memorable disc de Tradivàrius

Aviat es compliran 30 anys de la publicació del disc 'Tradivàrius' del grup homònim reusenc. El 1989, la discogràfica PDI presentava en el seu catàleg de novetats el primer disc de Tradivàrius, un grup destacat en la història de la música popular reusenca i catalana, i que molts lectors recordaran. La seva proposta era la fusió de sons tradicionals, folk, música celta, i algunes aproximacions al rock. Tradivàrius va ser un clar exemple de l’evolució en positiu d’un grup de joves apassionats de la música. Anteriorment al disc, el grup havia editat una maqueta (un casset), enregistrada a l’estudi de la jove discogràfica Capricornio (futura Proditsa) de Valls amb vuit cançons i que amb el pas dels anys s’ha convertit en una bona peça de col·leccionista. Tot i així, es poden trobar exemplars en format CD de ‘Tradivàrius’ i ‘La Boja’ (segon disc), gràcies a la reedició que va fer PICAP d’una part el catàleg de PDI.

El disc 'Tradivàrius' es va enregistrar també amb vuit cançons, totes instrumentals. Encara no havia arribat la funció vocal de la formació. De les vuit, sis són adaptacions de cançons populars i d’arrel tradicional: 'Mossèn Joan de Vic', ‘Gegants’, 'Nanos de Reus', ‘Patim, Patam, Patum’, ‘Dansa del roser’ i 'El ball de bastons’ que incorporen arranjaments del grup, i dues peces pròpies, 'Cirrus' i 'El preu del vici', basades en les influències ètniques dels músics.

El disc va suposar per a Tradivàrius un bon estímul a un intens primer tram en la vida del grup, ple d'actuacions, tant de caps de cartell com de teloners de formacions de renom. Ja en els anys 1988 i 1989 van compartir els escenaris a la Selva del Camp i a Reus amb la Companyia Elèctrica Dharma. Però el disc va significar sobretot, un primer pas en la seva professionalització. Va ser un abans i un després en la trajectòria del grup. Així ho assegura un dels fundadors, Xavier Macaya (violí) quan diu que "aquest disc va representar el llançament del grup amb l'afegit d’obtenir una producció moderna".

Tradivàrius, neix un nou referent musical al país

L’altre fundador, Pep Solórzano (guitarra), considera que una de les aportacions més importants que va fer el grup reusenc va ser “posar dues gralles d’una manera estable en una formació que es basava en músiques d’arrel amb una posada en escena d’un grup de música rock i que, fins aleshores, només ho havíem vist en un grup que sempre havíem admirat com era la Companyia Elèctrica Dharma”. Solórzano creu que Tradivàrius va donar un tomb més a aquesta fusió “fins acabar presentant temes tradicionals en aquest estil”.

En aquesta comesa va contribuir-hi molt Santi Arisa com a productor, tot un referent en la música del nostre país, qui, en l’enregistrament va rebre les complicitats de dos amics i també destacats músics, els pianistes Josep Maria 'Kitflus' i Manel Camp. "El perfil musical i l'experiència de Santi Arisa era l'idoni per produir el disc" apunta Salvador Daroca (gralles). La proposta de Tradivàrius representava un escenari molt favorable per Arisa, que amb ‘Kitflus’ i Camp, formaven un equip expert i molt lligat a la música de fusió d’aleshores. Els tres responen com “els padrins” del treball.

De tots els registres que oferia el grup, “a Arisa li interessava sobretot aprofundir en la música popular" assegura Ferran Balanyà (baix), qui reconeix que el treball va tenir un resultat amb un so “molt diferent de l’original”, “massa comercial o modern”. Naturalment, la part tècnica havia de deixar la seva empremta. En la contraportada, el productor manresà en deixa testimoni del seu compromís amb el grup amb un escrit on diu: “M’he sentit empès a treballar sense esculls amb Tradivàrius car és la manera de mantenir viva la cultura musical dels nostres països”.

Però el grup reusenc no tan sols es va convertir en un referent de la renovació del folk a Catalunya. També va ser admirat en alguns àmbits musicals de l’Estat espanyol. Tradivàrius va coincidir més d’un cop amb Celtas Cortos, ja que ambdós grups van guanyar el mateix concurs musical en dues edicions diferents. De fet, el grup predecessor de tres dels components del futur Tradivàrius (Cafè Irlandès), bevia de la música celta, una connexió que els reusencs no abandonarien del tot.  A nivell mediàtic, programes musicals referents com el ‘Discópolis’ de 'Radio 3' (RNE) promocionaven Celtas Cortos i Tradivàrius com uns exponents de la renovació de la música tradicional cap a la fusió d’estils.

La portada del disc és del dissenyador Jesús Bolinaga, i presenta un 'collage' de formes i colors, en el qual destaca el símbol d'un sol. Però curiosament la contraportada ha fet parlar més que la part anterior de la carpeta. Una de les curiositats del disc es troba en la fotografia del grup de la contraportada, en la qual no hi apareix Xavier Macaya a causa de la seva absència a la sessió de la fotografia. El violinista va ser substiuït per Santi Arisa, assegut aquest d'esquena i pentinat amb una cueta. La conversa amb Daroca i Balanyà ens ha permès saber que en un principi el substitut de Macaya havia de ser l'actor David Bagès, però finalment no hi va haver acord amb el productor manresà. Gairebé 30 anys després, Balanyà i Daroca creuen que la fotografia va ser d'un posat massa "formal", però reconeixen que "aquest era el desig d’Arisa".

L’àmplia família de Tradivàrius

En el moment de la publicació del disc, Tradivàrius estava format per Xavier Macaya (violí), Ferran Balanyà (baix elèctric), Enric Granollers (gralles), Emili Puig (bateria), Salvador Daroca (gralles), Jordi Farré (guitarra elèctrica) i Pep Solórzano (guitarra). Feia poc temps que 'Pitus' Borràs havia deixat el lloc de bateria per a Puig. El grup es va crear el 1986 a Reus, a càrrec de Xavier Macaya i Pep Solórzano, els quals, anteriorment ja tocaven junts en grups com Trobadoria i Cafè Irlandès. Immediatament després es van incorporar la resta de membres. Eren “una família”, com diu Macaya.

En la trajectòria de Tradivàrius, formada per diverses etapes, hi van passar un bon grapat de músics en clau de substitucions o d’afegits. Recordem Chema Murillo, Izaskun Zubizarreta, Manel Frau, Dani Carbonell, Xavier Uro i Tomás Romero, per posar uns exemples. Després d’aquest primer disc, publicarien tres discos més, ‘La Boja’ (1991), ‘Bruixes’ (1993), amb la novetat que totes les cançons ja incorporen la veu de Pep Solórzano, i ‘El límit del perill’ (1995), que va esdevenir un àlbum amb un perfil més pop. El grup es va dissoldre a principis dels anys 2000. El seu últim concert va ser a la sala polivalent de la Palma, el setembre de 2001.

Molts anys després, Salvador Daroca i Ferran Balanyà no descarten proposar a la resta de reunir-se i tocar de nou, encara que sigui amb caràcter puntual i per “veure què surt”. Pep Solórzano tampoc no descarta la idea de fer algun dia un concert de celebració: “No hi hauria cap problema, tenim bon rotllo amb tothom”.

(Agraïments a Pep Solorzano, Xavier Macaya, Salvador Daroca, Ferran Balanyà, David Fernández i Jordi Sugranyes. A 'Pitus' Borràs, 'In memoriam').

Recupereu una actuació de Tradivàrius a la sala Apolo de Barcelona per presentar-hi el disc 'Bruixes':