Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (IV)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són 12, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Part IV: El segon consistori democràtic (1983-87)

A les eleccions del 8 de maig de 1983 es presentaren un total de set candidatures a Reus. Com a resultat dels comicis s’establiren cinc grups municipals, dels quals el PSC va ser la força més votada amb 14.506 vots i 12 regidors, escons que li van fer gairebé acaronar la majoria absoluta. Misericòrdia Vallès, que aleshores era la primera secretària de l’agrupació de Reus, explica que aquesta segona llista socialista liderada per Anton Borrell va intentar esmenar els errors conceptuals de la primera. En aquesta, “es va intentar que hi hagués de tot: gent que pogués representar la burgesia de Reus, gent que representessin les associacions de veïns, les entitats culturals, la cultura en si, és clar un maremàgnum tan gran de gent que tampoc es coneixien molt entre ells…”. Per aquest motiu, aquell primer equip de regidors de l’any 79 “va tenir problemes interns, amb l’organització del partit, i problemes ciutadans”, assegura Vallès.

En canvi, la nova candidatura encapçalada per Anton Borrell, i en la qual ella ocupà el quart lloc, intentà “fer un grup que tingués una certa homogeneïtat amb el cap de llista i que s’hi pogués entendre”. No obstant, l’exregidora recorda que “aquí també vam tenir problemes i vam acabar fent una llista d’un per tu, un per mi”. Un criteri final que pesaria molt quan en produir-se la mort de l’alcalde Borrell, el segon de la llista intentà liderar el projecte sense sortir-se’n. Finalment, els socialistes van haver de pagar el preu de presentar una moció de censura contra el que havia estat el seu número 2, Joan Maria Roig.

De la seva banda, CiU obtingué 7.962 vots i 6 regidors. I la coalició que conglomerava la dreta. juntament amb AP, 4.541 vots i 3 regidors. Pel que fa a les altres dues formacions d’esquerres, ERC aconseguí 2.685 vots i 2 regidors i el PSUC, coaligat amb Nacionalistes d’Esquerra, Bandera Roja i independents un total de 2.383 vots i també dos regidors.

A nivell de programes electorals, s’observa la inclusió d’alguna de les reivindicacions dels sectors feministes com la posada en marxa d’un centre de planificació que, per exemple, a la veïna Tarragona gestionava el Bloc Feminista des de principis de 1978. Amb l’objectiu d’aconsellar les parelles i les dones que ho sol·licitessin, ERC va incloure aquesta iniciativa entre les seves propostes electorals.

Pel que fa a la candidatura de CiU, la presència femenina es mantingué similar a la de 1979. A excepció d’Assumpció Cuadrada, que ocupà el número 4, millorant una mica la posició ocupada per Maria Tarragó quatre anys abans, la resta de candidates es van mantenir a la part baixa de la llista: Josefina Cornet, el 18; Teresa Vilella, el 19; Teresa Fàbregas, el 23; i Josefina Vergés, el 25.

Partint de la presència testimonial que les dones havien tingut en el primer consistori democràtic, cal dir que el panorama de 1983 varià de manera substancial. El nou ajuntament sorgit de les urnes passà a tenir inicialment 3 regidores: 2 del PSC (Misericòrdia Vallès Freixa, número 4 de la llista i Lídia Martotell Domingo, número 12) i 1 de CiU (Assumpció Cuadrada Ornosa, com hem dit número 4 de la llista convergent). La xifra, però, s’incrementaria amb una regidora més en produir-se al llarg del mandat la retirada del número 2 del PSUC-NE, Francesc Campoy, que convertiria Rosa Just Masdéu en nova regidora d’aquesta formació.

Durant aquest segon consistori democràtic, el cartipàs municipal va ser força canviant. En primer lloc, a causa de la política d’aliances del grup majoritari, el socialista, que primer signà un pacte amb ERC que es trencà a finals de 1984 i, posteriorment, establiria un segon acord de govern amb el PSUC-NE, a partir de març de 1985. Al primer govern, Vallès seria segona tinent d’alcalde per posteriorment ser nomenada primera tinent d’alcalde.

Mort sobtada de l’alcalde

Enmig d’aquest període de canvi de socis de govern, la nit del 20 al 21 de març de 1985, es produí la sobtada mort de l’alcalde Anton Borrell en un accident de cotxe. Aquesta desaparició traumàtica del jove polític reusenc va representar, a més,  una prova de foc pel lideratge dels socialistes. El fet és que a la mort de Borrell, el segon de la llista, Joan M. Roig, que havia causat baixa voluntària al PSC el 2 de febrer d’aquell mateix any, es negà a deixar pas a l’alcaldia al número 3 de la formació, Josep Abelló.

Aquesta situació provocà una moció de censura dels seus excompanys contra Roig i l’elecció de Josep Abelló com a nou alcalde de Reus, el 12 d’abril de 1985. L’aleshores  portaveu del PSC, Misericòrdia Vallès, va ser l’encarregada de defensar la moció contra Roig i va argumentar contra el seu excompany que en cap moment s’havia “incorporat, ni volgut incorporar a les tasques de govern” i afegia que no era “persona capaç per portar endavant l’actuació municipal adequada per assegurar aquesta continuïtat de programa”.  

De fet, Misericòrdia Vallès havia esdevingut una peça clau de l’equip de confiança de Borrell en el qual també es trobava Josep Abelló, aleshores regidor d’Hisenda. Això va fer que Vallès esdevingués membre de la comissió permanent, atribució a la qual se sumava la de ser regidora delegada de Cultura, que incloïa a més Festes i Ensenyament.

Sense cap mena de dubte, Misericòrdia Vallès és una persona que ha deixat petjada a l’Ajuntament de Reus, entre altres motius perquè durant una etapa força llarga s’encarregà de dos dels cavalls de batalla socials de la ciutat: les polítiques d’ensenyament i les de cultura. En la primera d’aquestes qüestions, l’exregidora recorda la progressió que hi va haver en matèria de centres públics durant aquella etapa, malgrat la inexistència d’un planejament urbanístic. “El primer que havíem de fer era aprovar el pla general perquè si no en teníem, no hi havia terreny públic”, afirma Vallès. No obstant, la planificació i execució de noves escoles es va veure beneficiada pels pactes de la Moncloa: “era una de les coses que s’havia de prioritzar, i tant el govern de la Generalitat com el propi Estat, difícilment s’hi negaven”.

Noves escoles i canvi en la política cultural

La realitat és que els números canten. La ciutat passà de 5 escoles i 3 instituts públics en aquells moments de recent estrenada democràcia a comptar amb 12 escoles i 7 instituts, a finals dels 90. En aquest sentit, Vallès afirma que l’empenta de l’ajuntament tingué la sort de comptar “amb unes associacions de pares molt batalladores” que no permeteren al consistori adormir-se a la palla.

I és que en matèria escolar, com en l’àmbit sindical, laboral i polític cal recordar que aquells eren temps d’una mobilització general i molt espontània per part dels ciutadans. D’aquesta manera, l’exregidora recorda, de manera molt nítida, com l’abordaren uns pares el dia de la seva presa de possessió com a regidora i com “de cop i volta allí a les escales de l’ajuntament jo pujava i al darrere, una gentada, molta gent cridant, i em diuen que els pares de l’escola Sant Pere Apòstol no volien anar al manicomi”, en referència al trasllat que s’havia proposat a un centre educatiu al lloc que actualment ocupa l’escola Alba.  Aquest exemple mostra com la societat estava encara en ebullició i la proximitat dels ciutadans als càrrecs públics responia a criteris menys burocràtics.

Pel que fa a Cultura, el seu segon àmbit de decisió, tampoc els obstacles van ser menors en l’intent de canviar les coses. Durant la Festa Major de Sant Pere de 1983, tot just elegit el nou consistori, la supressió del Cós Blanc va representar la crítica de vint-i-quatre entitats que es manifestaren públicament contra la decisió municipal. Malgrat aquests inicis, la gestió cultural de Vallès es recorda avui de forma unànime com un moment important, amb grans avenços sobretot en matèria de difusió de la cultura popular entre les escoles de la ciutat i en general entre la ciutadania. Durant aquesta època, per exemple, s’elaboraren juntament amb Carrutxa els opuscles sobre història de Reus i temes culturals (els Gegants, les festes de l’any…), que servien de material de suport per les escoles. També en el mateix  terreny, Vallès va establir el costum d’organitzar una trobada per Corpus dels Gegants amb les escoles, que s’acompanyava d’un berenar amb la tradicional coca de cireres.

Tasca social amb veu femenina

De la seva banda, l’altra regidora socialista, Lídia Martorell tenia la delegació de Serveis socials, treball i planificació familiar. Martorell, que s’havia vinculat al partit a partir del cop d’estat del 23-F, constata que al PSC, cap al 1983,  “de dones n'hi havia poques. Hi havia més aviat les dones dels homes, que venien allí, els acompanyaven, que feien número i de l’executiva només érem la Misericòrdia i jo”.

En un moment en què la crisi econòmica i l’atur mossegaven amb força a la ciutat i a la comarca, les atribucions de Martorell representaven tot un repte i no es podien titllar precisament de poc pes. El record de les circumstàncies dramàtiques que es vivien al carrer li han deixat a la memòria aquella època com una prova duríssima en la seva trajectòria política i personal en la que fins i tot “dormia amb una gravadora damunt de la tauleta de nit perquè de l’ànsia, de veure la problemàtica, a la nit em venien coses al cap i pensava: això ho podríem fer!”. Una d’aquestes idees que treballà la regidoria va ser el tema de les cooperatives, una de les sortides laborals que en aquell moment es plantejaven moltes de les persones que es quedaven sense feina. 

L’exregidora també destaca l’esforç que es va fer durant aquest mandat per engegar les qüestions relacionades amb els serveis socials - en el moment de la seva entrada al consistori, Reus només comptava amb una plaça d’assistent social. Segons Martorell, aquesta regidoria era un d’aquells àmbits “de llarg recorregut”, que s’havien d’estendre poc a poc pels barris, primer, pels més actius, “com el barri Gaudí”, i després per la resta. Avui dia, aquesta estructura descentralitzada és la vigent.