Cròniques del Quetzal (13): El significat de ‘tener cuello’

No hi ha manera d’adormir-se, amb aquesta música. Em regiro dins el llit durant hores, i se m’escapen un grapat de renecs en veu alta. He provat de tapar-me les orelles amb el coixí i tancar els ulls amb força, però res. Qualsevol estratègia casolana és debades. És mitjanit, abans de les sis ens haurem de llevar de nou i la marimba no para de sonar. Que no es cansa, aquesta gent? Ja veuràs, quan m’aixequi, ullerós i sense esma ni per baixar les escales, quina gràcia! La festa s’ha allargat durant tot el dia, però sembla que no s’hagi d’acabar mai. Em pregunto què deuen celebrar, amb tanta insistència, aquests 'migueleños'. Si almenys m’hi pogués unir...! Un còctel amb el refresc de Rosa de Jamaica no estaria gens malament, per no enfadar-s’hi i prendre-s’ho amb humor. No he begut ni gota d’alcohol des de fa dies, però l’endemà, a primera hora del matí, tinc el cap com un timbal. Es veu que el xivarri d’anit es devia a la mort d’un veí. Aquesta sí que no me l’esperava. Quin comiat! La vetlla s’entén, en la cultura local, com la congratulació per una vida culminada, completa. La concepció de la mort s’acosta més a la marimba que al silenci. Els cementiris, aquí, són vivíssims, i les tombes de colors.

Després de saludar un vell conegut de Xammar a San Rafael la Independencia, que ens recorda alguns episodis del conflicte armat intern, pujo a un microbús amb un dels joves de San Miguel Acatán, un seminarista que em guia fins a la ciutat de Huehuetenango, on he de participar en un curs de periodisme. Al·lucino amb la quantitat de persones que s’encabeixen en el vehicle, on cada cop tenim menys espai. El trajecte, amb el cos rígid i contret, se’m fa etern. Quatre, cinc, sis, set hores? Ja no ve d’aquí. A la carretera de la serralada dels Cuchumatanes, les muntanyes més altes de Guatemala, amb un pic de 3.837 metres d’altura, se’m posen per corbata. La carretera, de terra, i amb dos sentits de circulació, és estreta i plena de sots, i algú s’ha dedicat a robar-ne els guarda-raïls. El paisatge és bonic, però els precipicis fan feredat. Em consta que s’hi produeixen accidents de trànsit fatals amb una certa recurrència, però el conductor, a tot córrer, s’acosta perillosament a l’extrem des d’on s’intueix l’abisme amb una tranquil·litat que em pertorba. Em resisteixo a pensar que t’hi pots acostumar, a aquestes timbes adrenalíniques, o que com a mínim jo, de naturalesa poruga, en seria capaç. Hi ha un capellà que explica, jocós, que si hi caus no cal que pateixis, perquè com a mínim tens temps suficient de resar un parenostre sencer abans de l’impacte. Ric, però ja no sé si motivat per l’acudit o pels nervis.

El seminarista, que procura distreure’m, m’assenyala les llegendàries roques de Kab’Tzin, i també una discreta pista d’aterratge d’helicòpters en possessió dels 'narcos'. Baixem del microbús al Mirador Diéguez Olaverri —poeta 'huehueteco' del segle XIX, que va escriure uns versos, a l’exili, sobre els Cuchumatanes—, on hi ha unes vistes espectaculars de Huehuetenango, la capital del departament. Hi dinem i hi prenem unes cerveses Gallo. Ja cap al vespre, fem autoestop i un camioner ens fa el favor de dur-nos fins a Chiantla, una ciutat d’uns 87.000 habitants, on ens entrevistem amb el fotoperiodista Waldo López, de 36 anys. López confessa, decebut, que ha renunciat "als grans somnis polítics", i que el que més l'interessa, ara per ara, és "l’activisme cultural". Entre les accions reivindicatives que s’han portat a terme en els darrers temps, i que més li han agradat, en destaca la retirada, al seu poble, de tots els cartells electorals en plena campanya, que van ser substituïts per obres d’art urbà.

N’està fart, dels tentacles de la corrupció en els poders públics, que té la sensació que tot ho abasten. De la seva indignació en surt un titular cridaner, que arremet contra els policies subornats pel narcotràfic: "A Guatemala es decomissen més cebes, pel contraban, que no pas drogues". "En l’aspecte legal, cal combatre totes dues coses, però no trobo humanament correcte que es cremi el menjar que recullen en aquestes operacions, amb els nivells de desnutrició que tenim", hi afegeix. Fa esment al cas d’un policia, Alejandro Rivas, de 41 anys, que l’any 2010 va ser assassinat "per intentar fer net a la frontera", juntament amb els agents Bernardino Tahay i Marvin Obdulio Estrada, unes hores després d’haver aportat proves als jutjats per a una investigació relacionada amb el tràfic de drogues. "No van rebre prou suport dels seus superiors", es lamenta. Des del seu punt de vista, Huehuetenango és "una zona poc violenta", ja que les 'maras' es concentren a Ciutat de Guatemala i a Esquintla, però de totes maneres càrtels com el dels Huistes o el de Chiapas també causen estralls en el departament.

López, que xerra pels descosits, i que demostra que maneja bones fonts, tanca la nostra trobada breu amb el mateix desencís que l’ha iniciada, quan tot d’una ens havia fet avinent el preu d’unes ulleres molt cares que formaven part d’una llista de productes de luxe que l’expresident Jimmy Morales es va comprar, presumptament, amb fons públics. Reconeix les fortes pressions, tant de polítics com d’empresaris, a què s’enfronten els seus col·legues perquè la veritat suri en els mitjans de comunicació. L’any 2018 es van assassinar sis periodistes arreu del país, i se’n van amenaçar fins a 31, segons l’Observatorio de los Periodistas de Guatemala. Quant val una vida humana, a l’Amèrica Central? Segons López, al carrer podríem contractar algú, segurament un menor d’edat, disposat a matar per uns 50 o 60 euros, o potser per menys i tot.

A Huehuetenango, arribats des de Chiantla en un autocar que es podria confondre, amb tantes llums, amb una discoteca ambulant, deixem les nostres pertinences a l’Hotel Conquistador —sí, té conya, el nom, o això diria en Chico— i sopem amb un funcionari en una pizzeria dels afores. Ens parla de tots els temes que li proposo sense embuts. M’he compromès a respectar-ne l’anonimat, per tal d’extreure’n el màxim d’informació. Reprova que "acá, en Guatemala, para optar a un cargo público, o tienes dinero o tienes mucho cuello". Mantinc l’expressió en l’idioma original perquè em sembla ben curiós i genuí, això de "tener cuello", que seria sinònim, en català, d’estar col·locat en un lloc per influències. L’home, de mitjana edat, i amb estudis universitaris, admet que ell mateix va ingressar en un ministeri gràcies a la intervenció d’un amic: "Les places públiques es reparteixen a dit. A l’administració regna el nepotisme".

Aquest funcionari defensa que convé crear llocs de treball, oferir oportunitats als professionals —molta gent formada se’n va a l’estranger—, i diversificar l’economia. És molt crític amb el rumb del país, i no amaga les realitats que l’enutgen, com les limitacions de la sanitat pública, el preu dels medicaments, les tarifes de l’electricitat o la quantitat de comunitats sense ni escola ni aigua potable. Pel que fa a les institucions de l’Estat, en denuncia l’opacitat, el tràfic d’influències i els processos burocràtics obsolets. "Si la maquinària de l’Estat fos més eficient, es podria combatre millor l’evasió fiscal", argumenta.

Els governants de Guatemala no li inspiren gaire confiança. Aquest escepticisme, respecte al futur, es replica en la immensa majoria de guatemalencs, per no dir tots, amb qui em relaciono. "La corrupció política és un problema que no ve d’ahir ni d’abans-d’ahir. Per desgràcia, està molt arrelat, i no és qüestió d’uns o altres", afirma. A Huehuetenango les paperetes també es compren, com a les zones rurals, per uns 300 o 400 quetzals, segons el funcionari, i fins i tot es paga per accedir a un càrrec públic. Si d’ell depengués, enviaria el president, els ministres i els diputats a conèixer les necessitats de la gent humil, al camp. Considera que estan massa desconnectats del patiment de milers de compatriotes. I també s’esmerçaria, assegura, perquè els beneficis de l’explotació dels recursos naturals es quedessin al país: "Les 'utilidades' de la minera canadenca Carlin al departament de San Marcos, el 2004, van superar el nostre PIB anual. Provoquen una sèrie de conseqüències irreversibles a la terra, per enriquir-se, però la matèria primera a qui pertany? Doncs a Guatemala! És flagrant".

Algunes de les seves opinions sobre la podridura de les entranyes de l’Estat es confirmen en les dues entrevistes següents. La primera, amb un advocat penalista, en una urbanització cèntrica i acabalada, protegida per murs, càmeres de videovigilància i una cabina de control. Diu que hi ha jutges que reben pisto per afinar sentències. També s’esplaia en "l’abús de la presó provisional" —coneix presos que han estat fins a quatre anys en aquesta situació de "condemna anticipada"—, i creu que cal reforçar la independència judicial. "Els polítics manipulen els jutges, i els jutges manipulen els polítics". En aquesta línia, posa en dubte el paper de la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (CIGIC), que es va crear, en teoria, per combatre la corrupció, però que, a parer seu, es va corrompre: "La comissió es va perjudicar quan l’exfiscal general, Thelma Aldana, va decidir ficar-se en el món de la política". El tema de la CIGIC és un dels més controvertits, en l’actualitat, i divideix el país en partidaris i detractors. L’advocat també certifica la compra de vots i de càrrecs, i, pel que fa a aquesta darrera qüestió, fins i tot hi posa xifres: "Si vostè vol ser secretari, només cal que avanci, posem per cas, 75.000 quetzals, i si el partit polític en qüestió guanya els comicis, el col·locaran. Després, com cobrarà 8.000 quetzals al mes, la inversió ja li hauria sortit a compte".

Ens reunim també amb un alt funcionari, en una cafeteria de Huehuetenango decorada com si fos un banc americà, amb uns bancs vermells entapissats. Es mou, en les seves declaracions, amb molta més prudència que els anteriors entrevistats, suposo que pel seu grau de responsabilitat. Amb tot, admet irregularitats en la concessió d’alguns ajuts, així com en l’elecció de càrrecs públics, des de les posicions tècniques fins als mateixos diputats. "Queden molts buits", assegura, quan acaba d’enumerar els aspectes a millorar. I reitera, novament, l’estridència dels silencis: "Totes aquestes coses se saben i es parlen, però no es denuncien".

Al taller de periodisme, parlem d’ètica i de gèneres periodístics, i s’acaba convertint en una mena d’entrevista encoberta. El pare César, un capellà jove, i el periodista sènior William López són els amfitrions de la jornada. Jo tinc un maldecap de mil dimonis, però aquesta vegada no per culpa de cap vetlla, ho confesso, sinó pels litres de cervesa beguts, a les nits, al pub Opera Catedral, rodejat de guatemalencs que cantaven, en karaoke, ranxeres i cançons de José Luis Perales, Julio Iglesias o Camilo Sesto. Em faig un fart de suar i de beure aigua, derrotat. Intento aportar continguts sobre codis deontològics, la protecció de les fonts d’informació, l’'off the record', i el secret professional, però valdria més que m’assegués en una cadira i em limités a escoltar les vivències dels comunicadors que tinc al davant. N’hi ha un, que es nota que és un veterà de l’ofici, que va rebre amenaces per haver furgat en segons quins fangars. La conclusió és sempre la mateixa: "Si ens atrevim a publicar segons quines injustícies, el més probable és que ens reservin una bala". Discutim sobre els silencis mediàtics, i li insisteixo en les vies de salvaguardar la seva integritat física. Ell, tanmateix, assereix que ja no l’intimiden. Ha perdut la por.