Ànima de dona

L'editorial Candaya ha publicat Los años del hambre, el tercer llibre (després de El animal y la urbe y Cloro) de la poeta alacantina i professora de llengua i literatura, Olivia Martínez Giménez de León.
 
És un llibre poderós i d'una contundència de vegades feridora que exposa sense gaires embuts ni concessions l'ànima d'una dona que ha caminat per una adolescència plena de sensacions extremes. Un dels encerts de l'autora i també, a la vegada una de les seves armes de combat és precisament aquesta sinceritat extrema, una capacitat ferotge per despullar-se i mostrar al lector la cruesa de les seves sensacions, la potència extrema dels seus sentiments, la profunditat salvatge dels seus pensaments, la lucidesa impactant de les seves reflexions.
 
Una ferida de l'època infantil germina amb la paciència del temps i es transforma en la crònica directa d'una camí, dels passos a través d'un mapa fet de sexe, de plaer, de pena, de malaltia, de passió, de neguit i, qui sap, potser també d'un punt d'autodestrució, com un discret sentiment de venjança que s'acaba transformant en una manera d'embrutar-se les mans amb les pròpies matèries vitals.
 
En l'aspecte més formal, l'arquitectura del llibre alterna versos i proses poètiques que apunt directament al lector i l'impliquen de manera directa i inevitable en aquesta confessió crua i singular  i aquesta alternança li serveix a Olivia Martínez per explorar amb precisió quasi quirúrgica l'origen del dolor recordat i el seu paper a l'hora de construir una identitat personal pròpia i intransferible i, a la vegada global i universal.
 
I potser aquest és un dels punts fots del llibre, aquesta capacitat d'universalitzar un sentiment i una vivència particular, aconseguint una identificació viva i directa del lector en les emocions de la poeta, fent que la seva confessió acabi sent una mena de catarsi dual i compartida que defuig l'asèpsia literària i exigeix una implicació visceral, de pell i de sentiment.
 
Ella s'ofereix despullada de cos i d'ànima i, a canvi, demana que el seu sacrifici sigui rebut amb fervor, amb neguit, amb desig i amb complicitat, fent que les seves experiències, de vegades devastadores, siguin, encerta manera les nostres o que, com a mínim arribin a generar l'empatia necessària com per aconseguir que el camí no sigui ni solitari ni inútil.
 
Són versos per capturar, per rellegir, versos que, d'entrada impacten per la forma descarnada de presentar-se i que després, quan la lectura es fa més reflexiva, més assossegada, més profunda, són una via directa a les interrogacions, a les preguntes, a la reflexió més enllà dels fets i de les paraules.
 
Sí, Los años del hambre són una porta oberta a la devastació lúcida del cos, a la gènesi a l'oblit de la carn i la consagració d'una veu clara, àcida, simbòlica i emocional.