Un Gimferrer bell i críptic

Tercer llibre de Pere Gimferrer que publica Vandalia, després de No en mis días i Las llamas amb una particularitat afegida, ser el primer on combina català i castellà. Són dotze poemes en castellà i quatre en català, traduïts i interpretats per Justo Navarro.

Com a títol ha escollit un vers del poeta llatí Ovidi, Tristissima noctis imago i,  a diferència dels llibres/riu, torrencials, espontanis, cabalosos, que va publicar inspirats per l'amor de Cuca de Cominges, ens trobem davant d'un llibre curt, molt curt, intens, molt intens i críptic, molt críptic. La majoria de peces són poemes breus però carregats d'enigmes, de misteris, de referències força hermètiques que s'escapen a la comprensió directa de la lectura, sigui apressada o calmada, però segurament la bellesa interna i externa dels versos.

Probablement aquí es posa de manifest més que mai allò de que no cal interpretar a la perfecció i al detall un poema per aconseguir que captivi. Gimferrer obre el seu món interior, ple de referències i de detalls que, amb tota probabilitat només són seus, els mostra sense cap explicació que ajudi a comprendre'ls però els carrega de bellesa formal, fent que cada vers, s'entengui o no en tota la seva profunditat sigui un esclat de bellesa, de singularitat, de rigor i de formalisme absolut.

En aquest cas més que mai, les realitats íntimes del poeta no convergeixen amb les realitat dels lectors però la lectura de Tristissima noctis imago és una successió directa i pertorbadora d'imatges potents, sòlides, inexcusables. Com a poeta, la seva concepció de l'avantguarda es mostra sempre en referències al cine i a diferents disciplines contemporànies que es fonen amb la idea personal del classicisme, aconseguint una barreja impecable, sòlida, present en tota la seva obra.

Sigui com sigui, i malgrat la brevetat, el llibre no s'escapa de la sumptuositat dels grans escenaris literaris, dels cortinatges, dels canelobres, dels grans palaus enlluernadors i un punt decadents que podien mirar el Gran Canal de Venècia o els carrers de la Sevilla que apareix en un dels poemes.

Gimferrer, encara que sigui en un lliurament breu com aquest, ofereix, d'una banda, la saviesa d'un poeta madur que faci el que faci s'equivoca poc i encerta sempre el punt central de la diana i també treballa amb un trípode infal·lible format per la seva prodigiosa memòria, un domini absolut i radical de la llengua i una mirada personalíssima al món que l'envolta, quatre elements que, combinats, són poèticament letals, mortífers i captivadors.

El llibre es tanca amb un assaig en forma d'epíleg, Arde el ser, on José Luis Rey camina amb coneixement i pas ferm per tota la trajectòria poètica de Pere Gimferrer i ens recorda allò que va d'ell Octavio Paz i u es posa de manifest només llegint els seus poemes de sempre, "Pere Gimferrer, un poeta jove".