Fa escassos mesos va morir la centenària Neus Català, una de les darreres catalanes supervivents del camps de concentració nazis. Una dona que havia posat rostre a la militància antifeixista i que simbolitzava en primera persona la barbàrie del règim liderat per Adolf Hitler. Unes setmanes més tard d’aquest decés, el govern de l’Estat va publicar oficialment al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) les llistes dels espanyols morts als camps de concentració amb l’objectiu de reparar l’oblit que durant dècades havien patit. “És una iniciativa positiva però coixa”, explica l’investigador de la URV Antonio Muñoz, qui ha alertat que aquests llistats publicats no aporten els noms de totes les víctimes del règim nazi.
I és que, segons explica, aquest document oficial s’ha basat en uns volums lliurats durant els anys 50 per part de l’estat francès a l’espanyol els quals s’han localitzat recentment. Unes llistes, per tant, prèvies a la investigació encarregada pel govern Zapatero a l’historiador Benito Bermejo que es poden consultar al portal dels arxius espanyols i que aportarien dades més completes sobre les persones que van ser en aquests camps. Exercici de reparació insuficient, doncs, la publicació oficial de les llistes ha servit per posar d’actualitat informativa una qüestió que, avui per avui, la URV aborda des d’un punt de vista novedós com és la recerca i documentació dels treballadors forçats dels nazis, també víctimes espanyoles del règim alemany.
En xifres aproximades, aquest treball d’investigació permetrà tenir dades sobre la situació dels 40.000 espanyols que van ser obligats pel III Reich a construir infraestructures o armament, reforçar la defensa de la costa atlàntica o treballar de forma obligada a la zona d’Argèlia. Una tasca forçada sobre la qual Muñoz ha localitzat persones del Camp de Tarragona, com ara Domingo Ezkerra, que consta com nascut a Reus l’any 1900.
Alfons Talarn, de Reus a Mauthausen
Amb l’excusa de la publicació de les llistes dels deportats al BOE, Reusdigital.cat ha parlat amb la família d’Alfons Talarn René (1898-1974), resident a Reus des dels anys 20 i un dels supervivents del camp de Mauthausen que va poder retornar a la capital del Baix Camp uns anys després del seu alliberament l’any 1945. No cal dir que les vivències de Talarn (com les de tantes altres víctimes) són per si soles una lliçó ètica i històrica sobre uns fets que van marcar el segle XX i que encara continuen molt presents en les generacions posteriors.
Prèviament a la seva entrada a aquest camp, es dóna la circumstància, a més, que Alfons Talarn va tenir una militància política prou interessant que tres anys després de la seva mort, el 1977, un PSUC encara clandestí recordava com a exemple de “vell militant”.
Una capsa per al record
Per sort, part de la història d’Alfons Talarn encara pot ser recordada avui per la seva filla gran, Olga Talarn Llauradó, de 91 anys qui té memòria directa del camí cap a l’exili i de com la família es va separar del pare a Begur en la fugida final dels republicans cap a França. Passaria quasi una dècada fins que Olga Talarn tornés a veure el seu pare després d’uns anys sense saber on era el seu parador. Com una mena de joia familiar, Talarn guarda en una capsa de grans dimensions els objectes relacionats amb el pas del seu pare pel camp de concentració.
El que primer destaca d’aquest receptacle són dues pedres fosques de la pedrera de Mauthausen que (instintivament) generen un cert rebuig a l’observador potser pel seu aspecte fosc i granític. Segons explica Talarn, simbolitzen el drama dels presoners que havien de pujar aquelles escales en les quals tantes persones van morir. Retalls de premsa sobre aspectes relacionats amb el camp i entrevistes sobre la mateixa temàtica, una fotografia del pare amb l’uniforme ratllat on es veu el número de presoner i diverses imatges més posteriors en què es recull la visita d’Alfons Talarn juntament amb altres familiars de deportats, algunes condecoracions simbòliques que recorden l’alliberament i el retall del número 4767 que va portar el presoner entre els anys 1941 i el 1945.
Crida especialment l’atenció la presència de llibres per tot arreu: de companys que van patir el camp amb Alfons Talarn i que li van dedicar en el seu dia, d’assaig sobre la història del camp i els deportats i, finalment, un treball de recerca del besnét de Talarn, Joan Sans Sancho. Un treball on es recullen diferents aspectes de la trajectòria política anterior d’Alfons Talarn a l’arribada a Alemanya així com del seu pas pel camp com ara informes mèdics. Tot plegat, un retall de vida d’un testimoni d’aquells fets i de com la seva família ha guardat la seva memòria malgrat els 45 anys transcorreguts des de la seva mort.
Alfons Talarn, una trajectòria política interessant vinculada a Reus
Fill de Blancafort (1898), Alfons Talarn va traslladar-se primer a Tarragona i després a Reus, segons explica Olga Talarn. “Feia de barber”, comenta la seva filla nonagenària. “Quan arriba a la nostra ciutat s’alimenta de l’esquerrisme en voga en aquells temps, ja que els seus pares foren els conserges del Centre que comanaven homes tan prestigiosos com l’Alomar, Layret i Samblacant”, afirmava un butlletí clandestí del PSUC reusenc del 1977 en el qual es recorria la seva trajectòria i que forma part de la capsa que guarda la memòria de Talarn.
Per historiadors com Joan Navais, sabem que el 1928 aquest fill de la Conca de Barberà va participar en la formació de la Federació Comunista Catalano-Balear del Partit Comunista d’Espanya (FCCB) en el qual coincideix amb Josep Banqué. Talarn va ser secretari del Centre Marxista de Reus el 1931 sobre el qual ha escrit Salvador Palomar i, segons el diari 'Foment', expulsat “per faltes de disciplina” del Bloc Obrer Camperol (BOC) i de la FCCB juntament amb Josep Banqué i Joan Madurell. “Abans de marxar a França ja era president dels barbers i del PSUC”, esmenta la seva filla, que recorda pocs detalls de la militància política del seu pare però que assenyala que a Reus durant la guerra va salvar “dues monges” durant la guerra civil.
De la fugida cap a la frontera francesa són diverses les anècdotes que recorda com el fet que la seva mare es trobava embarassada de la seva cinquena criatura i que van menjar “farinetes amb gasolina”. Separat de la seva família a Begur, Alfons Talarn va restar al camp de Sant Cyprien mentre que Olga Talarn, la seva mare i els seus joves germans van ser acollits al poble francès de Soissons, on van romandre fins l’ocupació alemanya. Segons explica avui, van passar refugiats a França uns 14 mesos aproximadament mentre desconeixien on era el seu pare.
D’acord amb una publicació del PSUC de 1977, Talarn “organitzava els batallons de Treballadors a França i en sortir a les fortificacions belgues van ser fet presoner pels nazis”. Una informació que confirma un expedient francès de 1970 on s’assegura que Talarn va ser capturat pels alemanys el 4 de juny de 1940 a Malo-les-Bains (departament Nord) molt a prop de la ciutat de Dunquerque, i a prop de la frontera amb Bèlgica. Va ser internat el 26 de juny de 1940 a l’stalag (camp) XVII/B de Gneixendorf, a prop de la ciutat austríaca de Krems amb la matrícula 30.112, fins que el 17 de desembre de 1941 va ser transferit per la Gestapo al camp de Mauthausen on portaria el número 4767. Un número que constata el seu pas pel camp i que encara conserva la seva família com a símbol d’una estada que devia ser traumàtica.
“Els barbers estaven ben considerats”, explica Olga Talarn i, ràpidament, precisa que aquesta bona consideració no eximia de patir tot tipus de maltractaments per part dels nazis. Un exemple és que el seu pare va explicar-li que després d’afaitar als soldats alemanys rebia molts cops a les cames que li van provocar tot de nafres. “Un dia un metge d’allí li va dir que el curarien, el van dormir i mentretant li van treure un testicle però no li van guarir les nafres” explica angoixada. A diferència de la quinzena de reusencs que van morir-hi, als camps de Mauthausen i Gusen, Alfons Talarn va ser alliberat “a les 5, del dia 5, del mes 5, de 1945” com li agrada recordar a Olga Talarn segurament perquè ho devia haver escoltat del seu pare.
Segons els documents oficials, Alfons Talarn va ser repatriat el 30 de maig 1945 al centre Lutétia de Paris on, com molts presos, va trigar uns mesos en recuperar-se. Un informe mèdic francès de 1947 assenyala que l’expresoner patia “irritabilitat nerviosa amb insomni constant i malsons, dolors articulars generals especialment al colze esquerre i astemia física, psíquica i sexual” característica dels deportats. El facultatiu determinava que Talarn patia un 65% d’incapacitat pel treball. Establert a Nanterre, al cinturó vermell de París, Olga recorda que el seu pare “volia que nosaltres anéssim cap a allà però la mare no va voler marxar perquè ja començàvem a festejar” a Reus on havien tornat després de fugir dels nazis durant l’ocupació de part de França.
Un motiu pel qual Alfons Talarn va tornar a Reus uns tres anys aproximadament després del final de la Segona Guerra Mundial. De la consulta a la premsa clandestina del PSUC, però, es poden extreure algunes dades de la seva actuació política al país veí. Per exemple, a la revista ‘Lluita’ del 22 de novembre 1946 s’explica que “Alfons Talarn i Lluis Vilalta, del Grup Girabau” van recaptar 605 francs destinats a ajudar a aquesta publicació comunista en el marc d’una festa organitzada per malalts d’una Casa de Repòs o que el juny de 1947 va participar en representació de Reus en una reunió del comité de Catalunya de la UGT que va tenir lloc al local del Sindicat dels Metal·lúrgics de la regió de París.
Retornat a Reus, la seva filla desconeix cap participació política efectiva malgrat que sembla ser que es va mantenir fidel tota la seva vida a la seva ideologia política, tal i com indirectament ens parla la publicació clandestina comunista del 1977. Un cop a la capital del Baix Camp va tornar a ocupar-se laboralment com a barber i el 1955 es va establir a un establiment comercial, avui desaparegut, de la riera Miró que feia xamfrà amb el carrer del Roser. Va morir el 1974 abans de l’arribada de la democràcia a l’estat espanyol.
Recerca també a Cambrils sobre dos cambrilencs deportats a Mauthausen
En el marc del 14è Cicle de memòria de tardor de Cambrils, l’Arxiu Municipal i el Museu d’Història han endegat també la recerca sobre dos veïns de la població que, com Alfons Talarn, també van ser a Mauthausen. En aquest cas es tracta de Javier Figuerola Jané (1918-1942) i Antoni Virgili Solé (nascut el 1913) aquest darrer també alliberat el 5 de maig de 1945.
“Som a l’espera de la resposta d’un arxiu francès” ha comentat l’arxiver Pedro Otiña, qui confirma que de moment només tenen dades bàsiques sobre aquestes persones però que es desconeix com van arribar-hi i els motius de per què els nazis van internats aquests cambrilencs.
