Dimarts, 26 de Novembre de 2024
En temps de la Guerra Civil, Antonio Machado ja va reflectir una evidència que es veia amb el seu poema 'Españolito', del que em permeto transcriure'n una part: "Ya hay un español que quiere vivir y a vivir empieza, entre una España que muere y otra que bosteza. Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón"... També s'hi refereixen unes paraules pronunciades per Miguel de Unamuno en la seu del paranif de la Universitat de Salamanca: "Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entere nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo, aquí presente, es catalán, nacido en Barcelona.".
"El general Millan-Astray es un invalido de guerra. También lo fué Cervantes. Me atormenta pensar que el general Millan-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor." I va acabar dient: "Venceréis porque tenéis la fuerza bruta, pero no convenceréis, porque para convencer tendríais que persuadir, y para persuadir no tenéis lo que hace falta: la razón y el derecho".
Anteriorment, i en el mateix sentit, però incidint en les relacions, s'hi pot trobar el discurs de Joan Prim en el Congrés, o les paraules de Francesc Cambó davant Alfonso XIII. La pandèmia de la Covid-19, la seva gestió, la seva utilització com arma llancívola entre partits i polítics fanàticament ideologitzats, radicalitzats, no ha fet més que deixar a la llum que allò segueix palpant-se en l'ambient que extensa ombra allargada en el temps.
Una Espanya que, amb més o menys bona cara, s'accepta i fins i tot es respecta, i una altra més petita, però més poderosa, hereva directa de la darrera Corona de Castella i radicada a Madrid, que aprofita la condició de simbòlica capitalitat per incrustar el seu poder en tots els sentits, centralitzant tots els aspectes econòmics que produeixen els altres territoris, denominats comunitats autònomes, més que res per deixar veure un Estat que, en realitat, no és.
La centralització, però, queda inexplicable quan fiscalment disposa d'un règim comú i un de foral, i unes balances fiscals "solidàries" que reflecteixen en quina mesura ho són les 17 autonomies, més dues ciutats autònomes, quan realment comporta un dèficit per a dues o tres, o quatre si contem Madrid, que, com ja he dit en innumerables ocasions, no hauria de ser equiparable, ni comptabilitzada i publicitada de la mateixa manera.
Amb tot plegat, després d'una dictadura, un règim monàrquic expulsat per una República, un cop d'Estat que va imposar una nova dictadura que durà quaranta anys, i una democràcia d'uns altres quaranta anys, ensopegant una i mil vegades en la mateixa pedra -vegi's majories de qualsevol govern de torn-, sembla que ja hi ha massa terra cremada sota els peus perquè molts catalans puguem aspirar a seguir somiant en una Espanya on tots els diversos pobles i sentiments siguin respectats i s'hi puguin sentir més o menys a gust.
El problema
El problema siempre es del que no piensa como usted, Cataluña está peor que nunca y lo fácil es echar la culpa al otro. Fíjese si está la cosa mal , que hay que recurrir a Cervantes y Machado. ¿Qué piensa ud. de la ausencia del gobierno de la Generalidad en el acto de la Seat? Le pregunto esto por variar, porque ud. de proponer no es mucho.. ¿no?
