Els petons que no vaig fer

Sempre tinc present aquella imatge. Era l'any 1989 i jo estava assegut a la part posterior de l'autobús que anava des de Reus fins a Mont-roig, quan la carrereta encara era estreta, en l'època que encara passava per dins de Riudoms i Montbrió. Just sortint de Reus, podria veure la silueta de la Mola de Colldejou ben negra perquè el sol ja s'hi havia posat, darrere, tot deixant un to ataronjat i una imatge bucòlica que embolcallava tot el voltant, com si aquella franja taronja de darrere les serres arribés a l'altra punta de món.

Llavors, jo era un jove de 18 anys que ja somiava en fer cançons. Guitarra amunt i avall buscava quelcom que em donés l'oportunitat de trobar aquella melodia, o aquelles paraules úniques. Recordo que era dalt d'aquell autobús perquè volia retrobar-me amb una noia que vaig conèixer després d'un concert amb el grup de música amb el qual tocava en aquella època. Després del concert que havíem fet unes setmanes abans, vam estar parlant una bona estona en un bar del poble. De fons sonava 'Aviones plateados', i a mi em costava fixar la mirada mentre l'escoltava. Seré sincer. L'escoltava amb els ulls, perquè entre el volum de la música i del bar en general, sumat al meu estat etílic provocat pel relaxament d'haver fet la feina, havia de fer veritables esforços per poder desxifrar el que em deia aquella noia inquieta, que anava a una escola de monges, que estudiava COU i que només baixar de l'escenari em vaig trobar de cara, somrient.

Vam estar tota la santa nit parlant fins que van tancar el bar. Vam seure en un banc de la plaça del poble, vam seguir parlant i parlant, fins que la claror del dia va començar a treure el cap per sobre les teulades. Llavors va ser quan una de les seves amigues ens van proposar anar a dormir a casa d'una tieta morta recentment, ja que no estàvem sols a la plaça. Ens van oferir un pis per no haver de tornar a aquelles hores per carretera i sense dormir; tot i la joventut, i tot i el rock n'roll, vam posar-hi seny i vam acceptar de bon grat el convit.

La veritat, però, és que no teníem cotxe per tornar. Ens havíem quedat allà després que un de nosaltres marxés amb la furgoneta i tots els instruments perquè l'endemà havia de matinar. La resta vam decidir quedar-nos allà, tot i ser conscients que aquella nit, segurament seria com tantes altres, acabant a l'estació de tren, o esperant el primer autobús per tornar tapats amb les jaquetes per combatre la fresca de la matinada i esperant trobar algun cafè matiner per ajudar a mitigar el glaç d'acabar sempre esperant quelcom fins a exhaurir la nit, esperant quelcom que mai no arribava.

Vam entrar en aquell pis amb olor de naftalina i cotó net. Hi havia llits de sobres i els vam anar repartint. A mi em va tocar dormir en un llit que estava enganxat a la paret i compartir habitació amb el guitarrista de la banda. No vam ni xerrar, vam caure adormits quan ja era de dia. Vam quedar amb les nostres amigues que ens trobaríem al bar de la plaça cap al migdia. Hauríem de fer l'esforç de llevar-nos quatre hores més tard, perquè a l'hora de dinar havíem de ser a Reus. Amb mal de cap, lleganyes, i despentinats vam aparèixer al bar, mentre elles anaven arribant acabades de dutxar, amb ulleres de sol, i la roba neta.

Vam compartir cafès amb llet, i números de telèfon (fix, és clar), i també vam compartir una estona d'aquelles que duren tota la vida, que duren tant que 30 anys després em trobo al mateix bar fent un cafè mentre escric aquesta història, conscient que l'única cosa que no tinc d'aquell dia és el petó que mai em va fer aquella noia que estudiava COU en una escola de monges, que em va venir a trobar després d'un concert, i que mai va respondre les meves trucades.

Remeno el cafè mentre es reflecteix el meu rostre al vidre de l'aparador; m'explica que el temps és una trampa que, de sobte, ens regala el present més sincer, aquell que ens diu que els petons que no hem fet ni ens han fet els hem perdut en el record del regust que no vam provar mai. I és que som mers transeünts.