Els «petits plaers» de la vida

Una de les sensacions editorials dels últims mesos ha estat la col·lecció Petits plaers de Viena Edicions. Una proposta de Blanca Pujals, publicar novel·les curtes dels grans autors de tots els temps, que va ser acceptada pràcticament a l'instant i que s'ha convertit en un projecte exitós. El resultat és una delicada col·lecció de llibres de gran bellesa estètica i amb continguts molt acurats, que ens acosten de manera dinàmica i àgil autors fonamentals amb obres que recullen tota la seva saviesa literària universal i que es poden llegir d'una tirada. Pujals és l'editora de la col·lecció, juntament amb una de les creadores de l'editorial, Isabel Monsó i ens explica com ha anat tot el procés.

- Com et neix la idea de Petits Plaers?

- La idea dels Petits Plaers neix de la pròpia experiència lectora i prescriptora de llibres als meus amics. Vaig estudiar Dret a la UPF i els meus amics en general són advocats, farmacèutics, enginyers, economistes... no ben bé d'un entorn humanístic. Quan vam acabar la carrera i disposàvem de més temps per llegir molts van voler recuperar l'hàbit de la lectura i em demanaven llibres. Em vaig fixar que quan els deixava nouvelles tenien molt d'èxit i me'n demanaven més. En canvi quan eren llibres de més de 200 pàg. no me'ls acabaven tornant i s'estancaven. A més, em comentaven que quan anaven a la llibreria no sabien trobar aquesta mena de llibres, es veien saturats per la sobre oferta i acabaven comprant qualsevol best-seller i desanimats amb la lectura. Quan vaig començar el Màster d'Edició a la UPF vaig tenir molt aviat la idea dels Petits Plaers perquè hi havia demanda d'una col·lecció de novel·les breus de qualitat, que et fes ja la tria d'aquests títols que es llegeixen d'una tirada. A més molts eren inèdits o estaven descatalogats, ja que aquí no hi havia gaire tradició de novel·la breu.

- Petits plaers ve d'un treball fi de màster, que et va esperonar a portar-lo a una editorial?

- Creia molt en el projecte, veia que tenia molt de sentit i que era una bona manera d'acostar la lectura a la gent. Veia també que hi havia una forta demanda i no hi havia oferta. Viena va ser la meva primera opció, i era de fet l'opció més natural, ja que el catàleg que proposava era molt en la línia del Cercle de Viena, amb qui compartia autors i caràcter.

- Realment penseu que la gent no s'acosta als clàssics per l'extensió de les obres o pel fet de ser clàssics que creuen avorrits o fora del seu abast?

- Crec que depèn del cas, però més aviat per la segona opció, és un estigma que volem trencar. També crec que no hem de témer utilitzar la paraula clàssic, no és necessari que un llibre acumuli la pols dels segles per a ser un clàssic: si alguna cosa ens ha ensenyat el segle XX és que la literatura actual està plena de clàssics. Amb Petits Plaers volia acabar amb el prejudici que els clàssics són feixucs. La gent tot sovint llegeix per distreure's i pensa que amb un clàssic no passarà. Amb els Petits s'han atrevit, per la seva extensió, als clàssics, a grans autors. I han vist que no només no els han de tenir por, sinó que a més s'ho poden passar molt i molt bé, i que tenen el plus d'allò que ens dóna la bona literatura.

- Creus que es necessita una preparació especial per abordar els clàssics encara que siguin en versió "ràpida"?

- No, cap ni una. Cadascú trobarà l'estil que més li agradi a nivell personal, tothom té els seus gustos, però tots podem llegir clàssics i a tots ens agraden, al cap i a la fi la necessitat d'escoltar bones històries i evadir-se és molt antiga. Crec que és un error fer creure a la gent que no està capacitada per seguir un clàssic perquè no té una preparació concreta i és negar-li tot un món sense límits a una gran part de la població. És un esnobisme i classisme que fa molt de mal. Amb Petits Plaers volia demostrar que hi ha un clàssic per a cadascú, que poden ser addictius. En general, la resposta ha estat que la gent ha començat a fer la col·lecció completa i també s'han atrevit amb llibres més llargs del mateix autor. Si n'has gaudit tant 100 pàgines, esperona a provar llegir-ne 200-300.

- Un autor clàssic és sempre garantia de qualitat o podria ser que algun dels seus llibres, llargs o curts sigui un experiment fallit?

- Pot ser, i tant. Com tots els artistes, siguin pintors, músics, escriptors... no totes les obres són un deu. Per això a vegades com editora he de prendre decisions difícils, i decidir no incloure un llibre d'un bon escriptor, un nom que seria un honor afegir al catàleg, però que no compleix tots els requisits per entrar a la col·lecció.

- A banda de l'extensió, quina diferència hi ha entre llegir les grans obres dels clàssics i llegir les breus?

- Normalment les obres breus requereixen una feina extra per part de l'autor, d'anar espigolant. Molts autors, com explica Stefan Zweig a "El món d'ahir", escrivien les obres a raig i aquesta primera versió tenia moltes més pàgines. La feina més difícil era anar traient aquelles frases, paràgrafs o fins i tot pàgines sobreres que no eren essencials per l'obra. En general les nouvelles són tot os, no tenen palla.

A més les nouvelles acostumen a tenir un final sorprenent, que et deixen amb un pam de nas. L'efecte sorpresa fa que guardis un record especial de la lectura. També és molt encoratjador, amb els ritmes de vida que portem, afrontar un llibre que et veus amb el compromís de disposar del temps suficient d'acabar-lo. Acabar un llibre és molt satisfactori, i cada cop que acabes un Petit Plaer t'animes a llegir-ne un altre.

- Amb la quantitat d'oferta que hi ha, com es sedueix un lector per tal que s'acosti als clàssics sense por?

- Per mi hi ha dues coses molt importants per apropar el lector: el disseny de les col·leccions i les traduccions. El disseny ha de ser atractiu i actual, les coses entren pels ulls, i els llibres també. Si és una coberta passada de moda o carrinclona ja tenim un primer escull. Quan una coberta és bonica i seductora, t'anima a comprar-lo i llegir-lo, i tenir-lo a casa després en un lloc visible. Això ho he pogut comprovar tant amb els Petits Plaers com amb el Club Victòria.

La traducció, és importantíssim que funcioni bé i sigui en un català correcte, literari però accessible. No hem d'afegir més barreres al lector. Una bona traducció és essencial per entrar a un clàssic, el lector se les ha de sentir pròximes. Les traduccions de Petits Plaers, tot i ser d'una altíssima qualitat literària, no estan fetes en un llenguatge acadèmic ni carrincló, ni passat de moda ni antiquat. Estan fetes amb un català ric i ple de matisos, però amb un català actual. Els personatges diuen frases normals, no sembles figures de cera.

- Què pot trobar el lector actual en aquestes obres clàssiques?

- Tot i més. Els clàssics són aquells llibres que tenen la capacitat d'interpel·lar al lector actual amb la mateixa força que ho feren amb els seus contemporanis. Són llibres que no han perdut vigència amb el pas del temps. Els sentiments humans no han canviat. Ara plorem amb Príam la mort del seu fill Hèctor igual que la ploraven els grecs. L'essència humana és la mateixa. Aquells escriptors que n'eren coneixedors i foren capaços de plasmar-la en les seves obres, ens colpegen amb la seva saviesa inesperadament actual quan els llegim ara, cinquanta, cent, dos-cents, mil anys més tard. Deixant al lector meravellat.

- Quins són els criteris de selecció d'obres i d'autors? Què tens en compte?

- El més important a l'hora de construir el catàleg és aquest compromís amb el lector, com a editora els ofereixo llibres que han de complir sempre dos criteris: ser llibres d'alta literatura i que enganxin, que te'ls llegeixis d'una "tirada" i tinguis ganes de llegir més. També hem procurat que sigui un catàleg variat: literatura francesa, russa, japonesa, alemanya, italiana... de fet una de les coses que ens fa més il·lusió és que molta gent s'ha atrevit a entrar a literatures estrangeres molt diferents que li feien respecte (russa i japonesa sobretot) gràcies als Petits Plaers, que estan servint de porta d'entrada. Els Petits Plaers són una finestra a un temps, un lloc i un moment. Et permeten durant un parell d'hores ser espectador d'una història a la Rússia tsarista, al Japó més tradicional de l'època Meiji, a un estiu a Cannes dels anys 60...

- Que pesa més a l'hora d'escollir?

- A més dels dos criteris anteriors, el seu caràcter d'inèdit o d'obra oblidada. Moltes de les obres eren inèdites fins ara en català: Olalla de Robert Louis Stevenson, Dos amics i La infeliç de Turguènev, L'amor d'Eika Ewald d'Zweig, La ballarina d'Ôgai Mori... D'altres feia anys que no es trobaven. No pot ser que llibres com Bon dia, tristesa de Sagan o El ball de la Némirovsky fossin introbables en català.

- Aquí a Catalunya no hi ha aquesta tradició de nouvelles, a què ho atribueixes?

- No hi ha tradició acadèmica ni editorial ni en la literatura catalana ni en la castellana. De fet, Alan Yates comentava que hauríem de revisar la literatura catalana tenint en compte el concepte de nouvelle, que així s'entendrien millor llibres com els de Narcís Ollé, un dels autors que va conrear més aquest gènere (pot ser perquè era el més connectat amb altres escriptors europeus).

- Quants llibres voleu publicar cada any i amb quan antelació els programeu, tenint en compte que s'han de traduir?

- La intenció és publicar 8 llibres a l'any. Anem amb mig any d'antelació, però després passen coses que fan moure tot el plàning, petits miracles, de fet. Per exemple, quan ens van donar els drets de Les Fures de Villalonga vam modificar el catàleg previst, i tan contents! És un catàleg viu, molt flexible.

- Com feu la selecció de traductors i quins calendaris marqueu?

- La majoria dels traductors o ja havien treballat per la casa o són traductors de referència. Estem molt contents de poder dir que treballem amb molts dels millors traductors a la nostra llengua. Els calendaris els marca el catàleg, hi ha llibres que té més sentit que surtin per Nadal (com El festí de Babette) i altres de cara l'estiu (com Una vil·la a Florència), però a vegades també l'agenda del mateix traductor. És qüestió d'arribar a un calendari que vagi bé a tothom i tothom s'hi senti còmode.

- El disseny és també un dels punts forts de la col·lecció, com arribeu a consensuar aquesta estètica?

- Tenia molt clar quan vaig plantejar el projecte ja al treball de final de màster que l'estètica era un punt molt important. Havia de ser diferent a tot el que s'estava fent, molt elegant i atractiu, que donés la sensació d'endur-te un producte de luxe però amb un cost baix. I havia de ser molt identificable, era essencial per mantenir el vincle de confiança amb el lector. El lector ha de poder entrar a la llibreria i identificar ràpidament la col·lecció, com ja confia en el catàleg, agafar qualsevol de la col·lecció amb la seguretat que li agradarà més o menys el tema, però que no perdrà el temps. El dissenyador de Viena, l'Andy Noguerón, em va fer dues propostes, una més clàssica amb un quadre al fons i l'altre més trencadora i moderna, amb formes més abstractes. Ho vaig tenir claríssim. Al dissenyador també li agradava molt més i per ell era un repte més interessant.

L'interior del llibre també està molt cuidat, per acompanyar el lector des de la primera pàgina. Sempre posem una cita de Txèkhov, el primer autor de la col·lecció, que m'encanta: "L'art d'escriure consisteix a dir molt en poques paraules". Cada capítol té un detall del dibuix de la coberta. I sempre hi ha uns colofons magnífics a càrrec de la Isabel Monsó.

- Ja sé que això és una qüestió de gustos, però personalment la trobo elegant, es tria en funció de cada títol o es fa de manera aleatòria?

- Cada coberta és un llarg mal de cap per mi i pel dissenyador. Quan tens l'oportunitat d'editar un gran llibre el disseny ha de fer justícia a l'interior. Cada coberta volem que evoqui el caràcter del llibre i de l'autor, és una invitació al llibre, però també mostra que t'hi trobaràs. Li dono les indicacions a l'Andy i ell crea diverses opcions. Pensar com serà la coberta dels Petits és una de les parts més complicades, però que més gaudeixo. A vegades tinc una idea claríssima al cap i és complicat d'explicar-la. L'Andy no sé com sempre m'entén. La resposta dels lectors ha estat molt bona, sembla que està agradant el nostre disseny i això ens fa molta il·lusió, veure que la gent mostra orgullosa que està llegint un Petit Plaer és molt encoratjador.

- Amb la trajectòria que ja porteu, quin és el lector tipus de Petits plaers?

- Doncs al principi teníem força clar quin seria el nostre target objectiu, i teníem el somni de traspassar aquesta frontera i arribar a més lectors. Actualment el lector tipus de Petits Plaers és molt variat i això és fantàstic. És, al cap i a la fi, qualsevol persona amb ganes de llegir, sigui molt lectora o faci anys que no llegeix, tingui amplis coneixements humanístics o no hagi tornat a fer literatura des del col·legi. Les edats i sexe i també són molt variades. És molt bonic quan el mateix llibre emociona igual a un noi de 20 anys que a una dona de 75, ens demostra que la bona literatura no entén ni de sexes ni d'edats, que tots estem convidats a gaudir-la.

Després hi ha anècdotes personals que fan il·lusió, com quan el Marc Giró em va comentar que els dies que va estar ingressat per Covid només llegia Petits tant per qüestions pràctiques (pel pes) com pel contingut. Més d'una mare m'ha comentat que se'ls estava llegint tots perquè eren els únics que podia aguantar amb una mà mentre donava el pit. També es veu que són força populars entre la gent que va al fisio, ja que duren una sessió. Sempre que vaig amb transport públic em fixo en quins llibres llegeix la gent i quan veig que és un Petit Plaer em fa molta gràcia i tinc ganes de preguntar si els està agradant (encara no ho he fet eh! [riu]), i sempre és gent molt variada.

- On voleu arribar?

- Bé, doncs tan lluny com puguem!!! Tenim Petits Plaers per anys!!! I per sort, de moment els lectors ens ho demanen.