Un èxit no tan inesperat

Fenomen d'abast mundial des de la seva inclusió al catàleg de 'Netflix', la sèrie de factura estatal 'La casa de papel' ha estrenat recentment la seva tercera tanda d'episodis. La banda d'atracadors liderada pel 'Profesor' és ara amagada, tot gaudint del botí aconseguit abans. La calma, però, es veurà interrompuda per una decisió de la volcànica Tokio (personatge interpretat per la catalana Úrsula Corberó). 

Personalitat pròpia

És aquest el simple punt de partida d'una nova trama en què, en general, es manté el to narratiu i estètic de les temporades precedents, amb noves cares (Nawja Nimri i l'agentí Rodrigo de la Serna) i més mitjans al servei de l'espectacularitat del conjunt. 

Pot interpretar-se 'La casa de papel' com una crítica (efectista, això sí) al poder establert. Els lladres són els bons, i l'Estat usa totes les estratègies possibles (inclosa la tortura) per atrapar-los. Adaptada a certes exigències del mercat internacional (la durada dels capítols, posem per cas) i amb no poques referències per complaure molts (no és pas casualitat que el personatge que encarna de la Serna s'anomeni Martín Palermo), la sèrie concebuda per Álex Pina ha anat modelant la seva pròpia personalitat a partir de múltiples fonts. Tarantino n'és una, i d'evident. 

En conseqüència, l'èxit mundial de 'La casa de papel' no pot considerar-se del tot inesperat. Tot és on toca per agradar. En tot cas, és la mostra que la indústria estatal pot competir amb altres i que les plataformes de contiguts a la carta han obert el ventall d'opcions a nous públics. Sobre la continuïtat de la sèrie, aquesta ja es va garantir abans de l'estrena de l'actual temporada. És a les mans dels seus creadors tancar-la de manera adequada i no convertir-se en una joguina sorollosa.