Antoni Veciana: 'La violència et pot arribar en qualsevol moment'

Aquest dissabte i diumenge, La Gata Borda estrena 'Patró', la primera peça teatral escrita per Antoni Veciana, un dels integrants de la companyia, al teatre Bartrina. Com les grans tragèdies gregues però també com tantes peces dramàtiques de la història del teatre, Patró aborda la violència, una passió que en aquest cas es desferma en base al canvi en l’status quo d’una banda de traficants. Fent honor a la seva vocació coral i a la complicitat que mostren les seves rèpliques precises i punyents durant la representació de Dames i  Vells, Reusdigital ha entrevistat Veciana i a la seva companya de repertori, Elena Rius, per parlar d’aquesta estrena, del moment que viu la companyia en el seu desè aniversari i de com viuen el context actual.   

'Patró' és la primera obra teatral escrita per Antoni Veciana. Com i per què sorgeix aquesta proposta? 

Antoni Veciana: Abans de l’estiu, la directora Ester Cort ens demana que volia tractar la violència i vam estar llegint textos.  Res no acabava d’encaixar. Com que havia escrit guions i històries doncs em llenço a la piscina i provem a veure què surt i aquí estem.

'Patró' es planteja com una reflexió sobre la violència, l’ambició i la venjança. Vivim temps violents?

A.V.: Sí, vivim temps violents però com sempre. A vegades, és  violència més col·lectiva o més individual. Malauraudament i lamentablement, la més  focalitzada cap a les dones, n’hi ha sempre. Que a tu no et toqui directament és la sort o el privilegi. Que no visquis en un entorn violent de primera mà no representa que no et pugui passar demà tant col·lectiva com individualment. Potser que t’atraquin o que siguis objecte de violència sexual, però et pot arribar en qualsevol moment.

La protagonista Àgave és una dona. És objecte o subjecte de la violència?

A.V.: L’esquelet de la trama es basa en “Les Bacants” d’Eurípides que en aquella època ja era una  protagonista que patia violència i n’exercia, no n’estava lliure. La violència està tan naturalitzada dintre de la societat que moltes vegades a la família o a la feina n’hi ha. Si no física moltes vegades s’exerceix més que res per poder o per l’stablishment.

El clima actual ha influït en el plantejament o desenvolupament de l’obra?

A.V.: Vaig acabar el text abans de l’estiu. No ha influït el context històric i social però sí que algunes rèpliques les vaig modificar posteriorment perquè poguessin tenir una mica de sintonia. No sé si va ser premonitori o si ja ens ho esperàvem que passaria això o que sóc pessimista professional.

Com moltes de les peces que heu representat, Patró beu dels clàssics. Creieu que aquests referents ens continuen representant?

Per mi, sí. Tots els segles de cultura occidental hem estat reproduint el que ja havien escrit els grecs en teatre. Mires una sèrie actual i no estan deixant de fer els mateixos arguments que les tragèdies clàssiques que són completament vigents. Shakespeare també ho feia molt bé i tampoc no se n’amagava i ho millorava d’alguna manera. Els grecs, però, van ser els primers en plasmar els vicis i les virtuts humanes i ho van fer exhaustivament. Crec que anem reproduint això i ho portem al nostre temps perquè sigui més fàcil d’entendre.

Elena Rius: Crec que és això : les històries ja hi són i les anem actualitzant però ja et serveixen. Els mateixos conflictes els teníem abans i els tenim ara.

Els mateixos noms dels personatges mostren un esforç per visualizar aquest substrat clàssic. Quin és el motiu? 

E. R.:Jo diria que és una picada d’ullet. 

A.V.: Sí, perquè el text l’he refet per on em convenia perquè els grecs parlaven molt del destí i dels deus i a mi ja no m’anava bé això i ho he portat al meu territori. És una picada d’ullet cap a els referents d’on partim. 

Deu anys de La Gata Borda amb bons resultats. Què significa aquesta peça en la trajectòria de la companyia? 

E. R.- No hem fet mai grans salts. Anem fent passos i potser també això una clau de l’èxit. Aquest és un altre pas més: el d’incorporar un text fet per la companyia. Ens trobem que  moltes vegades els textos no s’adapten perquè som molt més noies que homes i  el fet de comptar amb un text també és molt interessant.

 A.V.: El que fem nosaltres és teatre i fem un pas més i ja està. I cada vegada estar més consolidats tan internament com externament. 

Després de la representació al Bartrina, quin recorregut previst té l’obra? 

E. R.: La presentació del Bartrina és una mica la presentació de l’obra, hem convidat a diferents programadors perquè vinguin a veure-la.  Fem coses molt diferents: còmedia de l’art i l’últim espectacle va ser “L’estiueig” amb un registre totalment diferent i per això encara no tenim una carta blanca que els programadors ens diguin feu el que vulgueu.

A.V.: Encara no ho sabem perquè aquest tipus d’espectacle no pot rodar per segons quins llocs. No és una representació de festa major.

La Gata Borda va néixer el 2008 en plena crisi. Com heu viscut aquest període? 

E. R.: Nosaltres sempre partim del fet que no tenim intenció professionalitzadora i ja és una altra via. Si la nostra opció hagués estat viure del teatre suposo que el context econòmic hagués estat més dur. Nosaltres tenim les nostres feines, algunes més relacionades amb el món cultural  i altres més allunyades. Està clar que ens ha influenciat però tampoc ens podem queixar com algú a qui sí li va el pà. Sempre amb la idea que el teatre són els actors i el text ben dit i més que una escenografia.

A.V.:De la companyia qui ha volgut professionalitzar-se ho ha fet fora d’ella  i en tot cas li ha servit de rodatge, camp d’entrenament o trampolí. En un muntatge pots gastar-te molts diners o molt pocs. L’important per nosaltres sempre ha estat la interpretació: triar el millor text, saber-lo dir i interpretar. A Dames i Vells, es veu que són els vestits més senzills i pobres, però no busquem ser el més luxosos. Aquell temps el perdem en interpretació i això no costa diners. És un estil.

Reus és una ciutat de teatre. Com vèieu el moment actual?

A.V.: Vam tenir una pujada amb el CAER i després una caiguda i ara sembla que la cosa vagi remuntant. Crec que es va molt al dia a dia i no hi ha un projecte final però potser ja és això perquè el teatre es fa molt al dia a dia. No ho dic com a negatiu. S’ha de dir que es pot anar cada quinze dies al teatre a veure coses interessants i fa uns quants anys només podies anar cada 2 mesos.