Deu crims impunes i reals

Si sou lectors habituals de premsa, els noms de Jordi Grau i Tura Soler segur que no us resulten indiferents. Ella de Santa Pau i ell de Girona són història viva del periodisme de cada nostra. Si la tradició americana va posar al cim alguns dels seus periodistes, si aquest nostre fos un país mínimament normal, la Tura i el Jordi seurien còmodament a l'Olimp de la premsa amb tots els honors.
 
Dedicats durant molts anys a allò de "fet divers", dels successos, (la Tura encara s'hi dedica i segueix, entre d'altre, amb apassionada dedicació l'inquietant Cas Susqueda) han rivalitzat i han treballat junts en centenars de casos. Són una parella brillant, simpàtica i afable, tot i que els que els han vist treballar colze a colze durant quaranta anys, des que ella va entrar de becària i ell ja arrossegava anys de feina, diuen que les seves discussions són èpiques però, pel que es veu, sense que la sang arribi mai al riu.
 
Prova d'això és el llibre que acaba de publicar La Campana i que s'apunta a la moda del true crime que tants bons moments està donant a casa nostra des que Carles Porta va decidir posar llum a la foscor. Es diu Sense càstig i explica deu casos que els dos periodistes han seguit al llarg de la seva dilatada carrera i que, a hores d'ara, encara romanen impunes.
 
Deu històries sorgides d'aquelles pàgines "que tothom vol llegir i on ningú hi vol sortir" i que, de ben segur faran les delícies dels lectors. A mi, personalment, potser una mica per deformació professional, em sembla però que la veritable grandesa d'aquest llibre s'ha de buscar entre línies, pels racons, als marges.
 
I sí, segur que la majoria de lectors es deixaran captivar sense problemes per les històries del qui va matar a qui, pel com ho va fer i, sobretot per aquest misteri que amaguen els casos sense resoldre, el mite de crim perfecte o de les investigacions imperfectes, però a mi m'ha arribat al cor tot el que hi apareix del treball periodístic del dia a dia, d'una manera de fer periodisme que, amb les noves tecnologies, les rodes de premsa, les declaracions amb plasma, els torns de preguntes pautats, s'està perdent sense remei.
 
El Jordi i la Tura són periodistes "d'abans", i aquest abans no és gens pejoratiu, al contrari, és sòlid i orgullós. Són els periodistes de carrer, dels que gastaven soles de sabata caminant i saliva preguntant a tort i a dret, dels que buscaven fonts als despatxos, a les comissaries, als jutjats, però també als bars, a les botigues i als racons, dels que aconseguien exclusives a base de perspicàcia, hores, talent i dedicació, dels que mai donaven per bones les fonts oficials i treballaven per poder beure un bon glop d'aigua de la seva pròpia font, sempre més fresca i més original. Feina, passió i intel·ligència sempre al servei d'una bona notícia.
 
Llegir Sense càstig és recordar o descobrir el bon periodisme en uns temps on no tot estava marcat, on quasi res s'acotava i on tot era possible. Un temps amb fotògrafs esbojarrats i capaços de qualsevol animalada per tal d'aconseguir una bona imatge de portada, un temps ple de passió on qui millor actuava i qui millor pensava s'enduia el gat a l'aigua en forma de primícia que ningú més tenia. El llibre tot i tenir el vestit que ara es porta, el dels crims reals, el dels cassos mediàtics, el de la sang i el fetge al costat de casa, l dels criminals de quilòmetre zero, amaga una gran elegia a una raça especial de periodistes, a una manera passional i en vies d'extinció. Jordi Grau i Tura Soler en són dues mostres epònimes.
 
Per molts anys.