Després de veure com tot gira contra corrent, del valor que té allò que sentim als ulls dels altres, i després de veure com tot plegat és merament un equilibri d'interessos que fan que perdem el nord per aconseguir allò que més ens convé, he decidit renunciar a fer quelcom més que no sigui escriure i cantar, ja que a banda prou feina tinc sempre a fer que el resultat sigui decent. I quan dic de renunciar, ho faig des del sentiment més profund, no pas des d'un punt físic determinat, ja que un, ara mateix, no pertany a cap col·lectiu ni estament concret de la meva ciutat.
Ara mateix em trobo just entre centenars de persones anònimes que, amb el seu gest dia rere dia, fan que aquesta ciutat sigui el que és, sense cap grandiloqüència, sense cap estridència, sense cap gest esperpèntic, sense penjar res a les xarxes tot pretenent que som al nivell d'altres més capdavanteres. I és que el 'reusenquisme' és en hores baixes, molt baixes. Perfils de persones que fins ara tot ho feien amb un un punt entre romàntic i atrevit han desaparegut del mapa local. I clar, sense segons qui, la ciutat se n'ha ressentit. Els cairats tremolen perquè el pes que han d'aguantar pesa més que mai. Perquè si gratem una mica, podrem observar que tot aquest embolcall (amb llaç inclòs), és mancat de certa destresa que només uns quants tenen. I ara, a Reus, la destresa és ben absent.
Un servidor és ara en un país que es diu entre allò i això. I mireu, em quedo amb allò, ja que del que ara gaudim (si és que es pot dir així), és d'una mena de posat fals, d'una mirada estafadora cap a l'infinit, un 'like' constant que, lligat a la publicació que acabem de fer, ens fa bavejar la mirada com un gos famèlic perdut a la carretera. Si aquesta ciutat nostra ha d'anar en aquesta direcció de no escriure cap demà, veig un demà fosc i apagat a la capital del neguit. Aquell neguit inexistent a hores d'ara, un neguit que ens va donar llum, anys enrere, i del qual encara vivim sense tenir la capacitat de crear-ne de nou.
Des de fa un temps, Reus és immersa al límit de la frontera del ridícul. Jo n'he estat partícip també, d'aquest ridícul, però crec que a hores d'ara ja ni hi ha prou, dels esdeveniments de 'photocall' i d'esmalt ganxet als somriures. Prou d'embolicar-nos amb banderes que acabem arrossegant per terra. En cap moment estic parlant dels nostres representants al consistori, sinó que ho faig de nosaltres mateixes, de les persones que amb els gestos fem que la ciutat sigui d'una manera o d'una altra, dels autèntics motors dels carrers i les places.
Si les persones que hem d'intentar anar fent camí amb la nostra ciutat el del friquisme més àgil, des de l'interès més alt, no anem bé. Perquè aquest interès l'acabarem pagant totes les persones, i Reus és molt per sobre de quatre egos, de l'olor a naftalina i dels somriures de Nosferatu. Recordo que un Sant Pere, de ja fa uns quants anys, vaig escriure la cançó 'Sant Pere a Cassiopea'. Vivia la Festa Major de Reus des d'una altra perspectiva, envoltat d'éssers anònims que fan vibrar quelcom, que empassen l'olor de pólvora de la Tronada fins a les entranyes, sense dir res, en silenci, i marxen pels carrerons tot estimant allò que els identifica i sense haver fer cap gest de cara a la galeria.
Aquesta manera de fer és l'autèntica. La que fa que tot plegat agafi un caire d'amor absolut sense esperar res a canvi. Aquesta, és la gran diferència. M'instal·lo en les cançons, en escriure i cantar com bonament pugui, en viure el dia a dia des del prisma més íntim i proper, sense la droga dels 'likes', sense la foto dels filtres, sense entrar en els debats d'un 'reusenquisme' que ara mateix resta estèril fins que arribin temps millors.
M'instal·lo, envoltat de totes aquelles persones que estimen a Reus a canvi de res, tot citant la darrera frase del poema 'A través dels temperaments', de Gabriel Ferrater. 'El vent, quan surt del bosc, va tot podrit de queixes'.
