El 7 de novembre de 1659 es va produir l’amputació d’una part de la nació catalana per part del rei de Castella, Felip IV, que la va regalar al rei de França Lluís XIV, quan van fer el Tractat dels Pirineus, arran de la guerra que mantenien ambdós contendents, dita la guerra dels 30 anys. Catalunya, després de 360 anys d’estar partida, és més viva que mai, tornem a retrobar-nos, la nació no és morta, com voldrien els colonitzadors de torn. Els catalans tornem a lluitar per la nostra supervivència, com van fer Josep Trinxeria i tants d’altres patriotes a la Catalunya Nord.
Els Angelets de la terra van ser tan coratjosos que els francesos van intentar diverses vegades de bescanviar els Comtats del Rosselló, el Capcir, la Fenolleda, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya, per Flandes. Parlem de més de 4.100 quilòmetres quadrats, quasi com la demarcació de Tarragona, i de 450.000 catalans. Enriquim-ho amb una frase del professor d’història Ariel Kanievsky, que diu: “L’amor a una llengua es transforma en amor al seu poble, a la seva cultura i al seu llegat històric. I precisament això és el que els fa tanta por”, i nosaltres ens encoratgem pensant en la nostra llibertat política.
Els catalans no som ni francesos ni espanyols, som catalans de ple dret legítim de la terra catalana, tenim dret a recuperar el nostre estat i ho farem de forma tenaç, però pacífica i democràtica, amb la persistència que ens han transmès els nostres avantpassats. Tornarem a ser una nació gloriosa d’Europa i model per al món; del contrari desapareixerem difuminats entre dos estats colonialistes, com són el francès i l’espanyol, que segueixen des de l’Edat Mitjana amb les mateixes estructures exterminadores intactes. Però nosaltres seguirem el consell que deia Albert Einstein, en referència a la voluntat; com si fos l’energia humana, ens diu: “Que ni l’elèctrica ni la nuclear, que no hi ha cap energia més poderosa que la voluntat. La voluntat de la gent”, i la nostra voluntat nacional es farà realitat i aconseguirem tenir el nostre estat propi.
Quant de temps hem d’esperar els catalans, perquè els nostres polítics diguin les coses pel seu nom? Si som un país ocupat, ho som. Si som una colònia, ho som. Si ens han colonitzat, ens han colonitzat. Si estem sotmesos a les seves lleis, ho estem. Sense desemmascarar els col·laboracionistes i plantar cara als qui ens sotmeten, mai podrem ser lliures, mai podrem gaudir del nostre estat català. Víctor Hugo va escriure: ”El futur té molts noms. Per als febles, és l’inassolible. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l’oportunitat”, i nosaltres sabem que no desaprofitarem la gran oportunitat, que ens ofereix l’actual democràcia mundial, i que no és aquesta pseudodemocràcia feixista que ens mana ara i pretén seguir dessagnant- nos en el futur.
La llibertat es guanya amb la valentia de dir la veritat, la nostra nació està esquarterada, dividida, necessitem dirigents ferms que no tinguin vacil·lacions de caràcter, per afrontar els reptes de futur que la nació catalana necessita amb urgència. Els minidirigents que ens governen, que deixin pas als nous dirigents que portaran Catalunya a constituir-se en una república avançada i lliure de dogals, en una república on tots ens sentim gojosos de pertànyer- hi. Jaume Bofill i Mates, mitjançant un vers de Guerau de Liost, ens diu que “era un polític prudent, prudent, prudent, és a dir, no era valent”. Un dirigent ha d’estar disposat a lluitar de fons i de forma, com ho va fer Jesucrist, a donar la vida pel seu poble, si no, no és un dirigent, és una altra cosa, un vividor.
Ha arribat l’hora dels veritables patriotes, s’han acabat els camuflats que ens fan ballar l’ou cada quatre anys, per defensar un sou i les engrunes que els deixa l’estat que ens esclavitza. Volem el pa sencer, fruit del nostre treball. Joan Ballester i Canals va dir que “els qui han renunciat al tot sempre han acabat sense res”. Compatriotes, el futur és nostre, els nostres ancestrals enterradors estan més decadents que mai, el món ens mira i admira les nostres gestes pacífiques d’alliberament nacional, som un exemple per al món, no defraudem les nostres esperances de llibertat persistent de Catalunya.
Ara és l’hora d’honorar tants patriotes catalans que lluitaren per aconseguir una Catalunya lliure, nosaltres agafem el seu llegat i ho aconseguirem pel bé dels nostres fills, aviat viurem la reunificació del Principat de Catalunya, i el tan anhelat i nostrat estat català.
Salvador Brulles és assessor i professor de Psicoestètica.
