Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979 a 2013 (II)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, 26 dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només 2 dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) ho són 12 tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.
 
Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Part II: Quan tot estava per fer i tot era possible

El 3 d'abril de 1979 es van celebrar les primers eleccions municipals en democràcia. A aquests primers comicis locals en llibertat es presentaren un total de 9 candidatures a Reus de les quals el PSC va ser la força més votada amb 9.487 vots i 9 regidors, resultats que deixaven el partit lluny de la majoria absoluta. Els altres quatre grups municipals restants en què va quedar dividit el consistori van ser CiU (6.399 vots i 6 regidors), PSUC (5.151 vots i 4 regidors), CC-UCD (4.978 vots i 4 regidors) i ERC-FNC (2.466 vots i 2 regidors). 

Pel fet que feia dècades que no s'escollien representants municipals a les urnes lliurement, resulta una obvietat afirmar que aquest primer consistori democràtic va ser excepcional. La qüestió que no sempre es té en compte és que també ho va ser pel grau de participació femenina al recuperat ajuntament: a Reus, tan sols hi hagué un nom femení entre els primers 25 regidors electes, el de Maria Tarragó Artells, la qual ocupava el número 5 de la candidatura de CiU.

La mateixa Tarragó, que figurava com a independent a la llista nacionalista, relata que "aleshores no se'n parlava, de les dones" i que creu que se la va venir a buscar "per formar part d'una candidatura que fos més 'progre'" pel fet de portar una dona en posició de sortida. Més enllà dels possibles càlculs electorals que pogués fer la coalició convergent, la realitat és que Tarragó no era en absolut una dona 'florero' sinó una professional del món de l'arxivística amb experiència en la gestió cultural, tal i com es demostraria en la seva actuació política.

A diferència d'altres formacions, Tarragó no era l'única dona en la llista convergent tot i que la resta de les seves companyes es trobaven força més enrera. Concretament, als números 12 (Teresa Fabregas Ponsoda), 16 (Assumpció Cuadrada Ornosa) i 19 (Josefa Cornet Caixes). Una mica més enrere de la posició ocupada per Tarragó a la llista de CiU se situava la primera candidata femenina a ERC, Ester Alsina Munté, que anava la sisena. Tot i això, Alsina únicament s'acompanyava d'una altra dona, Francesca Jové Latour, que ocupava el lloc novè.

En canvi, formacions com el PSUC i el PSC més properes teòricament als postulats del feminisme, col·locaren les dones en llocs més endarrerits de la seva candidatura. D'aquesta forma, la papereta dels comunistes situava la primera dona a la posició novena i -tal i com es va comprovar- amb escasses possibilitats d'elecció. Concretament, aquest lloc l'ocupava la històrica militant Anna Sugranyes Boix, mentre que la resta de companyes de la llista queien als números 20, 21 i 24 (Rosa Tort, Adelina Benet i Rosa Pardo, respectivament).

Tampoc traslluïa molta participació femenina la llista local socialista en la qual calia capbussar-se fins a la posició número 13 per trobar la primera -i única- dona de tota la candidatura, Cèlia Pujol Romagosa. Situació que també es repetia a la llista d'UCD en la qual Purificació Giménez Olea ocupava el número 8 i era una excepció testimonial entre la resta de noms masculins.

Mentre temes com el divorci, l'avortament o la planificació familiar eren qüestions de plena actualitat en la societat, de la mà del moviment feminista, i dones com Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig eren ja referents polítics a nivell nacional, resulta molt revel·lador comprovar que el debat sobre el paper de la dona i els seus drets no tenia traslació local i que aquestes qüestions no traspuaven als programes de les formacions polítiques locals d'aquell moment.

A Reus, els partits de manera generalitzada centraven les seves propostes en qüestions com la sanitat, l'organització municipal, l'ensenyament i alguns dels serveis municipals però no esmentaven temes com els maltractaments o la discriminació laboral femenina, per citar només dos exemples. Mentre no se'n parlava d'aquestes qüestions, resulta interessant destacar que els problemes de la joventut sí aconseguien tímides referències a alguns dels programes electorals.

Tot i aquesta manca de visibilització d'aquestes qüestions, el feminisme començava a articular militància a l'entorn de la ciutat de manera més o menys activa i, en el terreny polític, algunes formacions tenien una participació femenina gens menyspreable. Bàsicament aquest és el cas del PSUC on Rosa Just explica que a Reus des de la legalització del partit "hi havia un grup de dones molt eixerides que estaven treballant amb activitat" i que es coordinaven amb Barcelona. De manera contraposada, Misericòrdia Vallès afirma que al PSC reusenc les dones "eren poquíssimes" en aquells primers temps de la transició política.

Escassos anys després, és indubtable que un dels fets que més ajudaria a la participació política femenina seria la inclusió de les anomenades quotes als partits. El PSC seria la primera força a nivell nacional que el 1982 garantiria a les dones una reserva del 12% tant en òrgans interns com en llistes electorals, percentatge que s'aniria augmentant paulatinament durant les següents dècades. Decisió que evidentment no estaria exempta de debat entre les mateixes dones del partit, tal i com afirma Misericòrdia Vallès: "Quan es parlava de quotes, moltes vegades no estava d'acord amb el que es deia però de totes maneres veia la necessitat que n'hi hagués". Per la seva banda, Lídia Martorell (PSC) sosté que "és positiva perquè forces una certa normalitat, però a la llarga desvirtua moltes coses"

El pacte de progrés

Com a d'altres municipis catalans, a la capital del Baix Camp inicialment es va posar en marxa el denominat Pacte de Progrés que englobava en el govern de l'ajuntament tots els partits de trajectòria democràtica. Aquest fet representà que pràcticament la totalitat de regidors desenvolupessin tasques de govern, compartint responsabilitats amb companys d'altres partits i ocupant regidories que moltes vegades eren complementàries. Aquesta va ser la situació de la primera dona regidora a Reus, Maria Tarragó, que es va encarregar d'Arxius i Museus.

La delegació de Tarragó tenia molts punts de connexió amb Cultura, que dirigia el regidor del PSUC Ramon Ferran amb el qual va tenir una col·laboració molt important. La valoració que avui fa Tarragó d'aquesta primera etapa de govern de tots els partits és molt positiva perquè afirma que "tothom estava content i anava a una", i assegura que en aquells moments inicials l'esperit unitari deixà de banda les diferències dels colors polítics en el govern.

Es partia d'una situació de manca de recursos econòmics bastant absoluta. En paraules de Tarragó, es van trobar l'Ajuntament "a zero, o sigui que això també va ser una pega molt grossa perquè no es podia disposar de gaire cosa". A més, no es podia dir que les necessitats fossin precisament menors. Amb tota seguretat, el problema més greu que es van trobar els nous regidors va ser un tema de difícil solució com era el de la sequera.

Aquesta situació va obligar a reduir en només 4 hores diàries el subministrament d'aigua a la ciutat el desembre de 1980 i tan sols dos mesos després –tot i les restriccions- va fer que l'Ajuntament hagués de tirar endavant una sol·licitud d'urgència a Madrid per a l'obtenció de cabals d'aigua per al subministrament de la ciutat. Tarragó recorda que "la preocupació més gran de l'ajuntament va ser resoldre el problema de l'aigua, que va ser molt difícil i complicat", tasca en la qual tots els regidors s'abocaren.

El tema sanitari va ser l'altra gran qüestió sobre la qual es debatria durant els anys successius a la recerca d'un model òptim per la ciutat i que tindria com a epicentre el replantejament i la jerarquització de l'hospital Sant Joan de Reus. El desembre de 1980 el plantejament de la construcció o no d'una residència de la seguretat social a Reus enfrontà a les formacions que intentaven trobar un model útil per solucionar els greus problemes del centre sanitari local.

Més enllà d'aquests grans debats, la tasca del nou Ajuntament serviria per definir la ciutat del present en altres qüestions ciutadanes. Un exemple és l'àmbit de la cultura, en el qual l'aportació de la primera regidora Maria Tarragó seria valuosa en dos projectes de ciutat: l'ús que es donaria a l'edifici del Banc d'Espanya i l'inici de les converses per la creació del consorci del Teatre Fortuny.