Del rellançament a la reactivació: trenta-cinc anys de les primeres polítiques reusenques davant la crisi (1)

Amb el concurs dels agents socials i econòmics, l’Ajuntament ha tirat endavant, aquest passat mes de maig, l'anomenat 'Pla de reactivació econòmica i social' de la ciutat ('Reactivem Reus') destinat a pal·liar els efectes de la Covid-19 sobre l’economia i la societat. Estructurat en dos àmbits principals (el social i l’assistencial i el de l’activitat econòmica) i dotat amb 4,5 milions d’euros (entre pressupost corrent i pressupost d’inversions), el document no és, lamentablement, el primer que un govern municipal impulsa per minimitzar els efectes d’una crisi.

A diferència de temps passats, en què l’epicentre de la crisi va ser l’economia (anys 80, o la crisi més recent, de 2008), la situació actual ve generada per una pandèmia, la de la Covid-19, que ha incidit en els àmbits econòmic i social, productiu, turístic i de consum, tot generant grans dosis d’incertesa i de replantejament del futur més immediat en múltiples àmbits. Per trobar similituds i constatar diferències, Reusdigital.cat ha recuperat la veu d’alguns dels protagonistes locals de la crisi de la dècada dels 80 del segle XX i ha repassat els documents establerts a la capital del Baix Camp com a full de ruta per sortir d’aquella situació.

La crisi econòmica dels anys 80 del segle XX

Idealitzada pel canvi de règim polític i la consolidació una democràcia equiparable a l’estàndar europeu, la dècada dels 80 té avui en dia bona premsa en el record col·lectiu. Una memòria que desdibuixa els grans problemes que es van haver d’afrontar des dels consistoris, entre els quals el reusenc. A la ciutat, la important crisi econòmica es va traduir principalment en tres vectors principals: increment importantíssim de l’atur, tancament d’indústries i necessària readaptació comercial.

Fruit d’un context global, aquesta problemàtica complexa va incidir en el primer ajuntament democràtic que va haver de donar respostes a una realitat econòmica adversa, la qual també generava tensions socials, com les que es van viure al voltant del comitè d’aturats i que va enfrontar-lo en reiterades ocasions amb el consistori. No obstant aquestes divergències, el març del 1981 el plenari municipal encapçalat per Carles Martí va aprovar una moció en la qual es constataven xifres com l’existència de 4.500 aturats a la comarca del Baix Camp, dels quals 1.600 no cobraven cap tipus de subsidi.

El document també acordava sis punts d’acció política, d’entre els quals destacava augmentar en 1,5 milions de pessetes el pressupost del fons d’assistència social de l’ajuntament. Els criteris per repartir entre els afectats aquest fons augmentat de forma excepcional s’establirien en una comissió mixta ajuntament-coordinadora d’aturats la qual també decidiria sobre la prestació de serveis mèdico-farmacèutics. Tot i aquests esforços inicials, la crisi no va solucionar-se en absolut, i va continuar sumant a les xifres de l’atur nous treballadors.

Encapçalat per Anton Borrell, el segon consistori democràtic es va veure obligat a pensar una estratègia més ambiciosa i integradora que ataqués alguns dels fronts en els quals incidia la crisi fortament, entre ells la indústria però també l’àmbit comercial, tal com ja s’havia percebut. En aquest camp, va començar a gestar-se l’anomenat 'Pla de rellançament socioeconòmic', desenvolupat sota criteris participatius dels diferents agents. El 29 de novembre de 1983, en una primera reunió general d’entitats, partits polítics i sindicats es van establir tres ponències diferents: la primera, sobre atur; la segona, sobre reindustrialització i, la darrera, sobre planificació comercial.

Cal pensar que, ja al mes de juny de 1983, el plenari de l’Ajuntament de Reus havia adoptat per unanimitat una moció en la qual facultaven Borrell a prendre les iniciatives que fossin necessàries per evitar el tancament de Crolls, l’empresa privada més gran de la ciutat (amb 377 treballadors), que caminava ja de forma inevitable cap al final de la seva existència, l’abril de 1984. De fet, els següents mesos es viurien, de nou, diferents moments de tensió entre aturats i consistori. Un exemple el tenim el gener de 1984, quan una trentena de persones van tancar-se al consistori i van ser desallotjats. “El meu record és que hi havia un comitè d’aturats que venien, que se’ns tancaven i va ser una pressió molt dura, molt contundent”, recorda l’exalcalde Josep Abelló, qui aleshores era regidor d’Hisenda del govern municipal liderat per Anton Borell.

Així mateix, la primera visita institucional a Reus, el febrer de 1984, del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va ser també tempestuosa a causa de la manifestació dels treballadors de l’empresa Crolls, que es trobaven a dos mesos del tancament anunciat i a l’espera d’una solució miraculosa que l’evités.

Primeres reunions de les tres ponències del pla

Prèviament, una carta signada el desembre de 1983 per l’aleshores regidor de govern, Joaquim Via (ERC), havia certificat el plantejament inicial del pla, articulat aquest en tres ponències diferents: atur, industrialització i planificació comercial. El document establia la primera de les reunions de la ponència de planificació comercial en què hi participaven sis entitats i col·legis professionals (Col·legi d’Economistes de Catalunya, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, Unió de Botiguers de Reus, Centre d’Amics de Reus, Col·legi d’Agents Comercials i Cambra de Comerç); tres partits polítics (PSUC, CDC i ERC i Joaquim Via en representació del consistori).

Tan sols després de dues reunions d’aquesta ponència (el 15 de desembre de 1983 i el 25 de gener de 1984), els participants van establir com a punt essencial de les seves propostes la necessitat urgent de realitzar un estudi comercial de Reus, i que van sol·licitar a l’Ajuntament. Segons un document de la Cambra de Comerç, l’estudi hauria de tenir dues branques principals: en primer lloc, la localització i equipament comercial, així com els coneixements i opinió que el comerciant té del consumidor; i,  a continuació, la distinció del consumidor local-resident a la ciutat del forani, el que permetria deduir la zona i abast comarcal de la influència comercial de la ciutat. “Un carrer sense botigues és una carretera i prou”, afirmava en el seu document inicial la Unió de Botiguers qui, per exemple, també demanava un estudi urbanístic-comercial de Reus, un cens comercial de la ciutat; un estudi urbanístic i comercial del nucli històric-urbanístic, la imatge de les botigues, les fires així com altres suggeriments.