Quan semblava que la cosa se'ls escapava de les mans, la caverna catalunyesa es treu de la màniga un as que sempre ajuda a crear la sensació que, encara que no guanyin, ho sembla i si ho sembla ja no cal fer res per guanyar, la qual cosa saben que és més que impossible vista la violència que la seva violència produeix.
O dit d'una altra manera: quan les mobilitzacions per la defensa de la llibertat d'expressió, per l'alliberament de Pablo Hasel i molt més els estaven passant pel damunt, el Mossos es treuen de la màniga una altra gran investigació en què ens il·luminen, via veu del conseller Samper, sobre qui són els criminals que fa no sé quantes nits que no ens deixen dormir. Els dolents són dels de debò i, tot i que no es diuen Fu Manchú perquè no queda prou bé, sí que tenen noms ben romànics, ben italians.
I si són italians no cal pensar massa per saber que el nom a què acompanya l'adjectiu ha de ser precisament el d''italians'. I som-hi, que ja tornem a tenir els damnificats de sempre: els dolentíssims anarquistes italians, que sempre estan a punt per a encolomar-los el mal més dolent de tots. I com que saben que les protestes i el malestar que provoca el sistema que els paga el jornal de repartidors de garrotades no deixarà d'estossinar gent amb normes, lleis i altres barbaritats sempre encaminades a mantenir la guerra de classes en actiu, treuen a la llum pública allò que tothom sabia però que ningú i no gosava dir en veu alta: els anarquistes italians són darrere dels disturbis vistos aquestes darreres setmanes a Catalunya.
Si no vaig errat, el mite dels anarquistes italians deu fer entre 30 i 35 anys com a mínim que dura a Catalunya, pel que si comptem que devien arribar quan tenien 20 anys ara en deuen tenir 55 o més. Ja no estan per aquests trotes, sense cap mena de dubte, però ells insisteixen a fer-nos la vida impossible. No patiu, gent d'ordre, que en poquets anys els tindrem prejubilats i morta la cuca, mort el verí. Tranquils que ja només els queden cinc anys de fer mal, que és l'únic que saben fer. Maleïts anarquistes italians... Aquesta vegada, un cop més, els anarquistes italians han deixat clar que no permetran que la vida ordenada i decent de la Catalunya postconvergent faci la seva via i ens faci a totes i tots feliços amb la sensació, sempre estimada i plaent, de saber que si som on som és perquè hem cregut en el nostre govern, en els nostres emprenedors i en els grans inversionistes d'arreu.
Sí, aquells que generen riquesa i creen treball, a qui hem d'estar infinitament agraïts per permetre'ns una vida plena de luxes que mai haguéssim imaginat. Quan al 1909, la Barcelona burgesa i clerical que enviava milers de nois pobres a morir i intentar matar al Marroc per defensar les mines de wolframi de criminals barcelonins dels que donen nom a carrers es va revoltar i va cremar tota la ciutat, no hi havia anarquistes italians encara. Aleshores, Eugeni d'Ors, de París estant, va atribuir la destrucció del seu projecte de dominació (ell li deia de civilització) a 'l'anarquista de Terrassa', més nostrat i proper, una espècie d'anarquista que als anys 30 va ser substituït pel 'murciano', procedent de Múrcia i tan dolent com tots els altres.
El pobre Xènius parlava dels terrassencs perquè desconeixia que els anarquistes italians ja eren ben coneguts i populars als Països Catalans des que Giuseppe Fanelli, el 1868, va ser enviat per Bakunin a veure en què consistia aquella revolució «gloriosa» que va obrir el Sexenni Democràtic. Vint anys després, als 90 del segle XIX, el seguiria l'anarquista italià Malatesta, que en gira de xerrades i conferències explicà a qui el volgué escoltar les teories de Kropotkin i de l'anarcocomunisme. I als anys 30, un altre anarquista italià, Camilo Bernieri, fou assassinat a Barcelona per escamots stalinistes després de fer una feinada imponent al voltant de la revolució del 36; ben segur que els motius de l'assassinat eren que era anarquista i italià.
Ja veieu que els anarquistes reben sempre per totes bandes i, si són italians, encara més. Aleshores, només faltaria, reben per partida doble, per anarquistes i per italians. Ep, i la gent d'ordre a casa i els a punt de ser desnonats també, a casa i mirant la tele. Uns i altres i més encara, a casa i sortint poc primer perquè el Govern així ho mana i perquè saben que si sortim massa de casa, sempre hi ha el perill que, quan hi tornem, ens la trobem okupada per perillosos anarquistes italians.
Jordi Martí i Font és escriptor i periodista.
