El senyor Miquel Iceta va poder contemplar, aquest dijous, des d'una situació privilegiada com es fa una salutació feixista amb tots els ets i uts. Va constatar que, justament, no és pas cap gesticulació pròpia dels partits escrupolosament demòcrates que tenen majoria al Parlament de Catalunya i promouen el legítim exercici del dret a decidir i defensen la no menys legítima voluntat d'assolir un estat propi.
En canvi, la claca barroera convidada pel PP a la tribuna de l'hemicicle és un reflex de l'esperit que alimenta el nacionalisme espanyol, que no és pas perniciós perquè sigui nacionalista, sinó perquè representa la versió degenerada del concepte, enemiga de la democràcia i aficionada al lamentable exercici d'alçar el braç.
Ja se sap d'on vénen, tota aquesta tropa. I com que la immensa majoria dels catalans saben també on volen anar, i on volen arrossegar el país, per això la voluntat majoritària per fotre el camp d'Espanya és cada cop més sòlida i convençuda fins i tot entre alguns espanyols residents a Catalunya que no volen ser confosos amb aquesta demencial mostra de l'espanyolitat que aquest djous es va veure a la tribuna de la sala on resideix la voluntat del poble català.
En les últimes setmanes s'ha pogut comprovar que la progressió de l'independentisme és constant però que avança amb certa fragilitat, a causa de la dificultat que comporta voler sumar en una estratègia comuna tantes voluntats que són discrepants o contraposades en tants altres aspectes. No cal patir en excés.
En els moments que el sobiranisme té un instant de dubte, de disputa, de desconcert, de confrontació partidista, sorgeix amablement l'Estat espanyol en les seves múltiples formes i ara ens reforça la consulta invalidant-la, ara uns militars de maniobres a l'Empordà esparraquen una estelada, ara el PP ens regala una foto del feixisme més rampant amenaçant la seu de la democràcia. Quan el principal aliat és l'enemic, no queda altre remei que tenir confiança en la victòria.
