-
Martí Gómez, durant l'entrevista realitzada per Catalunya Plural
Pol Rius
Probablement, José Martí Gómez sigui el periodista idoni per escriure un llibre sobre la família Lara, la que va crear l’editorial Planeta i que ha jugat un paper notable en el món empresarial català dels darrers 80 anys. José Manuel Lara Hernández va fundar l’editorial el 1949. Martí Gómez i Josep Ramoneda el van entrevistar el 1976 per la revista Por favor i amb aquesta conversa comença el llibre ‘Los Lara. Aproximación a una família y a su tiempo‘ (Galaxia Gutenberg – La maleta de Portbou), després d’unes planes escrites per Carme Ribé que ens situen a la Barcelona a la qual va arribar el patriarca familiar, vestit de legionari quan els militars de l’exèrcit franquista la van ocupar el 1939. Martí Gómez ha conegut els diferents membres d’aquesta família, de la qual José Manuel Lara Bosch és el que va tenir una major projecció pública. Llegir les quasi tres-centes planes que els hi dedica és assistir a la confecció d’un excel·lent reportatge llarg i a l’aproximació a una part de la història recent de l’economia, la política, la literatura, la comunicació i, fins i tot, l’esport a Catalunya.
Com i per què va escriure ‘Los Lara’?
És com un reportatge, que en un diari tindria una plana i aquí en té tres-centes. En aquest llibre hi ha unes setanta persones entrevistades. Un 80% em va dir que el Lara vell era un pirata i la mateixa gent em va dir que el Lara jove era un bon tio. Sempre hi ha matisos però si hi ha tanta gent que ho diu, deu ser veritat. Dos amics em van dir que, ja que coneixia els dos Lara, perquè no n’escrivia un llibre. Galaxia Gutenberg se’n va assabentar i em va dir que el volia. De tots els mitjans del grup Planeta ningú no m’ha trucat, però.
A José Manuel Lara Bosch li hauria agradat el llibre?
Crec que sí. Segurament faria el que feia sempre, que era dir que si hagués parlat abans amb ell hi hauria hagut més informació i menys equivocacions, però crec que li hauria agradat. El que passa és que sí que s’explica que el Lara vell era un pirata. Per respecte i educació, en vaig enviar una còpia a l’actual president del grup Planeta, Josep Crehueras, i al nét del Lara vell, perquè em matisessin la part que havia escrit a partir d’una entrevista amb ells. El nét Lara em va matisar un parell de coses. Crehueras no va contestar. Va dir que no li havia enviat. Fa dos anys que ho vaig fer.
Els dos José Manuel, pare i fill, no es portaven bé.
No.
Havia parlat força amb tots dos al llarg del temps. Al començament del llibre hi ha una entrevista a José Manuel Lara Hernández feta el 1976.
No tant. Amb el Lara vell havia parlat únicament del premi Planeta. Amb el fill vaig parlar bàsicament de l’Espanyol. Després he parlat amb unes setanta persones per fer el llibre. Unes quaranta o cinquanta surten amb els seus noms i n’hi ha uns quants que van parlar però que no volien que els cités.
José Manuel Lara Hernández va arribar a Barcelona formant part de la Legió i de l’exèrcit franquista que va ocupar la ciutat després de la guerra. No tenia ni un ral i va acabar convertint-se en un potentat.
Totes les grans fortunes que surten de gent que no és res i acaben creant un imperi tenen sempre alguna cosa fosca en l’origen. Una de les coses fosques del Lara vell eren els drets d’autor i ho reconeix el seu propi fill. Pagava el que volia pagar. Quan arriba amb la Legió viu de qualsevol manera. Llegeix els anuncis econòmics de 'La Vanguardia', compra productes a 200 pessetes i els ven a 300. Després compra una editorial i ven el paper per poder pagar-la. Em va escriure un home que el coneixia bastant i em va dir que tenia molts embolics a l’hora de pagar els proveïdors o la impremta.
Va tenir dues grans habilitats. Va crear un equip de gent molt sòlida i professional, que el respectaven i li eren fidels. Hi ha professors i catedràtics d’universitat que van col·labor amb Planeta durant molts anys i ho continuen fent. Va fer un còctel en el qual hi havia autors franquistes i marxistes. Ho barrejava bé. Corria la llegenda que la inspiradora literària era la dona, però un assessor seu em va dir que era el fiscal Romero de Tejada. El seu fill, que era fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que va morir fa poc, m’ho va confirmar. Així va tirar endavant. L’editor de Plaza y Janés, Carlos Plaza, em va dir que a ell i a Lara més que llegir llibres els agradava vendre’ls. “Llegir en llegíem pocs però vendre’n ens apassionava”. Plaza parla molt bé de José Manuel Lara Bosch i no tant del Lara vell, tot i que eren amics. “Una vegada em va robar una sucursal sencera de venda a terminis”, es queixava. Quan es barallaven el Lara vell enviava José Manuel Lara Bosch a fer les paus. El fill li demanava què els passava que sempre es barallaven i Plaza li contestava que sempre li feia putades. “M’ho diràs a mi?”, replicava ell.
Però José Manuel Lara Bosch també tenia rampells.
És una constant dels Lara. El fill em va dir que els rampells els patien de totes parts, perquè la seva mare també en tenia. Deia que eren rampells que de seguida se n’anaven. Era freqüent que digués a crits als empleats que els acomiadava i l’endemà els cridava al despatx per continuar treballant.
Lara Bosch va tocar moltes tecles, des de l’editorial Planeta a televisions privades passant pel Cercle d’Economia, l’Institut d’Empresa Familiar o el Reial Club Esportiu Espanyol. L’empremta més forta és l’editorial?
Ell surt dels llibres però amb el pas del temps amplia el negoci i deriva cap al grup multimèdia: 'La Razón', 'Antena 3', 'Onda Cero', 'La Sexta'…
I l’Avui.
Perquè li van demanar. Sempre es queixava que l’independentisme el veia malament però quan l’editorial Edicions 62 estava en la ruïna, de l’independentisme i la burgesia catalana nacionalista no va sortir ningú a salvar-la. Qui va posar els diners per fer-ho va ser ell. Quan el diari Avui s’ensorrava, la Generalitat va demanar-los a ell i a Godó que intentessin salvar-lo. Ho va intentar, però ja era tard i no hi havia qui el salvés.
Passar pel Cercle d’Economia també té la seva importància.
Quan es va postular per presidir el Cercle d’Economia, la burgesia empresarial d’aquí només el coneixia per Planeta i l’Espanyol. Era una empresa familiar. No era de les 400 famílies. Ho va fer bé. Sota el seu mandat es van elaborar documents importants. N’hi ha un de molt vàlid que denunciava la tendència del PP a centralitzar-ho tot a Madrid un altre cop. Era un Lara: va portar Pasqual Maragall a les jornades de Sitges i li va fotre una catilinària.
Tampoc tenia bona relació amb José María Aznar.
No. Tant és així que quan venia Aznar a Barcelona enviava Crehueras a rebre’l perquè ell no volia fer-ho.
I amb Pujol?
No en parlava malament. Hi havia poca sintonia entre ells però es respectaven. És un fenomen curiós. Formava part de la fundació de l’escola Aula, de l’elit de la burgesia catalana independentista, i fins i tot quan José Manuel Lara Bosch mor hi ha un acte d’homenatge a Aula en el qual parlen Artur Mas i Carles Puigdemont.
Es podia estar d’acord o no amb el que deia i com ho deia però anava sempre de cara.
El que sentia ho deia. Hi ha una anècdota que revela com era. Quan es debatia la requalificació de l’estadi de l’Espanyol a Sarrià hi havia un sector ciutadà important que deia, amb raó, que era una especulació urbanística, com va ser la del de les Corts del Barça. Necessitava vendre’l per salvar l’Espanyol de la ruïna absoluta per una banda i, sobretot també, per recuperar els diners que hi havia posat el seu pare.
La revista 'Carrer', de la Federació d’Associacions de Veïns, el criticava molt. Va demanar que l’entrevistessin i li van dir que sí. Va anar a la seu de la revista, es va asseure i els va dir, segons creuen recordar els que hi eren, que li estaven tocant els collons. Va agafar una revista, va dir que podia tenir més planes, un paper millor, augmentar el tiratge… Els de l’associació de veïns van entendre que els volia comprar la revista. Però la reunió va ser molt cordial. Un dels presents em va dir que totes les persones a les quals han atacat a la revista s’han querellat amb ells o els han amenaçat de fer-ho i que l’únic que ha estat cordial i amable malgrat endur-se una negativa ha estat José Manuel Lara.
El pas per l’Espanyol no va ser gaire brillant.
A qui li agradava l’Espanyol era al seu germà Fernando, que va morir. José Manuel l’agafa per una obligació familiar. Hi havia molts diners de la família allí dins. Passió per l’Espanyol no en tenia. Quan, coses del futbol i els mals resultats, el públic va començar a cridar al camp “¡Lara, véte ya!” va contestar dient “A mi no em crida ningú!”. I se’n va anar.
Amb Pasqual Maragall no hi va haver sintonia.
Maragall no li va perdonar mai que el destrossés a la reunió del cercle a Sitges. No és que hi hagués enemistat, és que no hi havia relació.
En canvi, Montilla li queia bé.
Montilla parla molt bé de Lara Bosch. Segons ell, tenia una virtut que trobava a faltar en la burgesia catalana que no diu la veritat. Va tenir moltes esbroncades amb ell. Podia molestar però no es desdeia mai, el que deia avui ho seguia defensant. I si perdia, perdia. També ho ha dit el notari Juan José López Burniol en un article que va escriure a 'La Vanguardia', on va explicar que troba a faltar la seva veu perquè deia el que creia de veritat.
Quan entra al sector de l’audiovisual, se’l veu com un intrús? Venia d’un altre món.
Una persona d’aquest sector –que no va voler que es publiqués el seu nom– em va dir que va entrar com ho solia fer als llocs: "Como un elefante en un cacharrería". També ho va fer al Cercle d’Economia, però a Barcelona tenia gent de confiança que era capaç de criticar-lo, de parar-lo, de dir-li que s’equivocava, com per exemple Jordi Alberich. A Madrid va entrar malament volent imposar els seus criteris.
Al món de la televisió hi ha molt divisme. Hi ha gent que són pesos pesants. “Què em ve a explicar aquest home a mi!”, deien. Va tenir trompades fortes. A 'La Sexta', sobretot. Es troba que la relació amb el PP no existia. Tenia només 'La Razón' i per crear l’imperi televisiu a Madrid necessitava una bona relació amb el PP. Aleshores entra en escena un professor de Filosofia d’aquí, que li deien ‘el príncipe de las tinieblas‘, que fa de negociador i li facilita aquesta relació amb el govern del PP. Però en aquell moment el PP cau i arriben Rodríguez Zapatero i els socialistes amb els quals tampoc no tenia relació. Va tornar a entrar en acció ‘el príncipe de las tinieblas‘ i hi ha qui diu que la mala relació de Madrid amb el grup Planeta és culpa d’aquest home, que era maniobrer, fosc.
Amb tot, acaba creant un imperi audiovisual gran. I encara es manté.
Està igual. El que han venut és un dels somnis de Lara. Ell volia ser part de la gran edició europea i va comprar una editorial molt important de França, Elitis. Alguna cosa trontolla perquè Planeta l’ha tornat a vendre, no sé si perquè necessitaven liquiditat o perquè han canviat l’estratègia.
Amb Els Godó com s’han portat Els Lara?
Bé.
També tenen un llibre interessant, ‘Els Godó’. És una bona història.
El Lara fill i el Godó d’ara, el de 'La Vanguardia', anaven a ballar al saló Cibeles. El Lara s’emprenyava perquè deia que un 'xulo' els robava les noies més atractives.
El podria fer vostè.
Agafo la suggerència.
Com caldria recordar José Manuel Lara Bosch?
Exceptuant els rampells, era una persona cordial. Un dels que el defineix en el llibre diu que era una bona persona disfressada de 'xulo'. I jo crec que era així. Feia un metre noranta, pesava cent vint quilos. Impressionava. Era bona persona, però era un Lara, poca conya! Quan creia que havia de tallar, tallava.
Un empresari molt conservador va dir davant d’ell, en un sopar, que quan ve una crisi el que s’ha de fer és acomiadar. Va contestar que no hi estava d’acord, que si havia guanyat molts diners, era gràcies a la gent que havia treballat per ell i que si arribava una crisi, l’empresari havia d’aguantar. Quan va arribar la crisi va haver d’acomiadar. Diuen que va demanar que s’acomiadés mirant de fer el menor mal possible.
La història dels Lara és també la història de la Catalunya dels darrers 80 anys.
Arrenca del legionari que entra a Barcelona amb les tropes franquistes el 1939, arriba fins a l’actualitat i entremig hi ha la història de l’evolució espanyola. Hi ha una anècdota que reflecteix aquesta evolució d’una forma una mica cínica. Quan es legalitza la Joven Cámara, els del Cercle d’Economia van a presentar-la a Franco i el seu president li diu que una de les seves característiques és que els seus directius no poden estar més d’un any al càrrec. Franco va dir que li semblava una gran idea perquè és dolent que la gent es perpetuï en el poder. Trobo que reflecteix molt bé el cinisme de la política i la societat espanyola en aquells moments.
Planeta ja no és dels Lara.
L’únic que hi quedava era José Manuel García-Píriz, nét del fundador, però el van fer fora a puntades de peu. Hi ha dos néts que treballen a Planeta però sense poder, i una néta que treballa a 'La Razón'. Perquè el van fer fora? Suposo que per una lluita pel poder. Les dues matisacions que em va fer José Manuel afectaven Crehueras i demostraven que no es portaven bé.
Els Lara ja són història?
Hi ha qui em diu que potser es reconcilien. La ferida que hi ha els ha fet mal. La idea que tinc jo, suposant que el grup continuï anant bé, és que quan Crehueras es jubili entrarà un executiu d’aquests que fitxen els caçatalents, com en té Amancio Ortega. O bé que diguin ‘venem’ i es reparteixin els diners entre els quatre descendents. Crec que els Lara ja s’han acabat.
