Fa un temps, es podia triar i remenar entre un grapat de bancs i caixes, amb els seus productes financers i d'estalvis per a tots els gustos. De la mateixa manera que s'ha fet habitual l'ús de les targetes de plàstic. En un futur immediat, els diners en bitllets seran gairebé com un gust per col·leccionisme. Alguna cosa semblant als segells, vaja.
A l'usuari se li afegeix el tancament continu d'oficines de les poques entitats bancàries que han quedat després de la destrucció que s'ha produït entre elles mateixes, i una vegada esborrada del mapa la xarxa de caixes d'estalvis, si més no de les catalanes.
Sense valorar que el tracte personal, espontani i d'acord amb les necessitats sobrevingudes, ben aviat quedi substituït per posar-se davant de l'ordinador a casa, sense cap necessitat d'haver d'anar a una oficina amb cita prèvia amb el "teu gestor" o extraient el numeret i esperar el torn, com a la parada del peix.
'Entre todos (la bombolla immobiliària, la revolució tecnològica, el rescat bancari, etc.) la mataron y ella sola (la insaciable avarícia del sector) se murió'. El vell esquema bancari d'atenció cara a cara ha mutat a costa del personal, invertint en cervells pensants per "estalviar" recursos humans.
D'aquesta manera, aquest segment, que acumula bona part del poder real, no només econòmic sinó també polític, seguirà anunciant-nos els seus beneficis multimilionaris.
Els bancs no donaran marxa enrere en la seva nova visió del negoci, que prescindeix totalment de la comoditat del client, malgrat que seguiran sent els dipositaris dels seus diners i estalvis, perquè el sistema està blindat.
Mentre intentem pair aquesta realitat, el Banc d'Espanya, amb data 29-11-2019, ens diu que el rescat bancari del 2008 -reconegut oficialment el 2012- va ser de 66.000 milions d'euros, dels quals 54.353 milions a càrrec de l'Estat. I que ja ha reconegut públicament que fins a un 80% és irrecuperable.
