La veritat és que aquest invent de divisió territorial que va fer la Roma Imperial dona molt de joc.
Joan Coromines, un imprescindible dels de veritat, al seu Diccionari Etimològic i Complementari ens informa que ja Ramon Muntaner les esmenta a la seva 'Crònica', i ens remarca que els lingüistes llatinistes i indoeuropeistes neguen que la forma llatina sigui derivada de vincere "vèncer" com creien els antics i com encara avui està força arrelat en l'imaginari col·lectiu.
En aquests temps estranys la província torna a l'actualitat. El mestre de periodistes Antoni Batista, per exemple, fa aquest retret al "Gobierno de España": "ara mateix, prescindir d'una administració territorial referendada en Constitució i Estatuts d'Autonomia, que funciona plausiblement, i ressuscitar el cadàver de la província" (Diari de Tarragona, 11-05-2020).
Batista és, sens dubte, un dels periodistes més fiables, documentats i experts de Catalunya i, conseqüentment, algunes de les dures afirmacions del seu article són encertades, tot i que fan evidents les seves filies i fòbies, tanmateix com ens passa a tots.
Però em sorprèn la seva identificació de la província amb un cadàver, perquè pocs cadàvers, o cap, tenen tants i tan variats pretendents i, a més, són cadàvers que gaudeixen de molt bona salut, si més no econòmica; les diputacions provincials, no ho oblidem, tenen el seu origen, ininterromput, dins el marc de la divisió territorial implantada per Javier de Burgos l'any 1833.
No sé ni d'una sola opció de l'ampli i divers ventall polític que hagi renunciat, des de 1977 i fins avui, a cap ni una de les prebendes (en forma de gestió política, càrrecs, sous i dietes, designació d'assessors, etc., etc.) que faciliten les diputacions provincials, ni tampoc sé que ningú hagi renunciat a la possibilitat que esdevinguessin una mena de contrapoder, si es donava el cas.
Fins i tot la peculiar CUP en el seu dia va accedir-hi, a la Diputació, i el seu pas per allí ens deixà una divertida i inútil guerra de pancartes i banderes amb el llavors president Poblet, i poca cosa més.
Les diputacions provincials són fruit de la persistència secular del "cadàver provincial" (el qual, segons he apuntat més amunt, ja queda prou demostrat que no deu fer nosa a ningú), malgrat que alguns romàntics il·lusos, al començament de la democràcia, vam intentar, també en el nostre territori, crear un corrent per a la seva superació i eliminació; no cal dir que el fracàs fou rotund.
Han passat molts anys i cap d'aquests Estatuts d'Autonomia ni cap dels diversos governs catalans ha sabut, o volgut, fer una llei territorial i una llei electoral que eliminés les províncies i per això avui encara votem els Diputats al Parlament i "Parlamento" com a representants dels cadàvers provincials.
Les diputacions provincials constitueixen una mena de joc d'intercanvi de càrrecs i també de repartidora de prebendes de tot tipus. Sé d'una política que, no fa ni un any, va renunciar a la possibilitat de ser la primera Alcaldessa de la nostra ciutat per exercir de màxima representat provincial, tot i formar part d'un partit que diu treballar per una "República catalana", amb la qual cosa hem de deduir que dins d'aquesta utopia (que no desitjo de cap manera) això de la província tampoc deurà passar a adquirir la condició de veritable cadàver.
Això sí, ara també tenim una altra administració, aquesta cosa dels consells comarcals que, tot i les ganes, no m'atreveixo a qualificar de protocadàvers.
Per posar la dada estadística que toca: segons la informació recollida per aquest estadístic de fonts de les pròpies institucions, la Generalitat de Catalunya va moure l'any 2019 un pressupost de 26.363 milions d'euros, amb els que ha d'assumir despeses com ara les de tot el personal públic de sanitat, educació, policia autonòmica i un llarguíssim etcètera. Tanmateix, el mitjà informatiu digital 'Expansión Datos Macro' dona uns ingressos reals de 29.337 milions i una despesa de 30.576 milions per a la mateixa anualitat.
El mateix 2019, les quatre diputacions provincials sumaven un pressupost total de 1.382,2 milions d'euros, un gens menyspreable 5,24 % del que disposa la Generalitat, si ho comparem amb el que han d'oferir als ciutadans cada una d'elles.
Així, no hauria de sorprendre a ningú que la "nova normalitat" insistentment anunciada pel President Sánchez tingui entre els seus components la rància i antiquada anormalitat de les províncies.
Tomasi di Lampedusa, a la seva novela 'Il Gattopardo' posa en boca d'un dels seus personatges, Fabrizio, la famosa frase: "se vogliamo che tutto rimanga como è bisogna che tutto cambi". Que Llorenç Villallonga, a la primera edició en català, tradueix: "si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï" (Els libres del mirador, Bruguera 1983).
Ramon Salvat – Africà l'estadístic.
