Jaume Cabré, Godallet i la fatalitat

No descobrim res dient que Jaume Cabré és, a hores d’ara, l’escriptor català amb més projecció i ressò internacionals. Ja era conegut però la Fira de Frankfurt del 2007, amb Catalunya com a cultura convidada, li va acabar de donar l’impuls definitiu. Des d’aleshores les seves novel·les són esperades i devorades per centenars de milers d electors i suposen sempre un esdeveniment d’alt voltatge literari.

Cabré és un autor que escriu sense presses, que omple el que podríem mal anomenar buits entre novel·les amb llibres d’assaig, de contes o fins i tot, de que és avi, amb històries infantils. Des de la publicació del 'Jo confesso' feia 10 anys que no apareixia una nova novel·la de Jaume Cabré i això ha propiciat que l’anunci de 'Consumits pel foc' s’ha convertit en l’esdeveniment literari de l’any.

I de nou Cabré sorprèn i demostra la seva absoluta independència i llibertat creativa en dos aspectes que salten a la vista des del primer moment. El primer purament visual, directe. Tothom esperava enfrontar-se amb delit amb una història de ses-centes o set-centes pàgines i es troba amb una novel·la curta, de menys de dues-centes. El segon es fa evident a l’hora de començar a llegir.

La literatura de Cabré és sempre sorprenent i, en aquest cas concret es permet el luxe d’incorporar-hi la presència amb un notable protagonisme visual i de trama, de les falenes, les papallones nocturnes i d’una família de porcs senglars, sobretot del més petit, el Godallet. Arribats a aquest punt el millor és guardar silenci, explicar més coses o opinar sobre aspectes concrets de la trama, seria revelar misteris i trencar les possibilitats d’anar descobrint com avança aquesta sorprenent 'Consumits pel foc'.

El que sí que puc dir és que Cabré segueix mantenint aquesta capacitat de reinventar-se a cada nova història, de no repetir-se, de traçar camins inèdits encara que això representi, tal i com diu que li ha passat amb aquesta història, haver d’eliminar desenes de pàgines i fer que tot quedi concentrat en una estructura que manté uns equilibris sòlids i força singulars.

Però ningú millor que el propi Cabré per anar aclarint (o no) dubtes al voltant de 'Consumits pel foc'.

- El primer que ha sorprès al teu públic fidel és, després de 10 anys, trobar-se una novel·la de 180 pàgines en pàgines més aviat generoses d’espai quan tothom s’esperava trobar una novel·la d’extensa com 'Les veus del Pamano' o 'Jo confesso', com ha anat la cosa?

- És que no estic obligat a fer el que espera el lector sinó el que vull fer jo. Després de 'Jo confesso', vaig publicar un llibre de narracions: 'Quan arriba la penombra'; un assaig: 'Les incerteses'; i un volum de 'Tres assaigs'. Ningú no va protestar... Però la clau és això: faig el que vull, no el que vol el lector.

- Una mica en broma i si fem això que ara està de moda entre els moderns de fer estadístiques i valoracions, sortiria a 18 pàgines escrites per any, una pàgina i mitja per mes, això no seria precisament un ritme frenètic, no? 

- Avises que és broma: em sembla una bestiesa. I si ho fas en tres mesos, què diran les estadístiques que dius que fan...?

- Pensa que moltes vegades somric educadament quan algú em diu ei, nano!, que fa molt de temps que no escrius! Com és això? Què et passa? I resulta que he estat cinc hores treballant... Aquesta persona confon escriure amb publicar el que escrius... Si intentes explicar-ho, l’altre et diu sí, ja, puja aquí a dalt i balla: excuses de mal pagador...

- Quin és el teu ritme de treball? Com és un dia en la vida de Jaume Cabré?

- Escric cada dia i llegeixo cada dia. O dono voltes a idees. Però no tinc pressa. I penso. I rellegeixo.

- T’he sentit dir en una entrevista que aquesta vegada has hagut de retallar força, volies arribar a un punt concret i no ho has fet o realment has arribat a la conclusió que s’havia de despullar més i prescindir de moltes coses que ja tenies organitzades?

- Certament, vaig escriure moltes coses; però vaig triar allò que em feia més goig. Però no és “que hagi hagut de retallar”; retallar de què? Escric i hi ha coses que se’m fan velles, no m’agraden i les abandono. Encara que siguin moltes pàgines.

- Què ens hem perdut els lectors amb aquesta esporgada ferotge que has fet a 'Consumits pel foc'?

- No és una esporgada ferotge. De tot el que tenia a mà he agafat el que m’agradava i m’interessava. La resta, són coses sense cap interès per a mi. I que no tenien gairebé gens del món de 'Consumits...'.

- I en aquest cas, tot el material que has rebutjat, el conserves per utilitzar-lo en futures històries o el rebutges definitivament?

- No hi havia pensat; suposo que ho llençaré. Si tinc esma de fer “futures històries” no tindré pietat amb el material rebutjat.

- Em vas dir un dia que els teus personatges tombaven per casa i que anaven creixent, que els anaves veient dia a dia, com es viu amb un senglar al menjador?

- Són molt més educats del que ens creiem... Si es posen carregosos els envio al carrer. L’endemà fan bondat de la bona.

- El senglar entra en un moment donat sense avisar i capgira la història o ja era un dels personatges que arrencaven des de la línia de sortida?

- De debò: no ho recordo. És possible (només possible) que com que hi ha un moment de contacte entre humans i senglars, la temptació de fer-los unir és prou explicable.

- En aquesta novel·la hi tenen un protagonisme (real i metafòric) els animals. Aquest canvi obeeix al fet de ser avi i que en aquest període entre les dues últimes novel·les has entrat per primera vegada en l’univers del conte infantil i això t’ha portat cap a un imaginari més obert i màgic?

- No ho crec. Des que els meus fills (que ara són homes i dones amb descendència) van començar a saber llegir, ja els vaig escriure unes novel·les adequades a les seves edats. Amb els nets ha passat el mateix.

- Falenes de destí marcat i tràgic, senglars que filosofen sobre la vida i la mort, humans amb una memòria emboirada i una realitat gens plàcida, no es fàcil combinar tots aquests elements i aconseguir una novel·la sòlida i no una història carrinclona. Com t’ho has fet, quin ha estat el procés, diguem-ne tècnic per anar bastint i cosint l’arquitectura interna del relat?

- Sincerament, no sé com donar-te una resposta amb cara i ulls.

- Sent com ets, un autor de temps assossegats, com són els primers compassos d’una nova novel·la, d’on parteixes, d’un personatge, d’una trama, d’una idea?

- Em fa l’efecte que cada cop és diferent.

- I com evolucionen?

- Donant-los menjar: vull dir, fent-los parlar, fent-los actuar, veient si me’ls crec...

- A l’hora de posar-te a escriure, et preocupa aconseguir que la nova novel·la no s’assembli gens a les anteriors i treballes fort per aconseguir-ho o bé et resulta indiferent?

- Em sembla que mai no m’he fet aquesta pregunta. Però em semblaria una bestiesa, repetir-me.

- Un dels elements que presentes amb molta força en aquesta història és la fatalitat, la impossibilitat de canviar el destí i acabar morint socarrimats per l’atracció de la llum que forma part de la nostra pròpia condició, com és que ara li has donat aquest protagonisme tan marcat?

- No ho sé. No faig plantejaments que es desprenen de preguntes com aquestes. Si tingués en compte tots els plantejaments que em fas, no escriuria. Agafo un personatge i el faig caminar i li faig dir coses... Si es animal o humà, si és jove o vell, dona o home... no té una importància excessiva: mentre me n’enamori, ja anem bé.

- I, quan hagis enllestit la promoció i facis una ullada als passadissos de casa, què hi trobaràs, personatges infantils, protagonistes d’una novel·la, protagonistes d’històries curtes....

- Ara com ara, hi veig llibres!