Ens ho hauríem de preguntar seriosament

Si el que es va fer els dies 6 i 7 de setembre 2017 era tot correcte, com després d’un any assegura l’actual president del Parlament, si era dret a llei, i donava pas i legitimava l’1-O, no s’haurien d’haver denunciat, sobre la marxa, l’atac desmesurat als col·legis electorals, les seves destrosses, les lesions físiques a qui anava a votar? A més a més, el delicte que hauria de ser robar paperetes per votar o urnes per depositar-les, o el que encara és més greu, robar les ja emeses, o els atacs informàtics, tot ben amanit amb un delirant ambient creat abans i durant per atemorir i fer recelar els més possibles d’anar a exercir un dret adquirit pel sol fet de ser ciutadà, i no només perquè així quedaven falsejats els resultats electorals. Repeteixo, si tot era dret a llei, i per tan l’1-O era un acte legitimat, no s’hauria de considerar delicte en el seu més elevat grau, davant d’on sigui, tot el que es va produir per obstruir el procés normal?

Davant d’aquestes preguntes, de les que ja coneixem la resposta, on és, on queda, la sobirania del Parlament? Bé, de fet, és una pregunta retòrica després que la presidenta que va permetre debatre-ho és a la presó -preventiva-. O potser el que ens hauríem d’anar preguntant molt seriosament, entre moltes altres coses, per què es poden tenir les idees polítiques que es vulguin i als comicis votar-les lliurement, però depèn de quines siguin les que guanyin la majoria al Parlament, s’ha de veure que no valen per a res els vots, i el defensar-les políticament pot portar a la presó. O per què, una vegada declarada la independència, i amb tots els mitjans de comunicació internacionals a l’aguait, i en directe, no es va implantar i es va deixar sense efecte. Hagués pogut variar molt la reacció de l’Estat en cas de seguir els passos fins el final? Hagués pogut ser més delirant i embogida, o s’hagués entrat, per fi, en la raó del diàleg?

Fins quan els catalans haurem de viure entremig de dues realitats, entre la devoció i l’obligació? I sempre una sotmesa a l’altre, clar. Per a què serveixen les llibertats quan es compta amb un dret a veu tan relatiu? Però, és que, finalment, què es pot esperar d’una persona que ha d’actuar al marge, o en contra, dels seus sentiments una vegada superada l’obligació?