M. Mercè Garcia-Barceló: 'Treballar a l’estranger et fa respectar les diferències'

M. Mercè Garcia-Barceló (Reus, 1959) va estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi va cursar també el doctorat durant el qual va fer una estada a l’Institut Pasteur de París. Temps després, va fer recerca en el camp de la genètica humana a Hong Kong, on va viure-hi 23 anys. Ha obtingut reconeixements per la seva feina i s’han fet publicacions sobre aquesta en diaris de recerca d’abast internacional. Actualment, viu a Londres, on ha decidit jubilar-se.

Explica la seva experiència en una entrevista a Reusdigital.cat.

Ha tingut una vida cosmopolita.

Tots som producte de les circumstàncies. Als 17 anys vaig marxar a Barcelona. Acabada la carrera, vaig impartir classes i, després d’una estada a Buenos Aires on vaig fer un màster de microbiologia, vaig tornar a Reus. Va ser llavors, quan una bona amiga meva em va facilitar una estada al laboratori de microbiologia de l’Hospital Sant Joan. Més tard, vaig fer el doctorat i vaig fer tasques de recerca a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. En aquell moment, se’m va presentar l’oportunitat de fer una col·laboració a França, on hi vaig ser quasi un any. El postdoctorat, em va dur també tres anys a Anglaterra i, poc després, vaig veure un anunci en el qual s’oferia una vacant per al càrrec de Postdoctoral research fellow a Hong Kong. Per a mi, aquesta decisió era una aventura vital. Més que per interès científic, que també, suposava autonomia i coneixement de cultures totalment desconegudes. Així doncs, el que havien de ser només un parell d’anys, van convertir-se en 23.

Com s'ho va prendre, la família, que fos tant de temps fora?

Si he pogut fer la meva vida lluny de casa ha estat gràcies a la seva comprensió, i ajuda, amb totes les decisions que implica marxar lluny a treballar. El meu esperit aventurer sempre ha estat molt ben acollit en la meva família, la qual he anat visitant regularment. Quan ets tant lluny no hi poses preu, als viatges. No volia perdre cap contacte. Amb el temps, sí que és cert, no et planteges que els pares acabaran fent-se grans i ser lluny es torna complex. En aquest sentit, les meves germanes se n’han cuidat molt i els estic molt agraïda. El fet d’haver marxat m’ha acabat unint més a la família.

Quin lligam té amb la ciutat?

La meva família és de Reus i vivíem al carrer de les Galanes. El pare, al capdavant d’una botiga de peix, era conegut com ‘el Garcia del peix’. Guardo molt bons records de la ciutat i sempre que he pogut hi he tornat. Encara hi conservo les meves millors amigues. Hi tornaria.

Què suposa treballar a l’altra punta del món?

Essencialment, la feina és la mateixa. En trobes moltes, de diferències: en les persones i en la cultura, en un concepte molt ampli. És complex integrar-se. La jerarquia, això si, està molt marcada en l’àmbit laboral, però t’hi adaptes. Per exemple, al cap no li dius mai pel nom, sinó pel seu títol. Com a dona, no he notat cap diferència de tracte. Sempre m’he sentit molt respectada. En el meu sector tot és molt homogeni i, més en entorns com l’universitari. Treballar a l’estranger tant de temps et dóna perspectiva i acabes respectant les diferències. Aprecies casa teva i et fa ser més objectiva. Valores moltes coses que abans tenies a l’abast. En definitiva, et fa ser humil. També entens altres cultures alhora d’establir pactes de col·laboració, molt importants en el meu sector. Per exemple, si has d’establir sinergies amb la Xina, has de conèixer quins són els seus costums.

Quan va fer el clic i es va dir ‘vull quedar-me a Hong Kong més temps’?

Marxar cap allà em va fer sentir molt independent i, passats els dos anys, m’hi vaig voler quedar sense dubtar-ho. Havia concebut una vida molt pràctica, sense fills, i per casualitat, hi vaig conèixer al meu marit, que és francès. Al final la vida et porta sorpreses.

La seva especialitat és la Microbiologia, però ha aprofundit en un altre camp a Hong Kong.

Sí, vaig passar a fer genètica humana. Si en microbiologia estudies com els microbis generen una infecció i com combatre-la, en el cas de la genètica humana estudies com l’ésser humà pot transmetre (d’entre tots els caràcters del seu material genètic), una malaltia o propensitat, la qual es pot desenvolupar (o no) en un organisme ‘receptor’. La meva matèria d’estudi se centrava en malalties congènites que afecten l’aparell digestiu, nens i nenes amb malalties. D’aquí, en podies trobar unes que afectessin de forma hereditària o d’altres que sorgien de forma espontània.

Quines eren les seves funcions al laboratori?

Treballava amb mostres de teixits i sang que em proporcionava l’hospital, les quals eren aconseguides de forma quirúrgica d’infants acabats de néixer. Aquest material era contrastat amb les mostres dels pares. Per disposar d’una bona col·lecció i elaborar una sèrie d’estadístiques havia de viatjar a l’Àsia, entre altres punts, per establir col·laboracions i aconseguir recursos. Tota la informació possible és necessària per entendre la malaltia, que és el primer pas per obtenir una cura i, a la llarga, aconseguir fer una predicció, respondre amb probabilitats si l’infant pot heretar o no la malaltia.

Quin era el seu objectiu?

Buscar mutacions en gens que controlen la formació del sistema digestiu durant la gestació, que es quan sorgeix la malaltia, ja que s’arrela en el propi desenvolupament. Si fos una dolència d’un gen i prou, perfecte; però habitualment és més d’un. Se n’han trobat, de gens, que no se sabia que hi estaven involucrats.

En quin punt es troba aquest tema d’investigació?

Hem aconseguit molt, a nivell tecnològic. Es va aconseguir fer la seqüenciació del genoma humà. El problema en l’actualitat és interpretar el que es veu. Hi ha tanta informació que varia entre individus, que és impossible de processar ràpidament. El que necessitem són bioinformàtics que analitzin la quantitat de dades que hi ha. A més, és necessari també disposar d’un gran catàleg de mostres per desxifrar, agrupar i treure conclusions.

També s’ha dedicat a la docència. Quina experiència ha tingut?

Vaig impartir classes de genètica als estudiants de Medicina a la Universitat de Hong Kong. A banda de la feina a les aules, havia de tutoritzar estudiants de doctorat. Malgrat que em satisfà haver fet classe, les troballes científiques al laboratori eren realment el més m’agradava. T’adreçaves a un equip més reduït de gent, podies personalitzar molt més en les explicacions. A banda de tot plegat, també hi ha una part important de la meva feina que era fer difusió del meu treball d’investigació, havia de sol·licitar beques per poder finançar la meva recerca. Aquesta va ser la meva missió principal en els meus darrers anys de feina.

En quin punt es troba ara?

Al juny em vaig jubilar i ara visc a Londres amb el meu marit, que encara treballa. Tenia clar que no volia jubilar-me a Hong Kong, no el trobava el lloc adient, tot i que m’ha acollit molt bé durant tots aquests anys. Londres ens semblava un lloc neutral, entre l'Estat i França. Aquest canvi de residència l’he rebut feliç després d’una temporada de viatges. Tinc molt clar el que faré a partir d’ara. A la ciutat de Londres hi ha moltes iniciatives de voluntariat i potser busqui quelcom relacionat.